CulturaPortada

Rafael Jorba: La llengua dels altres

Els indicadors sobre l’ús del català preocupen el Govern, sobretot a l’escola: si l’any 2006 el 67,8% dels alumnes deien que les activitats de grup les feien en català sempre o gairebé sempre, ara només el 21,4% manifesten que utilitzen aquesta llengua. La dècada prodigiosa del procés no ha corregit aquesta tendència. Constato, d’entrada, que no deixa de ser paradoxal que, si en la meva adolescència parlàvem en castellà a classe i en català al pati, ara –amb la immersió– la tendència és sovint la contrària.

És innegable que les noves onades migratòries han afegit més complexitat a la societat catalana, però també ho és que la tensió identitària ha trencat el consentiment social que es va forjar als anys de la Transició entre els castellanoparlants. Ara, coincidint amb el 50è aniversari de l’Assemblea de Catalunya, s’ha recordat que es va construir un imaginari col·lectiu que unia els drets nacionals i els drets socials a partir d’una idea motriu: “Catalunya, un sol poble”.

Aquesta fallida del consentiment es va produir pel pas del catalanisme polític, entès com el denominador comú de la majoria de forces polítiques, al sobiranisme. No és estrany que alguns dels fills i néts d’aquella generació que va abraçar l’eslògan unificador de l’Assemblea de Catalunya –Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia– s’hagin refugiat ara en la llengua dels pares. La ruptura del consentiment ajuda a entendre aquesta tendència, sobretot entre una nova generació formada en la immersió lingüística.

Fa una dècada vaig analitzar aquests riscos, que ara es confirmen, al meu llibre ‘La mirada de l´‘altre. Manifest per l’alteritat” (RBA, 2011). En resumeixo algunes reflexions. Cal no oblidar un fet elemental: el català és estatutàriament la llengua pròpia de Catalunya, però enlloc no està escrit que el castellà sigui una llengua impròpia o estranya. La complexitat catalana, que va ser vista com un fre, pot ser un valor afegit. Les societats del segle XXI seran més complexes, més plurals; també més conflictives.


El bilingüisme no és un dèficit, sinó un superàvit. Aprenem des de petits que el nom de les coses no es confon amb les coses –una ‘taula‘ és també una ‘taula‘– i, alhora que aprenem a llegir i a escriure, aprenem a tenir una visió plural, pluridimensional, de la realitat. La normalització del català hauria d’anar més lligada al foment de valors freds –els drets i els deures de ciutadania– que al dels valors calents –identitaris i simbòlics–. L’eix d’aquest pacte de ciutadania, que inclou el deure de conèixer la llengua catalana, és el model social que s’ofereix als ciutadans.

No hem de caure en la temptació de lligar el futur del català a la sort d’una aposta política determinada ni acotar el seu destí als límits d’un sostre institucional determinat. La societat catalana és bilingüe i la política de normalització ha d’integrar aquesta realitat. El Govern d’Espanya també ha de promoure el català com a llengua espanyola, a partir d’un doble principi: hi ha llengües que s”aprenen‘, com el català a Catalunya, i llengües que es ‘comprenen‘: el català i la seva cultura, igual que les altres llengües i cultures espanyoles, al conjunt d’Espanya.


Així, davant de la temptació d’afavorir un model monolingüe, recordava unes reflexions de l’escriptor flamenc Stefan Hertmans, a ‘Le Monde‘ [18-V-2009]: “Enlloc del món, la insistència en el dret de parlar de manera exclusiva la seva pròpia llengua afavoreix la integració, només suscita l’aversió i la incomprensió (…) Bèlgica només es podrà salvar amb una cosa: per mitjà d’una política de respecte mutu, i aquest respecte comença per un gest cultural: aprendre la llengua de l´‘altre i parlar-la per respecte i per convicció democràtica”.

Aquell que vol una cultura unilingüe, que rebutja parlar una segona llengua en aquest país, ja és separatista, bé sigui francòfon o neerlandòfon (…). En un passat llunyà, el cardenal Mercier, primat de Bèlgica, havia dit: “Bèlgica serà llatina o no serà”. La història l’ha desmentit: Bèlgica serà políglota o no serà”. El respecte a la llengua dels altres és l’intangible de tota política de normalització lingüística. Així a Bèlgica com a Catalunya i al conjunt d’Espanya.

El Periódico, 10 de novembre de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button