Portada

Rafael Jorba: Tot són flors i violes

lioEspanya viu en una campana de vidre. La irresponsabilitat de la classe política és directament proporcional a la magnitud dels problemes. Ens podem permetre el luxe de la irresponsabilitat perquè el paraigua de la Unió Europea ha evitat la fallida del país. Si haguéssim estat fora de la zona euro, el llarg cicle de crisi econòmica s’hauria traduït ja en diverses devaluacions de la pesseta i en una fallida monumental, amb el corol·lari d’un deteriorament irreparable de l’Estat de benestar. Les retallades de les prestacions socials haguessin tingut una magnitud molt més gran. Aquest paraigua de seguretat europeu s’ha convertit, tant en el terreny polític com el social, en una campana de vidre que ens ha aïllat dels debats exteriors i ens ha permès acarnissar en les querelles intestines hispano-espanyoles.

Els grans partits, de la vella i la nova política, decadents i emergents, han estat incapaços des del 20-D de forjar una gran ambició col·lectiva: una reforma constitucional amb dos eixos -la regeneració democràtica i la renovació del pacte constitucional- i uns pactes de la Moncloa del segle XXI en el terreny social -el model d’Estat de benestar i la fiscalitat per sustentar-lo-. Aquesta tasca s’hagués pogut completar en dos anys. Entre tant, un govern de gestió hauria pogut encarregar-se de consolidar el creixement i d’aprovar un pla de xoc social perquè aquest creixement revertís en favor dels més damnificats per la crisi.

Només un exemple. La democristiana Angela Merkel acaba d’aprovar les bases d’una llei d’Integració per atendre al milió llarg de refugiats que han arribat a Alemanya. Ho ha fet amb el vistiplau del vicecanceller Sigmar Gabriel, el líder de l’SPD, el seu soci socialdemòcrata de coalició. Es tracta d’una carta de drets i deures de ciutadania per als nouvinguts que és el millor antídot per frenar l’auge de la xenòfoba Alternativa per a Alemanya (AFD). La resposta als populismes que campen per Europa exigeix ​​valentia i coratge polític per mantenir vius els valors de referència. El soroll polític i mediàtic és precisament el brou de cultiu d’aquests populismes.

La política espanyola, manca de lideratges, està tenallada entre la pulsió immobilista que exemplifica Mariano Rajoy i la temptació populista que encarna Pablo Iglesias. La via reformista, aritmètica i políticament insuficient, és la del pacte entre PSOE i Ciutadans, primer acord de coalició d’àmbit general des de la transició. La manca d’una resposta reformista en el conjunt d’Espanya ha debilitat les posicions reformistes a Catalunya, inclòs el sector liberal de CDC, i explica el salt exponencial de l’independentisme, que, vist des d’Europa, se situa en l’òrbita dels nacional-populismes .

En aquest context, davant la deserció de la política, el relat mediàtic s’alimenta també la resposta populista. Només així es pot explicar que al plató d’una televisió pública es cremi un exemplar de la Constitució. I així passa perquè tot són flors i violes. És un luxe més que podem permetre’ns sota la campana de vidre europea. Resem perquè no es trenqui.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button