Nou Cicle

Oriol Bartomeus: Per què no hi aniré

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

BartomeusHe dubtat molt abans de decidir-me a publicar aquest escrit, sobretot a mesura que l’aire s’anava enrarint i la tensió pujava. Els últims dies m’he donat unes quantes raons per no fer-ho. Però al final he descobert que totes aquestes raons es resumien en una de sola: la por. He tingut por de publicar això, por a les conseqüències que em podia portar expressar obertament la meva posició, dir-la en veu alta, exposar els meus motius. No sóc una persona valenta, mai no ho he estat, però no puc admetre que el destí del meu país es jugui sobre el silenci, sobre la por a parlar, d’una part. No és aquest el país que vull.

Diumenge no participaré a la consulta organitzada pel govern de la Generalitat. No ha estat una decisió senzilla, m’he vist sacsejat com tothom en el remolí de declaracions i contradeclaracions, d’esdeveniments de tota mena que han marcat la història recent del nostre país. Tanmateix, un cop decidit confesso que cada cop estic més i més segur de les raons que m’han dut fins aquí.

No participaré en la consulta de diumenge perquè entenc que és una convocatòria dirigida exclusivament als independentistes, i com que jo no en sóc, no em sento convidat.

Perquè entenc que és un acte organitzat pels independentistes i això no m’ofereix cap garantia de neutralitat.

Perquè el que passarà diumenge és una excusa per continuar l’agenda política que mena a la declaració d’independència, un cop fracassat l’intent de les eleccions “plebiscitàries” de 2015. Entenc que l’1-O és un peatge que han de pagar per donar una pàtina democràtica a una decisió que ja tenen presa.

Perquè el resultat ja està decidit, perquè pràcticament tots els que volen la independència hi participaran (legítimament), de manera que el resultat final serà una victòria del sí, tot essent l’única incògnita el marge damunt del no, o gran o molt gran.

Perquè no vull col·laborar en el que crec que és una manifestació de part. Participant-hi només legitimaria el resultat i el procediment, ja que, com he dit abans, el resultat està decidit. No vull ser la comparsa necessària, el tonto útil.

Perquè no vaig participar en la consulta del 9N i no veig cap diferència entre aquella i aquesta, ambdues són crides partidistes que pretenen refermar una posició que no és la meva.

Perquè no penso seguir el joc d’aquells que diuen que si no participes ets còmplice del PP. D’una banda, és un trist argument per aconseguir suports, i de l’altra perquè considero que el que realment li fa el joc al PP és aquest enfrontament, que retroalimenta als uns i als altres.

Perquè la convocatòria em fa escollir entre la independència i la dreta espanyola, i crec que a Catalunya afortunadament hi ha més opcions que aquestes dues.

Perquè no comparteixo la idea de democràcia de qui diu traïdor i feixista (o sediciós i colpista) a qui no pensa com ell.

Perquè em nego a validar amb la meva participació l’atropellament del Parlament de Catalunya perpetrat per la majoria independentista fa tres setmanes, saltant-se les mínimes normes democràtiques que creia que regien el meu país, aquelles que ara invoquen precisament els independentistes quan l’Estat carrega contra el govern de la Generalitat. No crec que sigui aquesta la manera de fer un nou país.

Perquè crec que els que se’ns proposa és una drecera, i les dreceres en política acostumen a dur a culs-de-sac. Els canvis polítics profunds requereixen temps i feina, i malgrat que sembli que ha passat molt temps des de 2012 (els temps accelerats són una il·lusió de moviment), em sembla que el procés no és prou madur per poder encarar una via unilateral a la independència. No hi ha hagut la paciència suficient per part dels independentistes per construir una majoria.

Perquè no crec que la convocatòria serveixi per arreglar res. Estic convençut (tristament convençut) que d’aquí el país en sortirà més afeblit i més dividit i crispat.

Perquè no estic del tot segur que a una part dels convocants els preocupi que el país surti d’aquí més afeblit i més dividit i crispat. Han preferit seguir amb el seu full de ruta abans d’alentir la marxa per recollir més gent.

Perquè sempre he cregut que la força del nostre país era la capacitat de construir amples consensos, plurals i diversos, on pràcticament tots ens sentíssim reconeguts. No sento que la convocatòria de diumenge respongui a aquesta mena d’acords. Més aviat és la sortida per la via directa d’una pulsió (legítima i molt nombrosa) que pren el nom de tot el país malgrat ser-ne només una part.

La ciutat llunyana

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: