Anàlisi i DocumentsPortada

Oriol Bartomeus: L’antic votant pujolista agafa el trabuc

Churchill és un dels autors més prolífics en quant a cites, gairebé al nivell d’Oscar Wilde. Qui més qui menys té a mà una cita churchilliana per a qualsevol ocasió. Una de les més famoses és la que diu que si hom no és liberal quan és jove es que no té cor, i si no és conservador un cop és gran és que no té cervell. L’idea de fons de la frase és aquella que pressuposa que la radicalitat en els plantejaments polítics és cosa de joves, mentre que a mesura que la gent madura té una tendència (innata?) cap a posicions més conservadores.

Aquesta idea està incorporada al sentit col·lectiu, de manera que tendim a aplicar-la automàticament sempre que observem un episodi de revolta. Són els joves els primers sospitosos de protagonitzar revolucions i canvis profunds de les coordenades polítiques. Aquesta és l’idea comunament acceptada.

D’aquí que des dels seus inicis, el “procés” independentista es creu protagonitzat principalment per les generacions més noves. D’aquí també l’afirmació que s’ha fet que la independència arribarà sí o sí perquè va a cavall del relleu generacional. Però això últim no és del tot cert, ja que el moviment independentista no té una arrel generacional, sinó d’origen familiar i llengua. La divisòria del país no s’estableix entre vells i joves sinó en la cicatriu clàssica entre catalans amb orígens forans i catalans amb orígens nostrats, que té una derivada evident en la llengua materna d’uns i altres (per cert, molt més complexa del que ens faria pensar el maniqueisme tuitaire).

Un dels elements més sorprenents (bàsicament perquè contradiu la noció general) que ha produït el “procés” és l’evolució en el posicionament polític de les generacions més velles entre els catalans d’origen nostrat. Els resultats de les eleccions del 14 de febrer han fet créixer l’interès públic sobre el fenomen, però ja fa temps que les dades ens ho estaven assenyalant.

Fa temps que es ve observant un desplaçament gradual de l’espai ideològic dels electors catalans cap a posicions més extremes en l’eix esquerra-dreta i el sentiment de pertinença (aquest que diferencia entre els que se senten espanyols o catalans en diferents gradacions). Acompanyant el “procés” es percep un desplaçament del conjunt de l’electorat cap a l’esquerra i cap a posicions exclusives de catalanitat. Aquest desplaçament ha deixat desert el que era un dels espais de major concentració d’electors: el centre moderadament catalanista. Aquest havia estat l’espai d’assentament del vot a l’antiga CiU al llarg dels anys vuitanta, noranta i primes dos mil.

A partir de 2012 (no és casualitat) es produeix una migració constant, any rere any, d’electors des d’aquest espai cap a l’esquerra i el sentiment exclusiu català. Segons la sèrie de sondeigs anuals de l’ICPS, el 2010 gairebé el 20% dels electors catalans se situava al centre “tan català com espanyol” o “més català que espanyol”. Deu anys més tard, aquest espai només concentra el 10% dels electors. On ha anat el 10% restant? A l’esquerra de pertinença catalana.

La desertització del centre explicaria l’escàs èxit de les diferents propostes de reviscolar l’antic espai de CiU, ja sigui des de l’independentisme (el PDeCat de Mas i Chacón, que ha quedat fora del Parlament tot i haver aconseguit 76.000 vots) o des de posicions no explícitament independentistes (el PNC, presentat com un èmul del PNV, i que tan sols ha recollit 4.500 sufragis). Ni l’un ni l’altre han assolit els objectius, però no ha estat perquè no hagin aconseguit convèncer els electors als que s’adreçaven. El que els ha passat és, senzillament, que aquests electors ja no hi eren, s’havien evaporat, o millor, havien marxat.

Quan hom mira com s’ha desplaçat l’espai d’assentament de Junts respecte del de CiU, des de posicions de centrisme moderadament català fins a situar-se al costat de l’espai d’ERC a l’esquerra, i amb frontera amb l’espai d’assentament de la CUP, i es pregunta què deu haver passat, té dues possibles respostes. O bé Junts ha abandonat l’antic electorat de CiU i n’ha trobat un de nou, que se situa en posicions més extremes, o bé han estat capaços de “moure” el seu electorat des del centre (i centre dreta) fins a l’esquerra (i extrema esquerra).

Les dades són més que evidents: l’electorat de Junts no és molt diferent del vot històric de CiU. La base del vot la segueixen conformant els electors d’ascendència catalana (amb pares i mares nascuts al principat) nascuts abans de 1960. Així doncs, Junts no hauria atret un vot nou, situat més a l’esquerra, sinó que hauria aconseguit desplaçar cap a posicions més extremes el seu vot de tota la vida.

El grup d’electors que ha variat més la seva posició en els últims deu anys són els nascuts a Catalunya amb pares que també hi ha nascut i que van néixer abans de 1940. En els últims deu anys aquest grup ha passat de ser el que se situava més a la dreta de tots (3,6 de mitjana en una escala de 1 a 7) a ser dels que se situen més a l’esquerra. Un viatge espectacular, més si tenim en compte que es tracta d’un grup que ja tenia més de setanta anys el 2010.

Auto-ubicació dels electors, segons origen i generació:


La ciutat llunyana, 11 de març de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button