Portada

Pere Rusiñol: La llibertat de premsa del PP

cintoraLa llibertat d’expressió i d’informació a Espanya comença a semblar-se al dret a l’habitatge: grans i ressonants paraules en la Constitució, però una legió de desnonats a la vida real.

El penúltim: Jesús Cintora, periodista que havia doblat l’audiència de Las Mañanas de Cuatro alhora que el PP l’acusava fins d’haver inventat a Pablo Iglesias, ha estat enviat a una unitat interna de reeducació a fer-se l’autocrítica amb un insòlit comunicat de Mediaset que no hi hagués desentonat en el Pravda.

El retrocés a Espanya de la llibertat d’informació en els mitjans tradicionals -en teoria, un pilar bàsic de la democràcia mateixa, segons la tradició liberal és una de les característiques de la legislatura que agonitza: mai el partit del Govern havia tingut en democràcia un nivell tan extraordinari de control sobre els mitjans. No només sobre els públics, sinó també sobre els privats, la extrema precarietat econòmica ha agreujat enormement la seva dependència del poder (polític i financer, valgui la redundància).

La vocació semitotalitaria del PP en els mitjans públics és evident i només cal fixar-se en els seus emblemes: TVE i Telemadrid. Davant les pèssimes expectatives electorals que apunten els sondejos, Mariano Rajoy va recuperar als artífexs de la TVE dels raneres d’Aznar, els que en vigílies de les eleccions de 2004 van tractar de convèncer a Espanya que el terrible atemptat era obra d’ETA. I Telemadrid, de la que Esperanza Aguirre segueix presumint com a model, és el més proper que hi ha a Espanya a una televisió de partit: en 2012 va fulminar al 85% de la plantilla i aquí van quedar tot just unes unitats de xoc dirigides per l’excap de premsa d’Aguirre, l’excap de Gabinet d’Ignacio González, i les excaps de premsa de Jaume Matas, Miguel Arias Cañete i José María Michavila, entre d’altres. Així és el “liberalisme” cañí d’Esperanza Aguirre, que després s’esquinça les vestidures amb Veneçuela.

El gran salt qualitatiu, que remata la penosa situació del panorama mediàtic a Espanya, és la supeditació al Govern dels grans grups privats, ja gairebé sense excepcions, ofegats per la terrible situació financera que travessen. Tots els governs han intentat influir en els mitjans privats i tots han tingut plataformes afins, però sempre havien hagut de lidiar també amb grups crítics aliens al seu control. Això és el que ara s’ha acabat: avui tots els grans grups privats de comunicació estan, d’alguna o altra manera, de genolls davant la Moncloa.

L’any passat, coincidint amb el procés de successió al capdavant de la Prefectura de l’Estat, el règim va blindar les cúpules dels tres grans diaris d’Espanya, que van canviar de director de manera aparentment inconnexa però casualment tots alhora i en la direcció que pretenia la Moncloa: El País va escapçar tota la cúpula que havia publicat els papers de Bárcenas; La Vanguardia, el director que La Zarzuela i la Moncloa culpaven del gir sobiranista del venerable periòdic de la burgesia catalana, i El Mundo es va desembarassar del seu incòmode fundador, Pedro J. Ramírez, autèntic malson de Mariano Rajoy i el seu equip.

Els altres dos grans diaris de Madrid estaven ja en bones mans i, per tant, seguir tal qual: al capdavant d’ABC, un periodista capaç de posar la seva signatura a un article com Suerte que estaba Rajoy; i com a director de La Razón, directament l’excap de Gabinet del president (i exdiputat del PP).

Aquest és el marc general dels mitjans privats a Espanya que es va construir en 2014 per dalt, entre els principals directius dels mitjans. I ara, a mesura que s’acosten les eleccions generals i el PP veu amb estupefacció que les seves expectatives electorals no milloren, s’ha començat també a modelar per baix; és a dir, entre els periodistes que cobreixen la informació arran de terra: pas a la reserva de Cintora just després del fiasco de Rajoy a Andalusia, depuració de corresponsals incòmodes a TVE, neteja de la sala de premsa per facilitar les compareixences després del Consell de Ministres…

La teoria liberal sobre els mitjans serveix perfectament per explicar les causes de l’hecatombe mediàtica i la supeditació al poder: el prerequisit per a la llibertat d’informació és comptar amb empreses de comunicació solvents, amb el compte de resultats sanejada per poder lluitar millor amb les pressions. La realitat és que tots els grans grups de premsa estan enfonsats i, per tant, completament a mercè del poder, com es va exposar en un panell recent sobre poder financer i periodisme en el XVI Congrés de Periodisme Digital, a Osca.

