Nou Cicle

Pere Pugès: Nació, Estat i societat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Feia temps que no em sentia bé, còmode, tranquil, en una reunió de gent del PSC. Haig de reconèixer que la meva sintonia amb el que ha estat el meu partit durant els darrers 28 anys havia anat minvant els darrers anys. El dia 22 de febrer, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, entre companys, vaig constatar una vegada més que, el nostre, no és un problema d’ànimes. El que hi ha al PSC són dues formes radicalment oposades d’entendre i de fer política, de concebre el paper i el funcionament d’un partit polític.Confesso que tants anys de militar (és una forma de dir-ho) en una agrupació del Baix Llobregat deu pertorbar l’esperit. Només recordo un debat polític en tots aquests anys, i va ser just en l’assemblea en que una colla de militants provinents de partits “extraparlamentaris” entràvem al PSC i ho varem fer proposant el debat sobre un “document polític”. Ja no n’he vist cap més que no fos “oficial”, proposat de dalt a baix. Desprès, una sèrie constant i avorrida d’assemblees sempre amb el mateix ordre del dia: aprovació de l’acta de la reunió anterior; admissió de nous militants i, a continuació, qüestions organitzatives diverses –eleccions de càrrecs per l’executiva, de representants al Consell de Federació, als Congressos, festes de la Rosa, paelles,..- i, quan tocava, debat de programes electorals o documents congressuals. Una escola de pactes, conxorxes i favors, però mai un document que s’assemblés, mínimament, al que vaig rebre en l’acte de Nou Cicle.

Em vaig començar a sentir entre companys quan vaig sentir, i llegir, que el socialisme català i les esquerres de Catalunya han d’emprendre un nou cicle,… que el PSC ha de canviar. Necessitem un PSC profundament renovat i modernitzat, de nova planta. Des del meu punt de vista, i des de la meva comarca, aquest canvi ja fa molts anys que hauria d’haver-se produït, però val més ara que mai. Em temo que l’ofensiva retrògrada contra la política, que també s’esmenta en el mateix document, no només prové dels poders econòmics, mediàtics i polítics que són a l’origen de la crisi financera i econòmica, sinó que també és abonada per una determinada manera de fer i entendre la política, a la que tant afeccionats són una colla significativa de càrrecs electes i membres de l’aparell d’alguns partits, també del nostre, malauradament.

Són moltes les coses que hem de canviar i em sap molt de greu que només ho veiem, o ho diem, desprès d’uns resultats com els del 28N. La proximitat de les eleccions municipals haurà impedit d’entrar-hi de forma immediata, enèrgica i clara i aquest conservadorisme ens pot tornar a passar factura. Potser només així serem capaços de participar, des de la humilitat i generositat que no hem tingut massa sovint, en el procés constituent d’una autèntica aliança majoritària de l’esquerra i el centreesquerra de Catalunya.

Per aquells que porten temps controlant la dinàmica interna del partit, seré titllat de gens oportú, d’airejar els draps bruts al carrer i, com no podia ser d’altra manera, de traïdor. En tot cas, en fer-ho, no faran res més que repetir el que han fet fins ara, reduint el seu cercle a les relacions de poder, fins esdevenir autèntics reietons envoltats d’una cort servil i acrítica. No s’adonaran, com no ho han fet fins ara, on rau la veritable traïció. Per això em plau llegir que cal obrir espais i cercles de debat, crear ponts de diàleg, amb un full de ruta precís, avançant pas a pas, de baix a dalt, en la construcció d’una aliança de progrés que esdevingui majoritària. Tant de bo que encara hi siguem a temps!

Fins on, però, serem capaços de canviar?. Hi ha un tema que em preocupa més que qualsevol altra, perquè és on trobarem el desllorigador de tot plegat, de les aliances polítiques, del progrés cultural, social i econòmic de les classes populars catalanes i de la solidaritat envers els altres pobles i nacions: la construcció de l’Estat que Catalunya necessita com a nació. En el punt cinquè del document al que em refereixo constantment es diu que l’esquerra i el centre esquerra ha de ser fidels a un compromís de solidaritat de Catalunya envers els pobles germans d’Espanya, sobre la base d’un model financer just i transparent; que impulsi un nou pacte constitucional que comporti la transformació de l’Estat autonòmic en un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, on Catalunya obtingui, en les estructures polítiques comunes, l’Estat que necessita com a nació. I on, d’altra banda, el país pugui assolir les fites de les quals depèn el seu futur en el pla global: la definitiva articulació de l’Eix Mediterrani i el ple desenvolupament de la corresponent Euroregió.

El panorama polític actual no permet ser gens optimista respecte la possibilitat d’un nou pacte constitucional. Què proposarem si aquest pacte no és possible? Quan de temps ens donarem per intentar construir-lo?. Si la resta de forces d’esquerra i de centreesquerra de Catalunya propugnen la creació d’un Estat propi dins la Unió Europea, assumirem aquest plantejament per facilitar l’aliança majoritària que ara proposem?. Si obtenir un Estat propi esdevé el millor instrument per aconseguir majors cotes de benestar per a les classes populars catalanes, quina serà la nostra prioritat? Treballar per aquest nou Estat, on tot sembla indicar que les forces d’esquerra i centreesquerra serien clarament majoritàries, o restar supeditats als dictats de la política espanyola, dominada pel conservadorisme reaccionari de la dreta o per la tebior d’una esquerra condicionada i poruga?.

No ho tenim gens fàcil. Mantinguem o no la nostra força als ajuntaments, seguirem essent determinants per evitar la fractura social que, sens dubte, intentarà provocar la dreta espanyola a Catalunya. Cada cop és més evident que ens trobem davant una segona transició i el que està en joc és l’aprofundiment democràtic i el futur nacional de Catalunya. Val més que ens comencem a plantejar, amb tota la cruesa, el panorama que ens espera per demà mateix, perquè el que també està en joc és el futur del PSC.

De totes maneres, us haig de dir que jo, ja he pres la meva decisió i m’agradaria poder-la aplicar des del PSC. Avui, tot passa molt de pressa i aquesta crisi sistèmica del capitalisme actuarà de precipitador: les classes populars catalanes, la immensa majoria de la nostra societat, necessiten un Estat propi, per garantir el seu benestar, per poder ser realment solidaris i contribuir, amb veu pròpia, a construir un món més just.

One Response to Pere Pugès: Nació, Estat i societat

  1. Pingback: Unitat, democràcia i transversalitat « dietarihumbert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: