CatalunyaPortada

Pedro Vallín i Enric Juliana: Dues preguntes a Manuel Castells sobre Catalunya

(El text que reproduïm a continuació és un fragment, referit a la situació a Catalunya, de l’entrevista que Pedro Vallín i Enric Juliana han fet a Manuel Castells, ministre d’Universitats, publicada avui a La Vanguardia).

Pregunta: Dóna la sensació que al Govern la qüestió catalana sembla produïr-li entre mandra i por.

Resposta: Brillant expressió. Però no és mandra perquè aquest govern no és mandrós; por, definitivament. Més que mandra diria incertesa, o titubeig, entre altres coses perquè els partits catalans varien constantment en les seves posicions. Per a mi Catalunya és la raó política fonamental, al marge de la personal que acabo d’explicar, per la qual vaig decidir fer aquest esforç d’entrar al Govern. Vaig creure que podia aportar un coneixement sobre això, ara menys necessari, perquè Iceta representa molt més. També Salvador Illa ha estat molt important en establir aquest pont. La meva postura és la del president: a Catalunya hi ha un conflicte polític i això només es pot resoldre mitjançant el diàleg. Aquesta cosa que repetim i repetim, perquè és així. Però, és clar, la qüestió és la lletra petita: i això com es fa? El més important, i hi ha plena consciència en el Govern, és que mentre Catalunya no s’estabilitzi, Espanya no s’estabilitzarà. No es pot pensar en una Espanya que va pel seu compte amb Catalunya en la situació actual, que no és una situació estable. Aleshores, cal negociar. I havíem començat. Jo vaig formar part de la comissió de negociació, que va començar molt bé, però molt bé, molt cordialment, en la primera reunió. El president Torra fins i tot va arribar a dir “jo no m’aixecaré d’aquesta taula“. I al cap de dos mesos es va suspendre la negociació sine die, per part de la Generalitat. Perquè això no era una negociació de partits, era una negociació de govern a govern, que és bastant reconeixement. I es va aturar. I des d’aleshores seguim en la paràlisi de la política catalana que, a més de no avançar en la relació amb Espanya, tampoc avança en res. Catalunya està des de fa anys en una situació caòtica, de desgovern, de crisi profunda econòmica i social. Crec, personalment, que una perspectiva com la que ha proposat Esquerra, d’un més llarg termini independentista i d’una negociació, tindria moltes possibilitats, des del seu punt de vista, d’obtenir una major adhesió a Catalunya. I jo, d’aquesta posició en llegeixo l’immediat: negociació amb l’Estat i anar aproximant posicions fins arribar a fórmules possibles d’acords limitats i parcials que obrin la via a una negociació. Fins i tot el president en algun moment va dir que s’arribaria a una sèrie d’acords, i aquests acords seria sotmesos a referèndum. Que no és el referèndum per la independència, però sí que és tornar en certa manera al referèndum de l’Estatut, que es va guanyar i després es va perdre al Constitucional i que hagués solucionat els problemes de Catalunya. Jo estic francament molt preocupat. La situació del país és greu – pandemia, crisi econòmica, pujada de l’extrema dreta-, però per a mi el més preocupant és Catalunya perquè ara per ara la situació està bloquejada. Els partits més independentistes s’expliquen massa històries a ells mateixos. Per exemple: “Ara som el 52%“. Un moment: en termes democràtics i de govern, absolutament. El 52% és més de la meitat dels vots i dóna dret legítim a seguir governant, perquè mai han perdut les eleccions. Però d’aquí a traduir que això els dóna la possibilitat de proclamar de nou o avançar cap a la independència de Catalunya … La independència de Catalunya depèn de les persones, no dels vots, i aquest 52% es tradueix en el 27% del cens electoral. Amb aquest nivell de legitimitat no hi ha manera, des del punt de vista independentista, que no és el meu, d’avançar en aquesta direcció. És totalment irresponsable. I aquesta és una conversa que jo ja vaig tenir a l’estiu del 2017 amb Oriol Junqueras. Vam passar tres hores parlant, amb gran respecte mutu. De fet és una conversa que està publicada a la revista teòrica d’Esquerra. I més o menys vam arribar a una conclusió relativament compartida i molt gramsciana: Es pot parlar d’independentisme de debò quan hi hagi una majoria social indiscutible a Catalunya. La construcció d’aquesta hegemonia cultural i política és prèvia a tota la resta, i han començat a l’inrevés, per un acte simbòlic, salvatgement reprimit sense necessitat, perquè no era perillós per a res. I en el llibre que va escriure i publicar el setembre passat Oriol Junqueras amb Marta Rovira es planteja l’estratègia de construir l’hegemonia a través d’un llarg procés, que no és per a mi del tot diferent al que fa el partit que tots admirem, almenys jo, que és el PNB. El PNB, en el seu programa té la independència, però construïda dia a dia a través de quantitat de mecanismes, d’adhesió de la població …, i el País Basc avui dia funciona molt bé sense necessitat de grans escarafalls. Però no han deixat de ser independentistes. En alguns dels elements d’ERC, que em sembla l’únic partit amb arrels històriques a Catalunya (històriques, el PSC té arrels a la Catalunya que es va formar després), té la possibilitat d’entendre en moltes coses intermèdies amb el Govern d’Espanya. Però ERC té un enorme complex d’inferioritat respecte a JxCat i mentre no siguin capaços de tenir la seva pròpia política i afirmar-la sense por que els diguin botiflers, no es podrà avançar.

