Portada

Gabriel Jaraba: La medicina del doctor Illa, un antídot contra la frivolitat

Quan al juliol de l’any passat un servidor es va permetre un exercici de wishful thinking i va imaginar com a molt estimulant la possibilitat de col·locar el ministre Salvador Illa al capdavant de la llista del PSC per a les pròximes eleccions autonòmiques (en un article titulat Posi un Illa a la seva vida) ho va fer precisament perquè ho considerava altament improbable. El que pretenia era subratllar l’insòlit d’una presència a l’escena política de Madrid aliena al guirigall permanent que s’hi dóna, un entorn que Illa va interpretar amb gran intel·ligència política: l’esbroncada continuada exercida per les dretes no és únicament un tret definitori d’una determinada actitud cultural i personal, és una estratègia en ella mateixa orientada a imposar una hegemonia.

L’estratègia del merder neix als think tanks reaccionaris dels Estats Units, es desenvolupa amb el Tea Party i triomfa amb l’elecció de Donald Trump. Aznar ja l’havia assajat abans aquí (amb el “¡Váyase, señor González!” i Federico Jiménez Losantos a la COPE) i ha acabat per impregnar tot el panorama mediàtic-polític del país. L’excepció Illa era cridanera per efecte de contrast, tot projectant-se des del mateix govern i de la tribuna de l’orador al Congrés, una mena de “força tranquil·la” mitterrandiana que desvetllava com l’esbronca permanent era, en el fons, summament fràgil quan era contrastada amb la raó i tenia la capacitat, potencialment si més no, de mostrar que el relat fal·laç i impúdic de la dreta podia ser derrotat. L’actitud assenyada, respectuosa i enèrgica alhora ha guanyat per al ministre Illa el respecte de tot l’arc parlamentari.

Ni seny ni rauxa: frivolitat

L’interrogant era i és veure si la follia que les dretes nacionalistes inoculen als cossos socials té un antídot –la vacuna del doctor Illa, podem dir, continuant amb la broma que ara ja va de veres— i si podria ser operatiu en el cas de Catalunya. Es parla de la capacitat de gestió del ministre de Sanitat com a atractiu electoral, però estic convençut que molts d’altres veuen en l’home del vestit gris alguna cosa més: un factor d’apaivagament de les passions que han tirat la nació pel pedregar durant l’última dècada. Un servidor no creu que l’antídot pugui ser tan eficient com la purga del Xato –una expressió de quan encara parlàvem amb dites i acudits—perquè el patiment és pitjor que un mal de ventre. Ara sembla que alguns sectors han començat a percebre que un període de decadència de la societat catalana és del tot possible, com fa pocs dies ha advertit l’agut Enric Juliana; alguns vam indicar a l’inici de la dècada nefasta, i gairebé tothom se n’estranyava aleshores, que la conseqüència lògica de l’avenç nacionalpopulista era precisament la decadència de la nació. Seria la percepció d’aquest risc el que conferiria a Salvador Illa un potencial mobilitzador de l’abstenció.

La decadència catalana seria un fruit inesperat a causa d’una confusió: la falsa creença que la dicotomia històrica de la nació és o seny o rauxa. I no; entre nosaltres l’alternativa al seny no és la rauxa sinó la frivolitat. Si es mira la història tot buscant una pauta repetitiva, es veu com allò que frustra els avenços del país –avenços no cap a un estat “propi” sinó en direcció al progrés—és la capacitat de tirar-se els trastos pel cap tots plegats en els moments decisius. Em sembla que un dels mèrits que han fet tan llegida la novel·la El cònsol de Barcelona, d’Andreu Claret, aquest any passat, ha estat l’evocació del rerefons de l’època en què transcorre l’acció, un moment que la Catalunya autònoma ha de resistir i vèncer el cop d’estat feixista i la guerra subsegüent i en canvi els sectors populars que en tenen la responsabilitat es dessagnen entre l’eclosió d’un putsch a la rereguarda, una acció governamental de manteniment de l’ordre diguem-ne trontollant i la reducció de Catalunya a un peó d’una estratègia internacional precursora de les polítiques de blocs de la guerra freda.

No hi ha parió entre el desgovern de la Catalunya republicana dels anys 30 i el del temps del procés en ple segle XXI. Però s’hi pot percebre un element comú que es mostra sota diversos aspectes: fets polítics els autors dels quals els proposen com a actes de coratge i són veritables suïcidis; la percepció de determinats esdeveniments i personatges com a líders guanyadors quan de fet són aventurers o tocats de l’ala; la capacitat de menystenir i malbaratar els guanys obtinguts gràcies al progrés o senzillament la fortuna. No hi ha rauxa en aquestes actituds i percepcions, a tot estirar en una manera de fer subsegüent i conseqüència d’una causa anterior: una frivolitat de fons que ens aïlla de la realitat, ens du a sobreestimar les mateixes forces, a interpretar justament a l’inrevés les circumstàncies, a situar una emocionalitat desfermada com a mesura de la fidelitat a un ideal, a considerar gestos amb intenció simbòlica accions de contingut i resultat polític. I és la simple percepció d’un candidat que no sembla un tocat de l’ala o un irresponsable el que suscita, per contrast, l’efecte Illa.

Coratge, fe i congruència

Ara sabem quin és l’abast de la frivolitat particular i el que pot arribar a fer del seny dels homes (Torra com a exemple). Salvador Illa és cridat a convocar l’esperit de moderació que roman als sectors socials i polítics molt diversos. Això pot tenir un reflex mesurable als sondejos electorals. Però la tasca necessària que en aquest moment hauria de fer un líder cívic consisteix a establir un camí de dues direccions: una, convertir el disgust dels sectors moderats de la ciutadania en una decisió electoral deliberada que marqui un punt d’inflexió en l’actual moment de la frivolitat històrica nostrada; una altra, convertir la barreja de frustració i desmobilització dels ciutadans d’esquerres i progressistes en mobilització efectiva per a atreure una majoria decisiva que modifiqui la situació política. No es tracta d’una feina el que espera a Illa (el ganxo electoral) sinó de dues: oferir una oportunitat de canviar un relat delirant per una oportunitat de progrés i proporcionar al PSC i a les esquerres una motivació militant capaç de mostrar una manera pràctica d’aconseguir-ho.

El coratge de Pedro Sánchez, Miquel Iceta i Salvador Illa ha estat prou gran com perquè aquesta militància, amb carnet i sense, recuperi, en correspondència, la seva porció de valor i trenqui el nus gordià del “relat”. Quina espasa alexandrina pot partir pel mig el nus? Una de ben esmolada: que el candidat estigui convençut que pot guanyar, ho demostri davant els seus i actuï en conseqüència. Només així podria recuperar per a la salut el malalt que el coratjós i realista Iceta va ser capaç de mantenir en vida. No hi ha millor antídot contra la frivolitat que es basa en la mentida i l’engany que la veritat. I aquesta ha de ser creguda com a certa pels propis partidaris.

Catalunya Plural, 5 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button