Catarates
Per mor d’una operació de cataractes en dues etapes (amb un resultat satisfactori), he tingut aquests darrers temps la sensació d’un contrast extrem i contradictori: mentre la vista em millorava espectacularment, la meva visió de les coses tremendes que estan passant al mon en aquests moments s’anava fent més imprecisa i confusa: una guerra a Ucraïna que sembla no tenir final ni vies de solució; la crisi migratòria, amb la insuportable tragèdia a Melilla; les crisis energètica, alimentària i de preus; i un llarg etcètera d’altres plagues…
Tenim a l’abast una informació contínua, les 24 hores del dia, provinent dels més diversos mitjans, però tot sembla cada vegada més dificil d’interpretar. Augmenta la sensació que hi ha una impressionant imbricació de problemes, que tot ha esdevingut molt complicat, i que pot passar qualsevol cosa.
Fa poc em vaig topar amb aquest esquema fet per Adam Tooze, que l’Enric Juliana va difondre a Twitter:
Val la pena entretenir-s’hi. És un impressionant mapa mental de les complexes interconnexions problemàtiques del món d’avui. És un esquema a la vegada estimulant i angoixós perquè, en conjunt i en detall, aquestes interrelacions reflexen una situació caòtica.
No és estrany que augmenti el percentatge de gent que, vist el panorama, opta per l’abstinència informativa. Ho mostra l’informe d’enguany del Reuters Institute. A la pregunta de quina font d’informació és la preferida per tal de rebre notícies d’allò que passa al món -ràdio, TV, premsa impresa o digital, xarxes socials-, el percentatge dels que responen “cap” ha crescut del 4% el 2017 al 15% el 2021. Son els disconnected users, els que es desconnecten, els que “ja no en volen saber res”…
Més nombrós és el sector creixent de persones que practiquen allò que els experts britànics defineixen com una selective news avoidance: reduir al mínim la dieta d’informació. Segons l’informe Reuters, aquest sector de població ha passat d’un 29% a un 38% en els últims cinc anys (sobretot al Brasil (54%) i al Regne Unit (46%)).
Els motius? Els enquestats diuen que les notícies els posen de mal humor, que fatiguen pel seu caràcter reiteratiu, que les consideren poc fiables, que els hi produeixen una sensació de frustració, un sentiment d’impotència. A mi també em passa, segons quins dies.
Però cal resistir-se a aquesta reacció, perquè la renúncia a informar-se porta indefectiblement a l’abstenció i a la inanitat. A França, en la segona volta de les legislatives de passat 19 de juny, l’abstenció ha estat del 53,77%. Fa vint anys era del 44%. El 2012 va ser del 44,60%. En deu anys, doncs, ha pujat 10 punts. El pitjor és que, en la primera volta de les eleccions, l’abstenció va ser del 75 % entre els joves de 18-24 anys!
Encara que ens desagradin les coses que estan passant, encara que ens costi entendre-les, la reacció de xiular i mirar a una altra banda és perillosa. Cap operació de cataractes ens aclarirà per miracle la visió dels complicats problemes del present esquerp. Haurem de prestar-hi més atenció, fixar-nos-hi més. Haurem de llegir més, mirar més, escoltar més. Si cal, prendre notes. Jo ja he pres la decisió: aquest estiu miraré de fer els deures.
Trump 2.0
És interessant la conversa amb Hillary Clinton que Edward Luce publicà al Financial Times el passat 17 de juny: “(Clinton) em recordà que ella va guanyar en vot popular per quasi 3 milions, però va perdre en el col·legi electoral per 78.000 vots, i que Biden va guanyar en vot popular per més de 7 milions però fou elegit amb un marge raspat de 43.000 vots”.
“Això ja et diu tot el que cal saber sobre l’estratègia republicana pel 2024”, era la conclusió de Hillary Clinton. El títol de la crònica és un motiu addicional d’alarma: “‘We are standing on the precipice of losing our democracy’” (“Som davant del precipici de perdre la nostra democràcia”).
El novembre de 2022, és molt probable que el Partit Republicà torni a controlar el Congrés dels EUA. En un país polaritzat, la cursa presidencial del 2024 serà renyida. Però si es tenen en compte els precedents, els demòcrates podran considerar-se de sort si aguanten a la Casa Blanca després de les eleccions presidencials de 2024.
Nosaltres també. El retorn al poder de Trump o d’un trumpista seria un desastre.
“Trump, ha escrit Josep Maria Colomer, ha estat, com a president, «el líder del caos», «el mal exemple més visible en el món de desordre i disbauxa general». Ens torna a venir el record del Fiume enfebrat i caòtic de D’Annunzio, que Pietro Nenni va descriure com un univers d’«excessos bíblics» i de «cràpules carnavalescos». Més enllà de Trump hi ha un trumpisme potent i viu, i ell mateix encara pot donar guerra. Mentre als Estats Units continuïn les crisis socials i culturals del present, sempre planarà l’amenaça d’un Trump 2.0. Qui pugui ser, ja es veurà. Cal estar atents. Si un eventual hereu de Trump tingués la seva mateixa desimboltura demagògica i hi afegís un cap més fred i sistemàtic, capacitat organitzadora, habilitat per teixir aliances i agregacions, coneixement dels mecanismes de l’Estat i competència de govern, podria sorgir un Mussolini després d’un D’Annunzio. Mal assumpte” (El temps esquerp).
“L’única via realista de victòria de Putin a Ucraïna seria una reelecció de Trump el 2024”, diu Hillary Clinton en l’entrevista del FT. En tot cas, una cosa és probablement certa: Putin deu pensar molt en un eventual Trump 2.0 a la Casa Blanca, que impulsi un canvi d’estratègia dels Estats Units. Molts altres també. Per exemple els dirigents iranians.
Borrell a Teheran
Borrell ha estat aquests darrers dies a Teheran. La UE coordina les converses per a salvar l’acord nuclear de 2015, que limitava el programa atòmic iranià a canvi d’un aixecament de sancions.
Borrell ha declarat: “Hi haurà discussions bilaterals entre l’Iran i els Estats Units en un país del Golf, abans del que es pensa. Ni seran directes. El meu equip hi serà i farà l’enllaç”. Ara bé: el tractat va caure dramàticament quan Trump l’abandonà el 2018, i tornà a imposar sancions. Com a resposta, a Teheran reprengueren l’enriquiment d’urani.
Ara els dirigents iranians es deuen demanar si els convé un nou pacte, mentre Putin i els seus deuen anhelar un nou desistiment nordamericà si el trumpisme retorna al poder.
Els europeus, reagrupats ara al voltant d’una OTAN reviscolada (després del temps de “mort cerebral” que criticà Macron) farien bé de tenir constantment present la hipòtesi Trump 2.0, i reforçar ja des d’ara al màxim els seus marges d’autonomia.
