Portada

PATÉ DE CAMPANYA (23/11/2010): Assessors, aserejés i joventut electoral

Després de la condecoració a l’estultícia i l’abstenció feta per les joventuts dels nostres partits majoritaris , que no pas per la joventut catalana, en aquestes eleccions hom podrà considerar contradictòria aquesta crònica. Moltes vegades he vist amb enveja el tracte que als nostres majors se’ls professa en la majoria de les cultures orientals. El cinema sol ser una excel·lent referència. M’hauria de saber greu tornar a citar a Raimon Obiols, per edat primera gran contradicció, com si la política catalana fos un erm i tampoc és això. El diumenge passat li vaig llegir un emotiu article en honor a Ernest Lluch en el que vènia a dir que la política, la política ben entesa , rejoveneix.  Sobre la base de la il·lusió, deia Obiols, que genera el combat per les desigualtats, en base en definitiva , a la il·lusió que produeix l’acció amb els altres i pels altres. I té raó, així hauria de ser, sobretot en l’ànima i en l’esperit. Potser per això veig Felipe González cada vegada més jove. I a Lula. Però caram , en general, que voleu que us digui, jo  gairebé a tots els nostres candidats els veig cada dia que passa més atrotinats.  Sobretot a Artur Mas encara que en el seu descàrrec diré que crec que els cabells blancs són pintats suposo que gràcies a la inventiva frívola d’algun assessor d’aquests que consideren que la política algun dia serà una cançó , sinó ho és ja . Estic convençut d’això, veient els resultats generals, per a una gran majoria d’assessors ho deu ser . Una cançó totalment incomprensible : aserejé,  ja de jé de jebe tu de jebere… Costa llegir , i crispa, que  en política “ si no és imatge potser no existeixi “. M’entren ganes de llançar , amb elegància, els llibres i pensaments de Hannah Arendt, la dimensió humana de la política per exemple, contra qui això frívolament subscriu. En mans de qui s’han encomanat molts dels nostres polítics?. Parafrasejant a López Bulla, això demostraria una de les característiques de la “política assessorable dominant”: la irrellevància en els discursos d’avui en dia de la figura de l’interlocutor que ja no té importància. La paraula és un compromís amb algú, cap a alguna cosa. “Quan l’interlocutor no és tingut en compte o no existeix, la paraula la hi porta el vent” remarca l’exsindicalista. El PSC, per exemple, té la base, la substància de la millor estratègia electoral : la nostra autoritat moral en la lluita per la igualtat i la justícia social . Aprofitem-la . Sovint els partits polítics s’emboliquen a la recerca de genialitats més o menys mediàtiques que el que fan es allunyar-los d’allò que realment preocupa i interessa a la gent. Tinc la impressió de que la falta d’escrúpols dels professionals que viuen de la política (alguna gent dels mitjans i la comunicació en general) , combinada amb algun cas de política mal entesa, esdevé en la banalització de la política, en la seva transformació en activitat empresarial que només busca el guany econòmic. Estic pensant en Berlusconni per exemple. Això si que és imatge i rejovenir. Bótox, maquillatge permanent , transplantament capil·lar…..Però no desenfoquem. Diu sovint Eduard Punset que la política és una activitat preferiblement desitjable per a joves. Doncs bé,  si sumem les edats de les 14 primeres persones que tenen l’honor d’encapçalar la llista de CiU per Barcelona a les eleccions del proper diumenge , la mitjana aritmètica ens llança un resultat molt proper als 50 anys d’edat. Bona edat, no dic que no. Podria ser major atès que m’ha estat impossible trobar a la xarxa l’any de naixement de la número dos per Barcelona i he pogut errar en el càlcul, 50 anys, ja que l’excés de rajos UVA observat en totes les les seves fotografies ha pogut influir negativament en la meva generosa i gens maliciosa intuïció. Mitja aritmètica molt superior a la que obtenim , en igualtat de condicions, amb la llista socialista. Amb un agreujant, la gran acumulació de càrrecs públics , incloses conselleries, que s’observa en els candidats i candidates de CiU. Això si que és el canvi. Seguint les tesis apuntades a dalt, que malament ha rejovenit Convergència i Unió. Com apuntava avui, quedant-se tan ample, un expert en comunicació ”l’oratòria es transformarà en plasticitat sensorial”. Ja m’imagino a Felip Puig amb uns quants liftings i vestit de “lagarterana”. Pura plasticitat sensorial.

P.M.

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button