L’enfonsament arrenca dels excessos del capitalisme de casino, quan la borratxera del crèdit barat va provocar deutes inassumibles en empreses les unitats de negoci tenien superàvit. El cas del Grup Prisa, el principal grup de comunicació d’Espanya, és il·lustratiu: va arribar a acumular 5.000 milions d’euros de deute alhora que els seus vaixells insígnia -El País i la Cadena SER- batien rècords mundials de beneficis. Quan va arribar el crash, els deutes van ser reclamades i, en ser la seva devolució impossible, es va commutar deute per accions, i la gran banca es va quedar amb tots els grans mitjans espanyols, gairebé sense excepció.

Que la banca sigui propietat dels mitjans privats en un context com l’actual, de crisi sistèmica i de “unitat d’acció” entre la banca i un Govern que té com a ministre d’Economia l’excap de Lehman Brothers a Espanya, és ja una limitació insalvable per a la llibertat de premsa dins del model liberal clàssic. Però és que, a més, l’enfonsament com a conseqüència de la bola de neu del deute se li suma la destrucció del model de negoci tradicional dels grans mitjans.

Per fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia -i de la rapidesa del hundimiento-, n’hi ha prou amb l’exemple d’El País, com a gran diari de referència a Espanya: la xifra de negocis de l’empresa editora va passar de 410 milions de euros a només 176 entre 2007 i 2013 -només sis anys! – amb una facturació publicitària que va caure en el mateix període de 217 milions a 78. En una dècada (2004-2014), el diari de Prisa ha passat d’unes vendes mitjanes de 469.000 exemplars a 259.000, segons l’OJD.

Si això li ha passat al primer diari d’Espanya, és fàcil imaginar què ha passat amb els altres.

Segons les estimacions d’Infoadex, el conjunt de la inversió publicitària en els diaris espanyols passar de 1.155 milions d’euros en 2008-454 el 2013 (-61%). I l’evolució ha estat gairebé tan dramàtica també a la ràdio, on va caure de 476-239,000,000 (-50%) i en la televisió, que va passar de 2307-1191 (-48%).

L’impacte d’aquestes xifres, ja de per si contundents, és encara pitjor del que podria semblar per una altra circumstància que ajuda a entendre per què la submissió al poder arriba fins i tot a Mediaset, el grup mediàtic més rendible, que segueix sent un gran negoci per als seus accionistes: la caiguda brutal de la publicitat no només ha enfonsat els ingressos, sinó que simultàniament ha fet créixer encara més el poder dels pocs anunciants que queden en el tauler, bàsicament el Govern i el nucli dur de l’Ibex 35.

En ple Titanic, l’únic flotador a disposició dels editors és la publicitat institucional -de repartiment absolutament opac i discrecional a mans del Executiu-, que fins i tot s’ha incrementat, i la procedent d’unes poques companyies de l’Ibex 35, entrellaçades en l’accionariat i que molt sovint actuen amb “sentit d’Estat” en coordinació amb el Govern.

El Govern i el nucli dur de l’Ibex sempre han estat anunciants clau per als grups privats de comunicació, però ara han passat a ser pràcticament l’única publicitat assegurada a mitjà termini per a uns mitjans desesperats que veuen com s’assequen, dràsticament i de forma simultània, totes les seves fonts d’ingressos.

D’aquí la importància de la rendició de Vasile i de Mediaset: si fins a la televisió més rendible sacrifica els seus fills per calmar els déus, què esperar de tots els altres? El lliurament del cap de Cintora és un missatge inequívoc per a la resta del sector en el superaño electoral amb la irrupció de noves forces que posen en dubte no només la continuïtat del Govern sinó fins del règim: ara ja tothom sap -començant per els primers executius- que la cosa va de debò.

La gran paradoxa és que el control governamental gairebé absolut sobre els grans mitjans tradicionals es dóna precisament quan menys importància tenen: les esquerdes en l’ecosistema mediàtic tradicional creades pels nous mitjans independents -com eldiario.es, Alternatives Econòmiques, Mongòlia i molts altres- són cada vegada més profundes. I com més s’agenollin les grans corporacions mediàtiques, més força tindran els nous mitjans independents.

Potser era aquest l’objectiu últim dels “liberals” del PP i no ens havíem adonat: ajudar a crear un ecosistema mediàtic autènticament liberal.

ElDiario.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button