Nou Cicle

Raimon Obiols – Dietari d’agost: Esquerdes

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

esquerdaUn ciutadà escrivia l’altre dia a Twitter que “És impossible preveure què passarà després del 27-S. L’únic pronòstic segur és que els dinars de Nadal del 2015 seran sinistres”.

Ho comparteixo. Qui no ha viscut en els darrers anys discussions que alteraven les trobades d’amics i familiars? Per no parlar de situacions més amargues: Quico Trillas explicava fa uns dies en el seu bloc, que pràcticament tots els invitats a la seva boda, el 2001, “quasi tots ells socialistes aleshores, inclòs l’oficiant, s’han passat a alguna forma d’extremisme nacionalista, català o espanyol”.

La crisi Catalunya – Espanya  s’ha exasperat i els sentiments i els dilemes identitaris han assolit una gran intensitat emotiva. Les circumstàncies (la crisi social i política, el fracàs del segon Estatut) hi han ajudat. Però sobre aquest substrat s’han generat polítiques deliberades del nacionalisme espanyol i del català que, jugant amb els sentiments d’identitat de la gent, s’han anat fent cada vegada més virulentes. Proliferen els improperis i les desqualificacions,  els ultimàtums fulminants, les sofístiques espatarrants, els maniqueismes radicals.

Aquesta situació ha generat diverses divisions i ruptures en el món de la política catalana. No és un fenomen nou. “En qualsevol reflexió sobre la Catalunya i l’Espanya contemporànies”, va deixar escrit Pierre Vilar, “el que planteja un major problema (el subratllat és meu) és el fet que la comunitat invocada (…) hagi pogut ser la comunitat catalana, mentre que l’instrument de poder era l’Estat espanyol. D’aquí vénen les contradiccions, les reculades, les ‘traïcions”….“.

Però no és a aquesta qüestió a la que vull referir-me. Les crisis polítiques poden ser preocupants, sobretot quan no presenten sortides visibles. Però àdhuc en aquest cas representen finestres d’oportunitat, de canvi.

El que m’angoixa és el fet que comencin a aparèixer esquerdes en la societat, amb conseqüències difícils d’avaluar però que poden ser irreversibles, almenys durant molt de temps.

Crec que la societat catalana tindrà la capacitat d’encaixar les crispacions polítiques en curs, i superar una situació de xoc d’identitats, estimulat per una confrontació de frontismes inconciliables. Però que Aznar digués en un moment que “antes se romperá Cataluña que España” no és motiu per a prendre’s a la lleugera la qüestió vital de la nostra unitat civil.

Les fórmules “Som i serem un sol poble” i “La llengua no ens dividirà” no són expressions d’un passat superat. Al contrari: prenen avui una vigència absolutament vital pel nostre futur nacional.

Que a les xarxes socials hi hagi activistes de “Catalunya sí es pot” i de “Junts pel sí” que es deixin arrossegar i abonin una polèmica sobre els cognoms “catalans” o  “espanyols” de les seves candidatures respectives, és un símptoma profundament inquietant, de molt mal averany.

Com han assenyalat Borja i Sempere en un article recent, “allunyar el perill de trencament segons línies etnicolingüístiques és un imperatiu categòric”. També ho ha de ser – com afegeixen – evitar una situació que posi a “una bona part dels sectors populars davant el dilema entre ser només català i ser català i espanyol”. No voldria resultar grandiloqüent, però crec que el destí de les esquerres catalanes, i el del propi país, depenen d’aquest imperatiu categòric.

2 Responses to Raimon Obiols – Dietari d’agost: Esquerdes

  1. Marià Brunet i Mauri 25 agost 2015 at 22:20

    Jo insisteixo i no faré comentaris, ja que si ho faig , poder em tatxaran de no se que. Jo nomès demano una cosa deixim decidir que vull ser, costa molt entendre aixó ? qualsevol altre cosa pura demagogia, des de el meu modest punt de vista.

  2. Xavier Luna 26 setembre 2015 at 13:06

    Em fa gràcia que la preocupació d’algú amb mires polítiques àmplies siguin els dinars de Nadal. ¿Seran sinistres perquè es parla de la independència de Catalunya? Quan érem en ple franquisme venia a casa un tiet militar franquista que només parlava castellà i es dedicava a insultar els catalans i al senyor González, andalús com ell. I vivia a Catalunya des dels 20 anys, hi va arribar amb les tropes de Franco i es va quedar a Barcelona fent de militar (“xusquero”). Per desgràcia es va casar amb una tieta. Allò sí que eren dinars de Nadal sinistres! I van ser molts! Que després d’anys de democràcia (“plena” ja és una altra cosa) un polític d’esquerres (ho suposo) digui que parlar de la independència de Catalunya, d’un nou estat desitjat per moltíssima gent, pacífica i respectuosa, amb mitjans escrupolosament democràtics, es pugui convertir en una conversa sinistra… em sorprèn. I per cert, un comentari de fons, i de molt de fons: «On veieu que la gent es discuteixi pels orígens?» «¿Qui està intentant introduir aquest debat que cap independentista ha plantejat enlloc?» Alerta, senyor Obiols! Al País Valencià, no fa gaires dècades, s’ha promogut des dels poders, des de dalt, un anticatalanisme visceral i biliós que era inexistent, i ha fet forat, i molt de mal. L’esquerra ha de desmuntar decididament aquestes maniobres, i fixi’s que aquesta perversa manipulació (que no triomfarà) no ve precisament dels independentistes. Si no és cert, és que no visc en aquest país i no llegeixo diaris ni miro la televisió ni he anat a cap manifestació de l’11-S ni he parlat amb ningú. El que lamento de veres és que el catalanisme de molts antics socialistes, que semblava que se’n deien (de catalanistes i de socialistes) ha desaparegut. Per por? Per afició al sofà? No ho acabo d’entendre i de veres que hi penso i m’informo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: