CatalunyaMónPortada

Raimon Obiols: Procés dins del procés, manca d’inexperiència, hipoteques, un conte de Benjamin, plaques de la memòria

Procés dins del procés

*     “Torra, de grat o per força“, escriu avui David Miró a l’Ara,ha decidit fer el pas que ningú esperava: omplir el buit deixat per Puigdemont” (…) Això és justament el que va fer el cap de setmana en dues direccions molt clares: anunciant una purga als Mossos per les càrregues contra els CDR (direcció executiva) i posant com a exemple a seguir l’anomenada via eslovena (direcció estratègica), cridant la població a “estar disposada a tot” (…) “Sempre hi ha hagut un independentisme que ha considerat que era ingenu pensar que es pot assolir la secessió d’Espanya sense pagar aquest preu. Però fins ara cap líder s’havia atrevit ni tan sols a insinuar-ho en públic.”

*     “El cas és que el pas endavant del president Torra“, segueix Miró, “s’ha saldat amb un sonor fracàs. El conseller d’Interior, Miquel Buch, es va plantar diumenge davant Torra i li va deixar clar que no pensava fer cap canvi a la cúpula dels Mossos per la pressió de la CUP i els CDR. I dilluns tant el portaveu de JxCat, com els del PDECat i, sobretot, ERC es van desmarcar de la via eslovena. El resultat de tot plegat és una greu desautorització de la figura del president, que apareix ara a ulls de tothom com a desproveïda d’autoritat i de capacitat de lideratge de l’independentisme

*     Miró atribueix l’espectacle a “la preponderància del sector que considera que el 27-O va fracassar perquè la classe política, personificada en el tàndem PuigdemontJunqueras, no es va atrevir a aplicar mesures de força per implementar la República (els mateixos que diuen que sense morts no hi ha independència).” Aquest grup, diu Miró, és hegemònic a Presidència (“en concret al búnquer que s’ha construït el mateix president Torra amb un petit equip de confiança“) i “al carrer, on la CUP i l’ANC actuen a travès dels CDR.

*     Segons Miró, la resta del món independentista (Òmnium, ERC, sectors importants de JxCat, Crida i PDECat) “estan horroritzats davant la possibilitat que el carrer és desbordi i acabi facilitant la feina als que criden per esborrar l’autogovern de forma indefinida.” (La negreta és meva).

Manca d’inexperiència

*     Torra ha sorprès. I això que estàvem advertits pels seus escrits i per alguna performance (va fer xerinola amb la familia a la seu del PSOE, en plena crisi de dimissió de Pedro Sánchez). Ara: quan una persona  ocupa un càrrec, tendim a esperar que la inexperiència sigui un avantatge i ofereixi alguna sorpresa agradable. Ha estat al contrari,  per desgràcia.

*     De Torra es pot dir el que Gounod deia de Saint-Saëns: “il manque d’inexpérience“. Li manca inexperiència i en canvi li sobra l’experiència acumulada, una barreja  de maniqueisme malfiat i interessat de convergent i d’activisme nacionalista de joc ras i  patada al cap.

Hipoteques

*     Allò que preocupa més del vaitot del “procés” no és la possible violència, que crec (toco fusta) que no s’aproparia ni de lluny a un nivell de “balcanització” (ni tant sols a la “eslovena“), sinó les enormes hipoteques de futur que ja està deixant com a llegat. Els efectes sobre els afectes i les relacions, sobre la confiança, sobre els sentiments de pertinença, sobre la unitat civil, sobre el futur de la llengua i de la cultura, etc.

*     En tots aquests terrenys, em temo que el preu a pagar serà altíssim i que un nou catalanisme trigarà molt a enlairar-se, si és que ho fa. Si segueix l’engany organitzat (o l’autoengany), fins tallar tota vía de retorn als consensos essencials, l’únic futur que s’albira és de declivi i divisió, de frustració i ràbia de llarga durada. Pensar-hi produeix una certa desesperació, no sols de cara al futur. També el passat s’enfosqueix.

*     Tot sembla molt caòtic, confús i impredictible. “L’insòlit del present i la obscuritat del futur” deia Walter Benjamin.

Un conte de Walter Benjamin

*     Hi ha un conte jueu, que recollí Walter Benjamin en un dels seus escrits, que haurien de llegir els processistes que somiaven una independència de franc. En un poble hassidim, acabat el sàbat, els veïns es reuneixen en una fonda miserable. Tots són coneguts menys un captaire esparracat i arrupit a la vora del foc. La conversa gira sobre què triarien si els fos concedit un desig. L’un diu que demanaria diners, l’altre una bona esposa, el tercer un nou banc de fuster, i així successivament. Quan tots han parlat només queda el captaire, que a contracor respòn: “Jo seria un rei molt potent i regnaria en un país vastíssim, seria de nit i, mentre dormia en el meu palau, l’enemic passaria la frontera sense resistència, envaïria el país i, abans que es fes de dia, uns cavallers serien a les portes del castell i jo, desvetllat per la por i sense temps de vestir-me, cobert amb uns parracs fugiria per valls i muntanyes, perseguit sense treva, de nit i de dia, fins que finalment arribaria aquí, sa i estalvi, i seuria en aquest banc prop del foc, entre vosaltres. Això és el que desitjaria“.

Plaques de la memòria

*     A Roma, un gest criminal. Han desaparegut les “plaques de la memòria” que s’havien posat el 2012 davant del domicili de les families Di Castro i Di Consiglio, deportades i exterminades a Auschwitz el 1943 – 1944. Aquestes plaques de la memòria són una iniciativa de l’artista alemany Gunter Demnig: unes llambordes cobertes  amb una placa  de llautó, de 10 x 10 centímetres, amb el  nom i el destí de les víctimes de la Shoah i dels camps nazis, incrustades a la vorera, davant de les cases on van viure i d’on partiren cap als camps.  D’aquestes plaques, algú n’ha dit “làpides sense tomba“. N’hi ha desenes de milers, a unes 1.800 localitats europees (una vintena, catalanes).

*    A cinquanta metre d’on visc, on escric aquestes ratlles, a Brussel·les,  n’hi ha una que diu així:

Ici habitait Chana Minc / Née 1908 Pologne/ Arrêtée 29.5.1942 / Détenue Drancy/ Déportée Auschwitz/    Assassinée 20.9.1942  

*     Ara a Internet es troba gairebé tot. Fa anys vaig voler esbrinar qui havia sigut Chana Minc. Poca cosa vaig trobar: va néixer a Sandomierz, una petita ciutat a l’est de Polònia i va ser treballadora del tèxtil, concretament debanadora. Poca cosa, excepte aquestes paraules de la seva filla, Hélène Descamps, nascuda Minc i adoptada per una família belga: “Evidentment és més fàcil girar pàgina. Però és molt més perillós.”

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button