P. Veu indults a l’horitzó?

R. Sí, absolutament. Els indults estan decidits i estan tramitant-se. El que passa és que cal un informe preceptiu del Suprem, que no és vinculant. Per tant, si l’informe és negatiu, l’actual compromís polític del president és que els indults es facin, en el seu moment i amb les degudes formes, perquè no val de res fer els indults que durin mitja hora al Tribunal Constitucional. Els indults estan en tràmit i, una cosa més important encara, al meu entendre, que és la reforma del Codi Penal, i de l’article de la sedició, que prové de 1848 i no s’ha canviat mai. Això és molt important perquè aquest és l’article a través del qual es podria obtenir el retorn dels actualment exiliats. Els indults no poden ser per a algú que no ha estat condemnat, però la reforma del Codi Penal canviaria les penes i faria possible una solució més àmplia. A veure si aconseguim sortir de la política purament simbòlica, que és la que bloqueja més, com ara sostenir que només l’amnistia normalitzarà la situació. Per a mi l’important és que no hi hagi presos, que els presos del Procés surtin de la presó després d’una condemna que, amb total respecte a les decisions de la Justícia per imperatiu legal, és, em sembla, totalment injusta i desmesurada, sense parangó en el nostre context polític europeu. L’important és que els presos surtin i surtin aviat, atès que l’amnistia com a tal constitucionalment no és possible, d’acord amb l’ordenament jurídic espanyol. Si comencem a negociar pela que seria la transformació total de l’Estat en nom del projecte independentista, no hi ha negociació possible. Per això la qüestió és anar a poc a poc, desnuar aquest nus que es va fer, que no existia a Catalunya i que és absoluta responsabilitat no només de l’Estat espanyol sinó més concretament del PP. Que va ser el que va trencar el que hi havia com a principi de convivència a partir de l’estatut del 2006. S’ha creat un greuge i una ferida històrica que superar-los requerirà temps, paciència i voluntat absoluta de negociació. Si Catalunya es col·loca en una situació d’enfrontament total i d’irredemptisme absolut és molt difícil que aquest país, que Catalunya i Espanya, tots dos, puguin normalitzar-se en un futur immediat. Cal desnuar-lo poc a poc, amb gran paciència, tolerància i capacitat d’acceptar que l’altre existeix. Que és la base de la democràcia, per cert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button