Nou Cicle

Raimon Obiols: Ens volen dividir

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

No va ser casual que Franco designés com a primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, catedràtic de filosofia del dret i fervent admirador de Hitler, que en ocupar el càrrec, l’agost de 1939, va deixar ben clara la missió que tenia encomanada: “Cuarenta años de progresiva desespañolización de Cataluña exigen un esfuerzo inmediato y contínuo de signo contrario. En la reespañolización cultural de Cataluña espero poner lo principal de mi empeño, desde la primera enseñanza a la alta cultura”. S’ha conservat un esborrany de discurs d’aquell governador que és d’una comicitat sinistra: “Os anuncio yo, castellano cien por cien, ribereño del Duero, que a esa amable y admirable Cataluña infalsificada, si se la pone en condiciones de consumar fisiológicamente el proceso de su liberación y rectificación internas, y de acelerar el pequeño ocaso de sus pequeños dioses fracasados, pronto reanudará su antigua y egregia colaboración al Idioma Nacional, en tal medida que podrá decírsele sin reticencia, zozobra ni disgusto, antes bien con el mismo amplio gesto acogedor y fraternal que a Galicia y Asturias: «Germans espanyols de Catalunya: parleu també cátalá, si us plaut [sic]»”.

La referència a la “consumació fisiològica”, que recorda el discurs d’un president del gremi de fabricants de Sabadell que, donant la benvinguda a Franco, va dir que la seva ciutat “tenía para el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata”, mereixeria una anàlisi freudiana per a la qual no tinc temps, ni ganes ni competències. Però una reflexió s’imposa: en quines mans estàvem! Aquell governador civil perdonavides, les vides, no les perdonava: ha estat definit com “uno de los máximos ejecutores de la poítica represiva del régimen”. A Barcelona excel·lí: l’historiador Solé i Sabaté ha comptat que en el seu mandat, de juliol de 1939 a desembre de 1940, es produïren el 85 per cent de les execucions de la postguerra, entre les quals la del president Companys. Fou premiat amb la presidència del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas a Madrid, on continuà la seva tasca.

Si evoco això no és per un afany de reobrir velles ferides. Naturalment, ni se m’acut equiparar els magistrats que van votar la sentència sobre l’Estatut amb aquells monstres del passat. Però sí que crec que és legítima i útil la comparació. Pels franquistes de 1939 els catalans érem uns traïdors de lesa pàtria que calia perseguir i assimilar brutalment. Per aquests magistrats del 2010 els catalans ens hem equivocat i cal corregir-nos. La correcció que pretenen és doble. En primer lloc, volen retallar l’Estatut, esmenant la plana al poble de Catalunya i als seus representants democràtics, modificant restrictivament el pacte que vàrem establir amb l’executiu i el legislatiu espanyol i que ratificàrem en referèndum. Però, en segon lloc, ens volen corregir a nosaltres, perquè ens veuen com una anomalia, un error i una indisciplina. No sols volen rectificar l’Estatut, sinó que volen corregir Catalunya. Quina pretensió inútil i quina pèrdua de temps! I quina font de provocació de conflictes!

Després de quatre anys de normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós, anòmal i degradat, ha creat, d’una manera artificial i irresponsable, una situació molt greu. Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central. En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya.

Per contra, la sentència del Constitucional ha començat a generar una situació que el nacionalisme espanyol ha perseguit de manera calculada. La dreta espanyola pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Vol crear una situació de confrontació entre sentiments oposats d’identitat, una divisió de Catalunya. Al País Valencià això li ha donat uns rèdits considerables. A Catalunya no els hauríem de fer el joc.

Encara ahir, sortint de Barcelona, vaig veure algunes banderes als balcons, i han passat bastantes setmanes de la manifestació del 10 de juliol i del final del mundial de Johannesburg. En un edifici de Sant Andreu hi havia una senyera al primer pis, una bandera espanyola al tercer i una estelada a l’àtic. És un senyal minoritari, però no és anecdòtic.

Veiem en acció polítiques de fabricació de confrontacions identitàries i el pitjor que podria succeir avui a Catalunya seria el divorci progressiu entre aquestes polítiques, cada vegada més excitades i gesticulants, i una societat cada vegada més escèptica i abstencionista.

Ara que entrem en un període electoral és exigible que, per damunt de les diferències democràtiques, reforcem la consciència dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, siguin quins siguin els seus sentiments d’identitat, de pertànyer a una nació que és de tothom i que només podrà ser si és de tothom. Aquesta consciència comuna de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya és la condició imprescindible de la nostra llibertat i d’un projecte de futur compartit i millor.

Avui

2 Responses to Raimon Obiols: Ens volen dividir

  1. Pingback: Bloc de Pia Bosch » Arxiu del blog » Raimon Obiols: “Ens volen dividir”

  2. Joan Aleu 7 setembre 2010 at 9:19

    En relació al seu article al diari Avui 02/09/2010, penso que no entra a analitzar els raonaments juridics de la sentència del TC, solament fa afirmacions per fer creure que el TC té una especial animadversió contra Catalunya, quan la funció d’aquest tribunal és valorar l’adequació de l’Estatut al marc constitucional. A més, no fa autocritica sobre com es va desenvolupar el procés estatutari, que va rebre importants crítiques des de politics del PSOE, com Alfonso Guerra, Bono, Simancas, Ibarra, Griñán, Rosa Diez, Paco Vázquez, Leguina, etc, i també des de Catalunya. Tot això fa pensar que existien dubtes raonables sobre la seva constitucionalitat. Efectivament, l’Estatut es un pacte amb el executiu i el legislatiu espanyol, però també és cert que havia de passar pel control de constitucionalitat del TC.

    En l’Estatut es va introduir el concepte de nació cultural-identitària, i penso que no va ser encertat, perquè Catalunya és una societat plural i diversa, perquè s’estableix un determinat sentiment identitari de forma singular, i suposa emfatitzar la identitat . Jo prefereixo rebaixar els conceptes sentimentals i identitaris en la política, perquè tots els territoris són plurals, i la política hauria de regir-se per la racionalitat, i no per l’emotivitat o el sentiment. De la mateixa forma que amb el laicisme el sentiment religiós ha quedat fora de l’àmbit politic, tampoc hauríem de barrejar el sentiment identitari amb la política i aplicar un laicisme identitari: tots els sentiments identitaris són respectables, però deixar-los per a l’àmbit privat, en la mesura del possible.

    Com català, considero que s’utilitzen les diferències culturals i lingüisticas entre comunitats autònomes per a remarcar el “ells” enfront de “nosaltres”, per a diferenciar, crear nacions en clau lingüistica-cultural, en comptes del concepte il·lustrat de ciutadania, mentre altres qüestions són més importants, com la millora de l’economia, l’atur, les desigualtats, empitjorament de l’educació, la millora dels serveis públics i altres reformes necessàries. Aquestes preocupacions identitarias generen efectes i costos que no són convenients per a la societat catalana.

    Molts dels assumptes del Estatut són preocupacions d’elits politiques, interessos de poder, i mitjans de comunicació, d’acord amb l’agenda de partits politics. Penso que en la politica catalana es tendeix a la reivindicació contínua, molta retòrica, juntament amb arguments economicistas neoliberals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: