MónPortada

Raimon Obiols: Deures d’estiu 2 (Víctimes, màrtirs equivocats, menjar fulles)

No m’agraden els que es fan passar per víctimes. Vinc d’una època on queixar-se estava mal vist. Es lluitava sense exhibicionisme ni lamentacions. He conegut gent (Miguel Núñez, Ramon Rubial i tants altres) que van patir tortures, pallisses i anys de presó sense queixar-se, sense parlar d’ells mateixos; sempre amb un somriure, com si no hagués passat res. Ara es multipliquen els exemples contraris: la queixa i la victimització són un element dominant de l’actual narcisisme mediàtic. Es multipliquen els selfies victimistes. O víctima o res. El “pateixo, per tant tinc raó” substitueix el “cogito ergo sum”.

Màrtirs equivocats

Encara m’agraden menys els que es fan passar per màrtirs. Els victimistes i els falsos màrtirs no sols no mostren cap respecte per les víctimes i els màrtirs de debò;  els traeixen en la mesura que se n’aprofiten. 

Les víctimes veritables, per desgràcia, abunden. El món n’és ple. De màrtirs n’hi ha menys, però n’hi ha. Ara bé: el fet de ser-ho no implica forçosament tenir raó (ve al cap el comentari de Nietzsche: “El to amb què un màrtir proclama allò que considera veritable ja expressa un nivell tan baix de probitat intel·lectual, una incomprensió tan obtusa de la qüestió “veritat”, que no cal refutar mai un màrtir»). 

Hi ha molts màrtirs que son màrtirs equivocats. El principal problema no es planteja quan no tenen raó, sinó quan estan disposats al sacrifici propi i al dels altres, per innocents que siguin; quan esdevenen botxins (les Torres Bessones, el Bataclan, Charlie Hebdo, la Rambla de Barcelona, i un llarg i tràgic etcètera). 

De màrtirs que no han estat botxins n’he conegut alguns, que recordo i respecto, fins i tot quan els considero equivocats.  El febrer de 2012 erem a El Caire, amb Massimo D’Alema i Eduard Rivas, i vam visitar Mohamed Mursi i Mohamed Badie, que eren en portes de guanyar les eleccions i accedir a una breu i caòtica experiència de govern interrompuda, al cap d’un any, per un cop d’Estat militar.

En aquells encontres, els missatges d’aquells dos dirigents dels Germans musulmans, d’una gris i opaca discreció, volien ser tranquil·litzadors. Més que les seves paraules, m’impactà el seu tarannà: sincers i rígids, unidireccionals, ostensiblement disposats al sacrifici. També m’impactà la gent humil que tenien al voltant, d’una fervent i indissimulable devoció, i  l’entorn físic en el que es movien: uns locals tronats, modestíssims, incrustats en  la permanent algaravia del guirigall urbà  d’El Caire. 
Poc després es formà el govern islamista de Mursi, que nomenà ministre de Defensa al general Abdelfatah al-Sisi, al que consideraven un militar religiós, “compromés amb la revolució”. Al cap d’un any, Al-Sisi acabà amb el govern dels Germans musulmans, que foren durament reprimits (aleshores Mohamed Badie va declarar: “Juro per Déu que el general  Al-Sisi  és més criminal que si amb una destral hagués enderrocat la santa Kaaba, pedra a pedra”).

Mursi i Badie han tingut un destí terrible, de màrtirs. El primer morí a la presó, el 2019, en condicions indignes de misèria i desatenció. Badie segueix empresonat, amb unes quantes sentències de mort al damunt. Un dels seus fills, Ammar, de 38 anys, fou mort a trets per la policia en els enfrontaments de carrer d’agost de 2013, que feren centenars de víctimes.

Hi ha una discussió recurrent sobre els Germans musulmans. Alguns els veuen com un grup que només difereix marginalment d’organitzacions com Al-Qaida. Altres els consideren com una fratria flexible, pragmàtica, que pot contribuir de manera constructiva a fer front a les crisis dels diferents països on son presents. El meu amic Ait Ahmed era d’aquesta opinió pel que feia a Algèria: en parlava amb respecte, i els considerava un element clau per a trobar una sortida a la guerra civil, en l’època de les converses impulsades per la comunitat de Sant’ Egidio

Crec que hi ha de tot i que cal moure’s cas per cas, sense apriorismes. És un moviment mogut per certeses fonamentalistes, amb un tràgic historial de màrtirs (el fundador, Al-Banna, assassinat el  1949; el pensador més influent, Sayyid Qutb, penjat sota el règim de Nasser).
Aquests màrtirs donen força: “Els manaments dels màrtirs, els seus missatges immutables i el repte dels homes lliures darrere de les reixes de totes les presons us imploren que no us desvieu de la vostra tasca, al preu que calgui. Que els vostres discursos recordin les paraules del màrtir Sayyid Qutb: ‘Germà meu, sóc fort.  Aixafo les dures roques de les muntanyes. Demà trauré la destral de l’alliberament per tallar el cap de les serps’” (Declaració dels Germans musulmans de febrer de 2019, Consòl diferit i recompensa merescuda”).

Més que un moviment unificat, els Germans musulmans són una xarxa dinàmica i heterogènia, avui partida en dos pel que fa a com oposar-se a Al-Sisi.

Recordo amb respecte Mursi i Badie. Els tinc per màrtirs veritables, per bé que els consideri terriblement equivocats. Molts dels seus enemics han estat pitjors. Un dels jutges que condemnaren a mort Mohamed Badie (de nom Sami Abdel Rahim) va ser detingut fa un parell de mesos, acusat de rebre diners d’empresaris i narcotraficants a canvi d’absolucions o d’alleugeriment de les penes.

Menjar fulles

El passat 21 d’abril, l’actual president d’Egipte,  Abdelfatah Al-Sisi, feu un discurs en el que invità el poble a “suportar sense queixar-se” les condicions de vida, posant com exemple Mahoma i els seus companys, que van viure tres anys  perseguits a la vall d’Abu Talib, alimentant-se de fulles d’arbre,  i sense lamentar-se. Després, en una conversa amb periodistes, Al-Sisi  va declarar que els reptes que té al davant són “més grans que els de qualsevol altre president o qualsevol altre govern». A penes exagera.
Egipte depèn d’altres països per a alimentar-se: és el més gran importador de blat del món (13 milions de tones, el 80 % provinent de Rússia i Ucraïna), el quart de blat de moro  (9,7 milions di tones), i importa el  97% de l’oli. S’hi afegeix la guerra d’Ucraïna i la inflació: D’ençà del 2013, el preu de l’oli ha augmentat  de 3 a 27 lliures egípcies el litro, el sucre ha passat de 1,25 a 10,5 lliures el kilo, i l’arròs de 1,5 a 10 lliures. La inflació el mes de maig va ser del 24,9%. Del 2010 al 2020 el deute exterior del país quasi s’ha quadruplicat. Aquest any haurà de pagar  90.000 milions de dòlars, el  54% de la despesa publica total.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button