Nou Cicle

Raimon Obiols: Catalanisme, crisi, identitats

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Des de posicions antagòniques i confrontades, uns plantegen la independència i altres la liquidació de l’autogovern. Tenen, a més, un adversari comú: el catalanisme. El presenten com una “bandiera de festa già scorsa¨, per dir-ho amb paraules del poeta Salvatore Quasimodo: com la bandera d’una festa que s’ha acabat.

A mi em sembla exactament el contrari. Estic segur que el catalanisme té una vida molt llarga per davant, justament pel fet que nosaltres, i les generacions que venen, ni veurem una Catalunya independent ni tampoc una Catalunya assimilada, submisa o sotmesa.

En el joc de cadires musicals de la història, Catalunya restà sense Estat propi. Un “Portugal mal réussi”, diuen que deia el general De Gaulle. Però s’ha mantingut com una realitat nacional persistent i de llarga durada, amb els seus trets comuns de sentiments i sensibilitats, actituds,  símbols i imaginari,  llengua i cultura, formes de vida, mentalitats individuals i col·lectives. Aquesta realitat ha mostrat tanta permanència i  resiliència al llarg dels segles,  que hi ha motius més que fonamentats per creure que es projectarà en el futur (i amb ella el catalanisme), siguin quines siguin les circumstàncies,  les correlacions de força, els canvis i les dificultats.

Desapareixerem, vindran noves generacions i tant el  fet viu de Catalunya com la qüestió de la seva relació amb Espanya (“Necessitat  d’unió i impossibilitat d’amalgama”, deia Nicolau d’Olwer) continuaran.  Això, com en el passat i en el present, seguirà generant energia i malestar, excel·lència i frustració, iniciatives i mals de cap, projectes i esperances, avenços i retrocessos, ocasions perdudes i objectius assolits. Partir d’aquesta realitat, en política, no significa conformisme o “conllevancia”, sinó realisme i responsabilitat. Perquè només és responsable la política que te en compte les possibilitats concretes d’allò que es promet i les conseqüències concretes d’allò que es fa.

Expressant aquesta certesa en la vigència futura del catalanisme no penso en essències eternes.  Catalunya canviarà, però la seva canviant realitat seguirà durant molt de temps;  i amb ella persistiran una identitat i una causa comunes, pel simple fet, contundent i demostrat, que els catalans i les catalanes, encara que volguéssim, i és clar que no ho volem, no podríem ser una altra cosa.

Això no implica pensar que tots el membres de la comunitat comparteixin uns sentiments d’identitat unànime i homogènia.  Ho desmenteixen totes les enquestes fetes a Catalunya en les darreres dècades, i ho mostren tristament les esquerdes i confrontacions que han aparegut a Catalunya.

Aquest pluralisme dels sentiments d’identitat no sols no qüestiona els objectius de les esquerres catalanes de la Transició (“Som i serem un sol poble”, “La llengua no ens dividirà”), sinó que en reforça la necessitat. Els qui avui posen en qüestió aquests objectius (reaccionant, suposo, al fet que l’independentisme els invoca per minimitzar els efectes divisius dels seus errors monumentals), s’haurien de demanar si preferirien una societat indefinidament escindida i confrontada per raons de llengua o de sentiments d’identitat.

Que a Catalunya vivim una crisi greu i inèdita és evident. No hauríem de separar-la de les que es viuen a Europa i al món. Arreu apareix una realitat que inquieta a tothom amb dos dits de front: guerres, terrorisme, migracions, precarietat laboral, desigualtats, incerteses, crisi de la política.  Molta gent, en aquest context, demana identitat, seguretat, promeses de futur…

A Europa, la manipulació d’aquesta  inquietud està produint polítiques sobiranistes, nacionalistes, identitàries, que prenen un caràcter d’impostura, mitjançant la manipulació de les emocions, l’explotació de les pors, la mistificació de la història, la simplificació maniquea dels problemes del present i l’oferta de falses promeses de futur.  S’estan creant i manipulant guetos mentals, excitant les actituds de reacció contra els altres, els estrangers, els diferents, presentats com enemics.

Quan aquests discursos tendeixen a interpretar i canviar la identitat dels altres, es produeixen reaccions i conflictes fulminants. Les polítiques de fabricació i aprofitament de confrontacions d’identitats són potencialment tan catastròfiques, han produït al llarg de la història tants enganys i tragèdies, que cal  avui, a Catalunya, a Espanya i a Europa,  el rebuig radical d’aquestes polítiques d’excitació d’identitats confrontades.

Tota política democràtica responsable ha de respectar les identitats personals i col·lectives com una cosa sagrada.  A Catalunya, això implica recuperar i reforçar els sentiments de pertinença comuna de tots els ciutadans i ciutadanes, hagin nascut on hagin nascut i tinguin la llengua materna que tinguin; garantir la unitat civil del poble de Catalunya, la seva consciència col·lectiva, la seva voluntat democràtica comuna.

A Catalunya s’apropa un moment de rectificacions, que no seran col·lectives: ens equivoquem en grup i corregim en solitari. Un repte que es plantejarà serà el d’una generació fascinada pel miratge de l’independentisme, pel magma emotiu de l’identitarisme,  l’excitació èpica de les grans manifestacions,  l’odi antagònic estimulat pels  nacionalismes,  la simplificació telegràfica dels missatges, el maniqueisme  primitiu i ofensiu de les xarxes. Ho han viscut com un panorama únic, sense altres referents, sense altra memòria. És el medi natural on han fet les primeres passes, s’han polititzat, s’han construït com a ciutadans. Per ells, una altra opció serà difícil, desconcertant, potser traumàtica.

No n’hi haurà prou amb les lliçons de la realitat,  amb el progrés de  nous projectes del catalanisme. En una societat esquerdada per motius de llengua i de sentiments d’identitat, amb una política escindida entre ungits i excomunicats per un nacionalisme i per  l’altre, serà vitalment indispensable el coratge de la concòrdia.

El repte que es planteja al catalanisme, en aquesta crisi, és la “mà esquerra” d’una política tenaç i intel·ligent, que mantingui ferms els objectius d’unitat civil, cohesió i excel·lència a Catalunya;  i d’ aliances i negociacions externes, a Espanya i a Europa. Només així es podran superar les divisions i confrontacions inútils i les batalles perdudes.

Brussel·les, 17 d’octubre de 2018

(Contribució al llibre col·lectiu Catalanisme, 80 mirades, ED)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: