Nou Cicle

Rafael Pradas entrevista a Raimon Obiols: “La bona política és la que uneix”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

rojuny2011Dret a decidir, crisi de la socialdemocràcia, relacions amb el PSOE, esgotament del sistema de funcionament del partit… Quins creus que són els elements principals que han contribuït a generar la crisi sense precedents que pateix el PSC?

El PSC té problemes greus. Fa front a una situació difícil i complicada, internament i externament. Una part d’aquests problemes ens els hem buscat nosaltres. Altres deriven de les crisis en curs: l’atur, les desigualtats creixents, el sofriment social, la manca de perspectives de la joventut, la crisi en la relació Catalunya – Espanya, la corrupció, la ineficiència general de les respostes públiques, la verborrea tertuliana i la piuladissa frenètica. Una situació general de “stress” d’un sistema que genera ansietat i pessimisme. A un guionista de Hollywood amb tendències sàdiques no li hauria sortit millor (vull dir pitjor) una història com la nostra d’aquests darrers anys.

No tot és negatiu, però. Al mateix temps, apareixen tendències positives: més informació, més sentit crític, més exigència d’igualtat i participació, més consciència de la necessitat d’ “una altra política”. En aquesta situació, el PSC no és “el problema”; és una part indispensable de la solució, a condició que faci els canvis necessaris en el seu rumb, objectius, i mètodes d’organitzar-se, pensar i actuar col·lectivament. Vam explicar en detall la nostra proposta sobre aquests canvis necessaris en un editorial de L’Hora, ara fa uns mesos (“Cinc coses que hauria de fer el PSC”).

En aquest sentit, l’oportunitat del Congrés extraordinari és, valgui la redundància, extraordinària: obliga als canvis i obre noves oportunitats. Cal que entre tots les fem  realitat. Una recuperació no es farà d’un dia a l’altre, però amb la participació de tots i amb una conducció de mà experta, es pot crear una nova dinàmica, un nova ambició col·lectiva. Els plantejaments i compromisos  de Miquel Iceta a l’hora de presentar la seva candidatura són, en aquest sentit, de bon auguri. Tot allò que faci per a convertir-los en fets comptarà amb el nostre suport actiu. La bona política és la que uneix.

Els esforços semblen posats ara en passar un any de “transició” fins al proper congrés ordinari i intentar afrontar en les millors condicions possibles el repte de les municipals de 2015. No caldria abordar obertament la necessitat de refundar l’espai socialista català? Es possible anar a les eleccions municipals en les condicions actuals?

De cara als reptes que planteja l’agenda del proper any, em sembla que caldria concentrar-se més en les solucions que en els problemes. Les solucions són possibles, però no són fàcils. Cal admetre que, avui, les lamentacions i els pronòstics pessimistes tenen més “glamour” (i tal vegada estadísticament més probabilitats). També les fórmules màgiques i l’exhibició dels més nobles i elevats sentiments gaudeixen de gran audiència. Molts s’hi han apuntat. Rafael Nadal escrivia fa uns dies que “la política ha deixat de ser la millor plataforma per resoldre problemes i s’ha convertit en una màquina de crear-ne o d’accentuar els existents”. Te raó.

El PSC no hauria de col·laborar a aquest cercle viciós, que combina l’immobilisme amb les expectatives i promeses més desmesurades. Usant uns  termes que popularitzà Violeta Parra: el socialisme ha de situar-se en el terreny  de la “solucionàtica” i no instal·lar-se, com altres fan, en el de la “problemàtica”. Ha de treballar per a les solucions, per a les passes endavant concretes. Encara que això generi menys aplaudiments que el recurs a les declaracions sensacionals, a la demagògia de les fórmules miraculoses, a la desqualificació i denigració sistemàtiques, als permanents esquinçaments de vestidures.

Vindrà un moment de fatiga popular davant les falses promeses, les expectatives frustrades, les improvisacions, els embolics i les relliscades. Ha de convertir-se en un moment de renovació democràtica i nacional que hem de preparar des d’ara, amb un socialisme a punt, profundament renovat, competent i dialogant. Les eleccions locals en seran un banc de prova. Cal treballar per sòlides majories  d’esquerres a cada vila i ciutat de Catalunya, amb polítiques d’entesa responsable que assegurin la governabilitat dels ajuntaments, impedeixin les fragmentacions que fan el joc a la dreta, i posin en marxa nous programes al servei de la majoria social i de Catalunya.

Existeix el perill de que el PSC es divideixi? Parlar novament de les “dues ànimes” del PSC implica un fracàs col·lectiu?

Els intents d’introduir falques per a dividir el socialisme català no vénen d’ara. Fa anys que uns diuen que el PSC s’ha de treure “complexos” i esdevenir el PSOE a Catalunya, i que altres ens diuen, pel contrari, que hem de trencar tot lligam. Vaig dir fa anys que aquestes invitacions a triar entre el papa i la mama era trampes interessades, i segueixo pensant el mateix. El PSC ha estat un instrumenta bàsic i  una expressió de la unitat civil de Catalunya, i ho ha de seguir essent més que mai, perquè han aparegut esquerdes que des de la política s’intenten eixamplar i aprofitar. Hi ha dues ànimes en el PSC? Potser és més exacte parlar de dues ales i constatar l’evidència que amb una de sola no es vola.

Què han de fer en aquests moments els socialistes que no es resignen a deixar de ser-ho? Quines són les tasques més urgents que cal afrontar?

Hi ha dues frases fetes en català, que em sembla que no tenen equivalent en altres llengües: “Estripar el carnet” i “Ens han tornat a fotre”. Les hauríem d’eradicar, si volem avançar. Pel que fa a la primera, la recepta és la tenacitat, que ens van ensenyar els qui ens precediren en el combat de la unitat socialista. Pel que fa a la segona (“cada vegada que parlo amb un polític de Madrid tinc la impressió que m’enganya” repetia sovint Jordi Pujol), la resposta rau en la intel·ligència política i en un saludable esperit de desconfiança davant els qui et prometen  la lluna en un cove i en realitat miren d’aixecar-te la camisa.

Si hi ha una urgència més urgent que d’altres, és el restabliment de la confiança en l’espai del socialisme i de les esquerres. La desconfiança es genera en un instant, i la confiança és lenta de construir. Es basa en la força de l’exemple, la coherència i la integritat, el compromís amb la gent, i sobretot amb l’obtenció de resultats concrets, més enllà de les paraules. Tant de bo la nova etapa del PSC abordi amb decisió i intel·ligència aquesta tasca urgent de reconstrucció de confiança.

Creus que més enllà del “procés” el PSC té avui una proposta per a la societat catalana?

Vivim una situació política marcada pel joc creuat d’imprecacions i refutacions permanents, sobretot en el terreny de la relació Catalunya – Espanya. Els uns diuen que “España se rompe” i els altres que “està en joc el país”. Aquest doble discurs de la por té pretensions electorals “plebiscitàries”. Atenció: no sols a Catalunya; no principalment a Catalunya. On es busquen més àvidament unes eleccions plebiscitàries és a Espanya, en nom de la “unidad nacional” i contra l’amenaça “secessionista”. El PP sap perfectament que és el seu recurs principal per a mantenir-se en el govern de Madrid.

Aparentment, als uns i als altres, l’afirmació permanent i a ultrança de les respectives identitats els omple d’elevades emocions. Hi ha inquisidors patriòtics a banda i banda, d’un fariseisme bastant repel·lent, perquè en realitat hi ha un càlcul, un doble càlcul que es complementa i es retroalimenta recíprocament. Als uns i als altres els interessa fomentar els sentiments d’incompatibilitat exasperada, amb tot el seu seguici de restriccions mentals. Tot això faria riure si no fos tan preocupant.

Sortir d’aquest cercle viciós no serà fàcil. Exigeix, en primer lloc, denunciar els elements d’impostura i irresponsabilitat de la dreta espanyola que juga la carta de l’immobilisme i del nacionalisme d’Estat. Significa, en segon lloc, aplaudir el fet formidable d’una generació que a Catalunya està mobilitzada per la llibertat, la justícia social, la regeneració democràtica. Ens hi sentim substancialment units, d’acord amb la nostra història i els nostres valors. En tercer lloc, tots els qui hem defensat el projecte d’una Espanya plurinacional i fraternal (en la línia de Joan Sales o Josep Pallach, entre tants d’altres), ens sentim bastant frustrats, i sabem que hi ha una gran quantitat de bona gent a Espanya que reacciona, davant la hipòtesi d’una separació de Catalunya, com si es tractés d’una blasfèmia. Per a entendre’ns: Com hauria reaccionat el president de la República Alcalà Zamora el 1931 davant una llei de matrimoni gai? Estem en el terreny dels sentiments més essencials, de les pautes culturals més profundes. Allò que per a uns és veritat revelada  pels altres és anatema, i viceversa. Caldrà una modernització que es farà de pressa en termes històrics, però que requerirà el seu temps polític.

Quina sortida té aquesta situació? Em sembla que ningú no ho sap, malgrat l’ostentosa seguretat que exhibeixen uns i altres. Una cosa és clara: no volem una Catalunya submisa ni sotmesa. Una cosa és plausible: són les formes del federalisme plurinacional, a Espanya i a Europa, les que ofereixen la sortida més viable i menys traumàtica. Una altra cosa és molt probable: som davant d’un escenari llarg, un cicle electoral 2015-2016, en el que s’imposaran finalment unes evolucions que no és possible preveure, en funció de la correlació de forces.

