Nou Cicle

Raimon Obiols: Emocions i raó, producció i consum de política, contra Murphy

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Emocions i raó

S’ha de llegir l’article que Montserrat Guibernau publicà ahir a l’Ara (“Una reflexió incòmoda“). “S’imposa un temps de reconciliació”, escriu, “un temps de diàleg i solidaritat entre els catalans; sempre entenent que catalans ho som tots”. Tant de bo. Ja firmaria ara mateix.

Guibernau parla de la necessària superació d’ “un ressentiment profund i dolorós, que ens està portant a una situació sense sortida, altament perillosa i difícil de redreçar en el que és un dels moments més greus de la democràcia espanyola postfranquista”. 

El pianista Alfred Brendel ha escrit que “hi ha sentiments de primera, segona i tercera ma i diu que cal “un control de la qualitat dels sentiments“. Es refereix, esclar, a les maneres de composar, interpretar i escoltar la música. Però esmenta una frase del físic Max Born, d’una carta a Albert Einstein:  “En els humans, les emocions i la raó es combinen d’una manera nefasta”.

Això, que té una validesa  general, es pot aplicar perfectament a la situació catalana i espanyola. Ser-ne  conscients i mirar de mitigar-ho ens ajudaria.

Produir i consumir política

Rebaixar la tensió emocional ens ajudaria.  Es parla de política (en els mitjans, a les xarxes, a la societat) amb una emotivitat i una freqüència que probablement no havíem vist mai.  Però de política real, efectiva,  se’n fa molt poca. És com si l’estil Rajoy s’hagués encomanat al conjunt. Hi ha un dèficit general de producció de política, perquè els polítics i els partits tendeixen més aviat a consumir-la que a produir-la.

És coneguda la distinció clàssica, entre “viure de la política” i “viure per a la política“. Potser una altra distinció  ajudaria a aclarir el panorama actual. Els polítics i partits  consumeixen política (ocupant posicions en les institucions i administracions) i/o produeixen política (generant idees, programes, acció).

El problema és quan  els polítics i els partits  consumeixen més política de la que són capaços de produir. En el seu temps, Churchill ja se’n dolia: “El problema de la nostra època és que els polítics no volen ser útils sinó importants”. 

Els partits tendeixen a externalitzar la producció. En el millor dels casos, en think tanks; en general en agències de comunicació i de management de xarxes. Si se’l troba,  en el líder mediàtic de torn. No abunden, però quan surten s’eleven i es desplomen amb gran celeritat. No és estrany, en aquestes circumstàncies, que la política vagi esdevenint una successió de promeses fallides i que els dos motors que l’alimenten siguin la indignació (les indignacions múltiples) i la identitat (les identitats contrastades). Estímul d’emocions sense programes,  explotació de sentiments sense acció política efectiva, més consum de política que producció de política. És lògic que augmentin els ressentiments.

Contra la llei de Murphy

A la vista d’aquest panorama, l’optimisme no és fàcil. Et ve al cap la “Llei de Murphy” (“Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament“). Fins i tot pots arribar a coincidir amb el que va dir que “Murphy era un optimista“.

La”llei de Murphy”  ha originat una gran quantitat de variants. D’aquestes, la que trobo més suggestiva és la següent: “Si un experiment funciona,  és que alguna cosa s’ha fet malament“. A primera vista, sembla una mostra de fatalisme sense ombra d’esperança. Però, pensant-hi una mica, es pot dir que, almenys en el camp de la política, diu una veritat.

Alguns experiments polítics  han pogut funcionar precisament  pel fet que, abans de la seva posta en marxa,  les coses s’havien fet molt malament.  La construcció de la Unió europea és un cas ben clar. Ha funcionat  pel fet que prèviament, a Europa, les coses no sols s’havien fet  malament, sinó d’una manera espantosa, amb  guerres mundials incloses.  La transició democràtica espanyola és un altre cas d’experiment polític que funcionà  per raons semblants. Podria dir-se que es tracta d’experiments que funcionaren perquè “no hi havia més remei“, de tant malament com s’havien fet les coses prèviament.

Si això és cert,  potser  es pot discrepar de Murphy i albirar el futur amb alguna  espurna d’esperança. Dues premisses, en tot cas, ja les tenim: 1) en la crisi Catalunya-Espanya, les coses s’han fet molt malament, a una i altra banda; i 2) el resultat és desastrós per a tothom: ningú guanya i tothom perd.   Potser justament això farà necessari trobar una sortida.


 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: