Nou Cicle

Raimon Obiols: Disculpes, legalitat i legitimisme, prendre precaucions, dret de cuixa

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Manual de disculpes

El futur president de la Gestoralitat de Catalunya s’ha disculpat pels seus tuits i ho ha fet seguint estrictament el manual d’instruccions. Cifuentes fa pocs dies féu exactament el mateix: 1/ minimitzar i relativitzar (“sis tuits de fa sis anys”); 2/ acusar de curts o de susceptibles als altres i carregar-los-hi l’error (“si algú ho ha entès com una ofensa…”); 3/ no rectificar i insistir en la pròpia innocència ( “no era aquesta la meva intenció”). Cifuentes es cenyí exactament al mateix guió: “pido disculpas a cualquiera que haya podido sentirse agraviado”, “en ningún momento pretendí sacar ventaja”. El rei emèrit, en canvi, no seguí el manual: “Lo siento, no volverá a suceder”.

Legalitat i legitimisme

Aquest matí he enviat aquest correu a un amic:

“1) Si Torra és investit, cosa molt probable, les coses es posaran interessants.  A Rajoy la situació se li farà dificil perquè Torra actuarà de manera legal, amb una permanent retòrica radical i fent-se explícitament ressò de les decisions de Berlín. Rivera apretarà Rajoy per mantenir el 155, i tindrà excel·lents ocasions per acusar-lo de calçasses. Els mitjans espanyols també demanaran “mano dura”. A la Plaça de Sant Jaume, en canvi, no donaran pretextos, més enllà de la retòrica radical i vaga. Per una persona com Rajoy, que odia prendre decisions, és el pitjor escenari. 

2) Torra farà d’eco de les decisions de Puigdemont, que anirà posant en solfa quan siguin legals. Ho veurem en un detall: la tria de noms per les Creus de Sant Jordi s’ha fet a Berlín. Si la meva hipòtesi és certa, Torra no farà altra cosa que posar-los al DOGC. I així successivament, amb totes aquelles decisions que, sortint de Berlín,  siguin publicables al diari oficial. Les que no siguin “legals” aniran al sarró de les reivindicacions. 

3) Tot legal i tot legitimista; tot burleta també (“complim la llei”, diran, i faran l’ullet a la concurrència). Amb això aniran jugant a Tom i Jerry. En qüestions retòriques i inconcretes, sense efectes jurídics ni conseqüències legals, la màxima provocació. En qüestions amb efectes als tribunals, la màxima prudència. 

4) I així, anar guanyant temps i controlant els temps. Pot funcionar si no hi ha extradició de Puigdemont, i fins que es trobi el moment emocionalment més favorable per convocar eleccions. És un esquema bastant operatiu per un període, diguem, d’un any. No crec que de moment hi hagi tensions entre els “dos presidents”: Torra és “més puigdemontista que Puigdemont”, escriu avui Àlvaro. També poden mantenir un “understatement” operatiu amb la CUP i les dues plataformes independentistes. En canvi la relació amb ERC i una part del PDECat pot seguir grinyolant, però sense grans conseqüències. Veurem.”

Prendre o no prendre precaucions

La fascinació de Torra per Eugeni Xammar i la repetició de la seva frase “tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions” s’han de prendre cum grano salis. Xammar, rodamón,  bon periodista, i sobretot excel·lent conversador,  va prendre sempre, com és freqüent, les precaucions més estrictes i oportunes. Durant la guerra civil feu  vida de funcionari de la República espanyola,  a l’ambaixada de París. Després fou “traductor competent i anònim, però ben pagat, a la UNESCO, l’OMS i al Banc de Desenvolupament” (és Torra qui ho escriu). Tornà a Catalunya el 1950, a una bonica caseta de l’Ametlla del Vallès, comprada el 1932, que Fèlix Millet (pare) ajudà a recuperar. Va col·laborar criticant amb gràcia la gent de Destino i Serra d’Or en els quatre números del Mirador que Amadeu Cuito edità a França entre 1966 i 1968. En resum:  ben fet que va fer. Res, però,  que el faci un exemple d’audàcia patriòtica, d’un “no prendre precaucions“, més enllà de tertúlies i articles. El seu gest més audaç va ser probablement casar-se amb una dona quaranta anys més jove que ell, cosa que impressiona.Que Torra s’emmiralli en Xammar és indici que es prendran precaucions.

Dret de cuixa

Fa anys, vaig visitar la casa del pintor Torres García, a Montevideo. M’acolliren la seva filla Olimpia i la seva vídua, Manolita Piña, una velleta de vidre de 104 anys que, malgrat haver viscut a l’Uruguai en els darrer mig segle, parlava amb un accent català que tombava d’esquena. Em regalaren un llibret amb textos del pintor, que duia per títol “La Catalunya eterna”. Ho recordo cada vegada que veig les horripilants pintures nacional-catòlico-primorriveristes del Saló de Sant Jordi de la Generalitat, i no puc deixar de pensar en els dirigents lligaires que, mort Prat, foragitaren els murals de Torres García, i, de fet,  feren fora del país al propi pintor. No hem de deixar mai Catalunya en mans de senyors que creuen tenir dret de cuixa en nom de la pàtria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: