Eleccions al Parlament

Quim González Muntadas: Laura Borràs, la candidata bebè

És impactant llegir en el compte de Twiter de la candidata a la Presidència de la Generalitat en les pròximes eleccions catalanes la següent declaració o, més ben dit, confessió: “L’1 d’octubre de 2017 va ser, per a molts de nosaltres, l’inici de la consciència política, la determinació i un sentiment de lluita i compromís amb el país. Humilment, em sento nascuda l’1 d’octubre. Perquè -políticament- vaig néixer aquell dia “. O sigui, que fins aquell dia, complerts els 47 anys, Laura Borràs no tenia consciència política i passava àmpliament del compromís amb Catalunya. Però aquell dia, l’1 d’octubre de 2017, com altres milers de catalans i catalanes, Laura Borràs va abraçar la causa de la independència per la porta de l’emoció.

Segur que aquest missatge no és un error de la cap de llista de Junts per Catalunya. Sap que els missatges que recorren a les emocions (la por, la indignació, la ira, la humiliació), i que apel·len a uns suposats valors morals tradicionals, la pàtria, la sobirania nacional…, són, sempre molt més efectius que aquells que es dirigeixen a la raó, al govern de “les coses de menjar“, com se sol dir. I per això en la campanya electoral els partits independentistes fan l’impossible perquè estigui absent el balanç de la gestió del seu govern i els programes electorals en què es puguin mesurar, sospesar i contrastar les propostes reals de govern en terrenys tan “prosaics” com són l’educació, la sanitat, les relacions laborals, la fiscalitat, el medi ambient, etc.

És més còmode i eficaç traficar amb les emocions que permeten desenfocar la realitat i evitar entrar críticament en la discussió dels veritables problemes que té la societat i que haurien de rebre propostes i alternatives clares des de la política. Molt especialment a l’hora de demanar el vot en unes eleccions, com aquests dies a Catalunya.

Des de les emocions és on pot niar millor el radicalisme excloent i es pot eliminar el pluralisme d’opcions. Perquè no calen arguments, ni debats públics, ni raons, ni diàleg democràtic. Perquè no és necessària la informació, ni la pedagogia política. Sobren, amb la càrrega emocional encoratjant ressentiment i menyspreu cap als infidels, com fan molts dels companys de la llista de Laura Borràs cap als catalans i catalanes no independentistes, adjudicant-los qualificatius que per vergonya aliena no repetiré en aquestes línies.

L’avantatge enorme que té la política de les emocions és que no necessita raonar. No importen els fets, sinó la seva interpretació emotiva, subjectiva, amb una bona xarxa de mitjans de comunicació com a caixa de ressonància, que en el cas de l’independentisme català no falta, per fer-los versemblants primer i després inqüestionables.

Per explicar el difícil, per no dir impossible, que resulta modificar l’opinió quan aquesta se sustenta en emocions o en la fe, ens serveix una metàfora que s’utilitza en els cursos de formació per a la comunicació, que diu: Algú que torna a la seva casa després les pregàries d’aquest dia a la sinagoga, es troba amb un amic i el primer que li explica és que el seu rabí és un sant perquè parla cada dia amb Déu. L’amic, escèptic, li pregunta: “¿i tu, com saps què parla amb Déu?“, “Perquè m’ho ha dit ell mateix” respon. “I com saps que el rabí no t’enganya?” li torna a preguntar, i, molt segur i contundent, li respon “¿Com em podria enganyar un home que parla cada dia amb Déu ?”.

Doncs així vaig veure jo les afirmacions i respostes que va donar ahir Laura Borràs en el debat electoral de TVE quan va explicitar que faria una declaració unilateral d’independència de Catalunya, complint el mandat de l’1 ‘Octubre, si les opcions independentistes obtenien més del 50% dels vots el proper 14 de Febre. “Això no t’ho creus ni tu, Laura” li va respondre Salvador Illa.

És cert, això no s’ho creu ni la senyora Borràs, però compte: hem de tenir present que la política de les emocions no saps mai com pot acabar. Exemples n’hem tingut, aquí i arreu del planeta, l’últim amb Trump trepitjant la legalitat. Serà millor que la mobilització electoral els impedeixi aconseguir aquest somiat més del 50%, pel bé del futur de Catalunya. Perquè el fanatisme és impredictible i són capaços de tot.

El blog de Quim, 1 febrer 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button