En aquest escenari, els socialistes hem de disposar d’un vaixell ben equipat i ben dirigit per una llarga travessia en aigües agitades. El PSC, ha escrit Iceta presentant la seva candidatura, ha de ser “un partit al servei de Catalunya i dels anhels de justícia social”, amb el “nord de la igualtat”.

“Som una nació. I la volem justa perquè sigui veritablement lliure” conclou Iceta. Jo no podria estar-hi més d’acord. Hem de trobar el camí que permeti fer passes endavant concretes, per la llibertat de Catalunya i per la igualtat a Catalunya, per una solidaritat efectiva entre els ciutadans i ciutadanes i entre els pobles. Obtenint resultats positius concrets, més enllà de l’enganyosa facilitat de les grans fórmules màgiques, de les aparents seguretats rotundes, de les promeses demagògiques. Amb la tenacitat i la determinació d’un llarg combat socialista al que ens mantenim fidels.

One Response to Rafael Pradas entrevista a Raimon Obiols: “La bona política és la que uneix”

  1. jordi Font 1 juliol 2014 at 19:27

    Substancialment d’acord. L’objectiu no pot ser altre que refer l’espai socialista, PSC inclòs (si retorna a mare). És així, tant per als qui ens sentim fortament lligats a la tradició ideològica que va fer front alhora al feixisme i a l’estalinisme i que va obtenir l’Estat del benestar (que ara ens volen prendre) com per als qui, des d’altres procedències, entenen amb nosaltres que, sense un ample espai socialista, no hi ha alternativa d’esquerres enlloc. En aquest sentit, és important tenir present que, avui, a Catalunya, per sota de les importants batalles en curs, reals i impostades, actua un vell designi de la dreta nostrada: liquidar el socialisme català. No podem actuar només en funció d’aquest paràmetre, però ignorar-lo seria suïcida (per als qui ens sentim socialistes, esclar).

    Per això, cal rebutjar tot “escisionisme”, que només s’entén en funció d’interessos no explicitats. Ai, els personalismes! És evident que hi ha situacions personals extremes i exasperants. Molts les hem patides. En el meu cas, des de “Sitges”, el 1994. Molt més van aguantar i amb un risc incomparable, els nostres mestres: Josep Rovira, Josep Pallach, Paco Ramos, Joan Reventós, Joan Cornudella, Pep Jai, Ramon Fernández Jurado… El socialisme anava primer.

    Dit això, cal dir també que el PSC s’ha de moure. I no poc. Ha de retornar sobre els seus passos i obrir-se de nou a l’ampli espai socialista, en la seva gran pluralitat; a la centralitat política del catalanisme, amb un missatge d’exigència nacional (com quan va obtenir el retorn de la Generalitat exiliada) i alhora d’unitat civil i de pacte hispànic plurinacional (com quan va aixecar la bandera de la reforma estatutària, davant la passivitat de CiU).

    Molts desitjaríem un retrobament sincer i coherent. Però cal passar de les paraules als fets. El PSC haurà de superar inèrcies molt fortes. És cert que només “una mà experta” pot fer-ho des de dins: no hi ha transició que no ho confirmi. Hi ha, però, poc marge. S’han creat massa anticossos en la ciutadania. Caldrà guanyar-se de nou la confiança, caldrà convèncer. I, per fer-ho, caldrà convèncer primer la diàspora, tots aquells i aquelles socialistes -quadres socials i polítics, líders d’opinió…- que s’han sentit exclosos i que no han corregut cap a altres aixoplucs, sinó que continuen desemparats i que, fa temps, venen agrupant-se en un moviment per la reconstrucció de l’espai socialista. Tenen previst reunir-se el dia 25 del mes de juliol, en una nova assemblea que ha de donar continuïtat a la que va celebrar-se fa poc a Sants.

    Hi ha desconfiança i escepticisme. És normal. Però no pot negar-se, racionalment, la possibilitat d’una evolució favorable del PSC; cal tenir present que ha tocat fons. Passarà el PSC aquesta prova? Es tracta, ni més ni menys, que de crear les condicions d’una segona unitat socialista, amb el PSC, amb la diàspora socialista i amb les joves generacions provinents de la contestació a l’austericidi i a la vella política. És obvi. Es correspon amb els interessos del poble ras. I amb els interessos de Catalunya. És la condició d’una alternativa d’esquerres a Catalunya. Caldrà molt de coratge i molta generositat. Déu ho vulgui.

    Jordi Font

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: