Nou Cicle

Raimon Obiols: Configuració del país, somiar una pàtria, dreta “sense complexos”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Configuració del país

El 1896, Cézanne, diabètic i sentint-se vell (però es trobava només en la ratlla dels 60 anys!), escrivia a un amic:

“D’altra banda, estic com mort (..) Què he de fer en aquesta situació? Hauria d’escapar discretament  i, si no fos perquè estimo enormement la configuració del meu país, ja no seria aquí.” (D’ailleurs, je suís comme mort (..) que me reste-t-il à faire dans cette situation? C’est de filer doux, et n’eût été que j’aime énormément la configuration de mon pays, je ne serais pas ici.”)

Ara: a què es devia referir Cézanne exactament, quan deia “estimo enormement la configuració del meu país”?  Més aviat al paisatge d’Ais de Provença i dels seus alentorns que no pas a la seva gent, que sovint execrava, especialment, deia, en una  carta al seu fill que no cal traduir,  “les intellectuels de mon pays, un tas d’enculés, de crétins et de drôles.

Aquell ogre, un geni temperamental  i obsés, d’opinions contradictòries i extremes, al seu marxant li deia, amb un fort accent provençal que divertia els refinats de París: “Voyez-vous, monsieur Vollard, pour réussir dans la vie, il faut avoir du ‘temmpéremmennte’. ” La pintura dels seus coetanis, Cézanne la dividia en dos grups, segons Vollard: “la “bien couillarde” – la sienne – et celle des ‘ottres’.

Ara: què diria Cézanne quan el paisanatge es dedica sistemàticament a destruir el paisatge? És el que hem vist a Catalunya, aquesta terra tan victorejada per tants patriotes gesticulants, i  tan tenaçment agredida en silenci,  tan encimentada impunement; amb un paisatge  destruït sense compassió al llarg dels anys, a cops de cobdícia, de  mal gust i de deixadesa. Hi hauria d’haver penes greus per “violència de paisatge”.  Si l’agressor es declara “patriota“, doble pena.

Somiar una pàtria

Benoît Pellistrandi, un hispanista francès, ha publicat un llibre sobre el “procés”, bastant sòlid, que pren partit i dictamina. A la tele francesa l’he vist en algunes ocasions comentant el “procés” i deixant caure de tant en tant alguns petits mots: “pathologie sociale”, “composante raciste”, etc.

Fa pocs dies, entrevistat a La Vanguardia, Pellistrandi deia : “Hi ha hagut una idealització fantàstica de Catalunya, que no te res a veure amb la real, amb els seus problemes econòmics, socials, culturals. No és una Catalunya sobrevalorada sino una altra Catalunya, totalment inventada“.

Una Catalunya totalment inventada? Entre els crítics hispanocèntrics del “procés” hi ha sempre la tendència a llançar l’infant amb l’aigua de la banyera. Pierre Vilar, que Pellistrandi ha llegit i esmenta, s’atenia sempre a una distinció rigorosa entre “fet català” (“que salta als ulls”) i “fenòmen català”. Mai hauria dit, em sembla, que el “fenòmen” s’inventava  el “fet“.

Idealitzar una pàtria és dolent si es delira; fins i tot criminal, si la pàtria és potent i el deliri és bèl·lic o agressiu. Però somiar una pàtria? D’això, m’en declaro culpable. M’agrada el poema d’Hannah Arendt: “Feliç qui no té pàtria; la veu encara en els seus somnis”.

Entre el somni i el deliri instrumental hi ha una diferència substancial, com la que existeix entre la imaginació i la fantasia. La imaginació permet trascendir l’immediat, superar la dada i la emoció del moment, la reacció elemental i instintiva; obre la perspectiva de les possibilitats alternatives, permet fonamentar i raonar una opció, desenvolupar una acció amb sentit.

La política imaginativa és exactament el contrari de la política fantasiosa, delirant: és de pensament llarg i tracta d’apropar la realitat al somni. És oposada a la política de pensament màgic que substitueix la realitat pel deliri. El polític que somia (“I have a dream”) és l’antítesi del cínic i del seu correlat a l’altra banda, el somniatruites.

Dreta “sense complexos”

És freqüent l’ús de l’expressió “sense complexos” per qualificar els exponents de la dreta que “parlen clar”, que les etziben pel broc gros, amb duresa, sense pèls a la llengua. D’Aznar es va dir molt, i ara es repeteix d’Álvarez de Toledo. De Pablo Casado en canvi no es diu, malgrat que les engega de l’alçada d’un campanar; tan evident és la seva inseguretat, que el fa vacil·lar i recórrer al recurs de les fórmules memoritzades.

Ara: en el cas d’Aznar i d’Álvarez de Toledo, que tenen  una oratòria autònoma i recursos mentals propis (amb expressions, ganyotes i fums, de tota manera, molt semblants), crec que l’ expressió “sense complexos” és totalment errada, i que la realitat és exactament la contrària.

És a dir:  que la inflada exhibició de fermesa d’aquestes persones (a l’estil del “míreme a los ojos” i altres fanfarroneries) indica més aviat l’existència d’alguna mena de complexos, camuflats però  evidents, que són la causa de la seva manera de parlar, d’actuar i de pensar. En aquesta simptomatologia no són cap excepció: vegeu Trump i tants altres que han anat apareixent darrerament a escena. Això és inquietant, perquè la història ha mostrat de sobres que la dreta amb complexos és molt més perillosa que la dreta que no en té.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: