Nou Cicle

Raimon Obiols: Apunts sobre la pandèmia

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

1.  Una enorme disrupció. De tots els esdeveniments paroxístics de la història humans (guerres, revolucions, cataclismes, epidèmies), és el primer literalment global. Per la rapidesa de la seva propagació, el seu abast planetari, els seus efectes, la pandèmia significa una disrupció enorme.

2.   Un daltabaix econòmic. La contracció econòmica és d’una magnitud i d’una velocitat inèdites, amb caigudes vertiginoses de l’oferta i la demanda. Però no és una crisi com les anteriors, sinó induïda pel confinament global, per una gran paràlisi temporal per salvar vides.  Els seus efectes sobre l’aparell productiu dependran d’una durada que ara no podem conèixer. 

3.  Commoció de les opinions públiques. Mai s’havia produït un impacte tan súbit i global sobre les opinions públiques, que van veient com la crisi es desenvolupa en temps real. És una commoció global, un impacte sobre la consciència i l’imaginari col·lectiu que deixarà empremta i tindrà efectes radicals en la configuració del futur.

4.  Tensió social i política. Les conseqüències d’aquesta crisi produiran situacions de gran tensió. Quan les circumstàncies són radicals, com és el cas, augmenta la tendència a la emotivitat i al reduccionisme en la interpretació de la realitat. És tendeix a reduir la realitat, diversa i complicada, a jocs d’alternatives binàries, amb patrons i pautes simplificadores. És un terreny propici a la demagògia: proliferaran els falsos profetes.

5.  Augment de la solidaritat. De moment, els valors i plantejaments de la solidaritat s’han reforçat: els serveis públics (la sanitat en primer lloc) són plebiscitats i aplaudits; les privatitzacions i desregulacions han esdevingut impopulars; el paper de les institucions públiques és reivindicat; s’anhela un paper reforçat del govern en la vida econòmica.

6.  Visibilitat dels invisibles i de les desigualtats. S’ha pres consciència del valor social i de la importància vital d’oficis i funcions menystinguts. A la vegada, s’ha constatat que el virus afecta potencialment a tothom, però que els nivells de renda i les desigualtats socials són factors que determinen dramàticament la seva major o menor incidència.

7. Tendència a la implicació. Paradoxalment, l’aïllament produït pel confinament ha reforçat la tendència a la implicació social i política. S’ha pres una major consciència de la responsabilitat individual en relació a la comunitat.

8.  Major claredat. La pandèmia ha projectat una llum potent sobre les contradiccions i vulnerabilitats del món de la globalització i de l’urbanització, desregulades i sense límits; sobre la desigualtat de les societats; sobre els efectes desastrosos de la depredació de la naturalesa; sobre el paper vital dels serveis públics; sobre la importància de la ciència.

9.  Necessitat de cooperació. El virus només pot ser vençut amb la cooperació de tothom. Els reptes de cada país són impossibles de resoldre en singular. En canvi, el context internacional és de descomposició del multilateralisme, quan més necessari és, davant la triple crisi planetària: pandèmia, crisi econòmica i crisi ecològica.

10.  Desintoxicació. El confinament ha produït una desintoxicació: l’aire és més net, hi ha menys contaminació, menys soroll. Aquesta constatació se suma a la certesa que la rapidesa i l’abast global de la pandèmia han tingut per causa els vectors de la globalització desregulada (transport, comerç, urbanització, turisme massiu, etc.).

11. Causalitat ecològica. En la consciència col·lectiva s’ha establert el lligam entre pandèmia i crisi ecològica. Creix la convicció que l’origen de la pandèmia està vinculat a la disminució de la biodiversitat, a la depredació creixent dels ecosistemes.

12.   Digitalització.  En resposta a la nova situació, els sistemes educatius, les administracions, les infraestructures, les empreses i les inversions impulsaran de manera més ràpida la digitalització de l’economia i de la societat. Milions  de persones s’han adaptat al teletreball i a les reunions a distància. És una experiència massiva que accelerarà  la transició cap a noves formes de treball i de socialitat.

13.   Incògnites. Moltes qüestions resten en suspens. No sabem quina serà l’extensió de la pandèmia, la seva durada, el seu impacte en els diferents països, els seus efectes finals. Ignorem si es produiran rebrots i no sabem quan hi haurà vacunes.  El futur depèn en part d’aquestes incògnites. Algunes són motiu d’inquietud; altres, d’esperança.

14.  Continuïtat i canvis. Hi ha qui diu que després de la pandèmia les coses seran totalment diferents. Hi ha qui diu que tornaran a ser com abans. Són pronòstics que es  complementen: l’adanisme del  “cal canviar-ho tot” i la inconsciència de pretendre que tot torni a ser com abans. Ni la pandèmia serà “un mal moment a passar“, ni generarà un capgirament total. La veritat se situarà enmig.

15.   “Nova normalitat”. Preveure quant de “nou” i quant de “normal” hi haurà en la “nova normalitat” no és possible. L’únic segur és que entrem en una nova època, plena de perills i de possibilitats, i que tornar a la “normalitat” d’abans seria un gran error, perquè aquella “normalitat” ens ha dut a la situació actual.

15.  Dues tendències generals. Podem intuir quines seran algunes de les línies i contradiccions principals dels propers anys. Hi haurà dues tendències, de cara a la recuperació després de la pandèmia: d’una banda, noves polítiques d’orientació socioecològica; de l’altra, reconstrucció ultraliberal i productivista. A una banda,  canvi vers un nou model de racionalitat econòmico-ecològica, de reducció de les desigualtats, de més sobrietat i sostenibilitat; a l’altra, manteniment d’un model econòmic financiaritzat, ultraliberal, depredador i productivista.

16.  Mutacions del neoliberalisme. És probable que s’accentuïn les tendències del neoliberalisme a mutar cap a formulacions més nacionalistes i autoritàries; tendències que ja eren visibles abans de la pandèmia.

17. Tendències confrontades. S’exasperaran contradiccions que ja eren perceptibles abans de la pandèmia: desglobalització i neoproteccionisme versus unificació del món; afirmació nacionalista i identitària versus internacionalisme; competència entre potències versus multilateralisme.

18.  Emocions i lluita d’idees. En situacions de gran patiment i incertesa, d’alta emotivitat,  els sentiments  col·lectius poden variar ràpidament, en funció de l’evolució dels fets i de les interpretacions que s’imposin. Proliferaran els falsos profetes i els aventurers. Els decantaments dependran en bona mesura de quins plantejaments aconsegueixin majories en la batalla de les idees i en les conteses electorals.

19.  Noves aliances. La nova situació pot facilitar l’agregació de nous consensos i aliances democràtiques. De l’encert de les forces socials, polítiques i intel·lectuals de l’esquerra dependrà, en bona mesura, que la  desesperació social i econòmica no derivi en simple protesta i no degeneri en suport a polítiques nacionalpopulistes i autoritàries.

20. A Europa, Pacte Verd. La sortida de la crisi pot prendre a Europa la forma d’una represa cap al “business as usual“, o pot significar un cicle cap a un model econòmic i social millor. La consciència que la salut i el medi ambient són béns comuns prioritaris és cada vegada més viva  en totes les societats europees. Malgrat la gran pressió dels lobbies industrials i financers per deixar de banda els acords de Paris sobre el canvi climàtic, la reconstrucció pot assolir uns objectius socioecològics positius. El Pacte Verd per Europa en pot ser l’instrument.

21. Reorientació social i ecològica. S’ha obert la possibilitat d’una reorientació vers menys consum d’energia fòssil, energies renovables, protecció de la biodiversitat en perill, millors estructures, salut pública, habitatges dignes, economia inclusiva i sostenible, ciutats humanitzades, formes de vida col.lectiva més sòbries i equilibrades.

22. Béns públics mundials. L’accés universal, públic i equitable a les vacunes és un bé públic mundial i un dret que ha de ser garantit pels governs nacionals i les institucions internacionals.

23. Organitzar el futur. Sobre la present situació i la seva evolució s’estan formulant múltiples anàlisis i propostes. Per lúcids i encertats que siguin, seran inefectius si no obren el pas a l’acció. Les coses no es fan soles. Necessitem l’organització i l’acció d’unes forces polítiques, socials i intel·lectuals que lluitin per un  futur millor.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: