Nou Cicle

Oriol Bartomeus: La victòria dels ofesos

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Els resultats d’aquesta convocatòria especial del 21 de desembre defineixen un panorama a mig camí entre la continuïtat i l’enduriment de posicions. Hi ha continuïtat en els elements de fons, com no podia ser d’una altra manera. A Catalunya hi ha dos milions d’electors que opten per forces que propugnen la independència. És una dada estable des de fa tres anys, clavada, inamovible. Dos milions més o menys van ser els votants independentistes del 9-N, dos milions els votants independentistes del 27-S, dos milions els sís a la convocatòria de l’1 d’octubre i dos milions ara, vot amunt, vot avall.

Si algú creia (i segur que algú, o alguns, ho creien) que l’independentisme es faria fonedís anava molt i molt errat. Des de l’1 d’octubre l’independentisme està blindat, i qualsevol possibilitat d’afeblir-ne la força es va estroncar a partir de l’aplicació del 155 a finals d’aquell mes i l’empresonament dels membres del Govern cessat a principis de novembre. Cada actuació del govern central, de la fiscalia o dels jutges era entesa pels independentistes com una confirmació de la seva posició, com una ofensa que refermava la impossibilitat d’una via pactada. ¿Algú podia pensar que el vot independentista s’afebliria?

Al bloc independentista el seu enduriment l’ha sostingut, però no l’ha deixat créixer. L’opció unilateral empresa en aquesta última legislatura ha solidificat el suport a canvi de tancar el bloc amb pany i clau. El món independentista només és accessible als creients.

Aquest enduriment viscut durant els dos últims anys, i especialment des de l’estiu, ha acabat endurint l’altre bàndol, que en aquestes eleccions ha projectat Ciutadans fins a la victòria, esbandint les forces moderades. El milió de votants d’Arrimadas també estan carregats de raons. Ells, com els independentistes, també s’han sentit humiliats, arraconats i menystinguts. I també, com els independentistes, han anat covant les seves ofenses a foc lent, atiats per uns mitjans de comunicació que han fet de la polarització el leitmotiv dels últims mesos, fins a fer-ne una profecia autocomplerta. Sí, ahir Catalunya va acabar mostrant-se com molts la volien veure: dos pols enfrontats, cadascun amb les seves veritats, amb les seves ferides, amb les seves raons, amb la seva història que no pot ser compartida perquè no té res a veure amb la dels altres. Dos relats diametralment oposats, alimentats a base de simplificacions, de mentides, de greuges que reclamen satisfacció. Dos grups que se senten els legítims dipositaris dels anhels del veritable “poble català” i que, fent-ho, neguen l’altre.

No serveix de res intentar fer la llista de les causes que ens han dut fins aquí, segurament no ens posaríem d’acord i acabaríem tirant-nos les llistes pel cap els uns als altres. La pregunta és què fem a partir d’ara. La lògica dels blocs ens porta a un escenari de creixent confrontació i divisió, no només al Parlament. L’acumulació de greuges pot continuar fins a l’infinit. Arrimadas pot dir que ha guanyat i no se la deixa governar, passant per alt interessadament que en un sistema parlamentari governa qui aconsegueix bastir una majoria, no qui treu més vots. Puigdemont pot seguir clamant per la majoria que no té, com no la tenia el 2015. Uns i altres, i els seus corifeus (alguns pagats amb diners de tots), poden seguir estirant la corda, poden seguir alimentant les seves parròquies injuriades. En alguns casos, aquests greuges són reals, d’altres inventats, però això no és el més important. El més important és com es viuen, com se senten.

Estem creant una societat ofesa, irritada, enutjada, entotsolada en els seus greuges, que es retroalimenten a través dels mitjans, de les xarxes socials o de les converses de carrer. A tothom li deuen i no li paguen, tothom se sent humiliat pels altres, pel que fan els altres, o pel que li diuen que els altres fan, tant se val. Fins ara s’ha jugat a nodrir aquests sentiments perquè això tenia un evident rèdit polític. Les eleccions en són la prova. Han estat un concurs per veure a qui havien ferit més.

Seria fàcil continuar per aquest camí, deixar-se endur, rabejar-se en l’ofensa. De fet, seria el més fàcil. Però no ens duu enlloc. O sí, ens duu a una Catalunya escindida i bloquejada, ens duu quaranta anys enrere. Ara és l’hora del coratge, el moment de ser capaços d’aturar aquesta deriva abans no sigui massa tard. És el moment de reclamar als nostres representants que siguin valents i aturin aquesta espiral en què fa massa temps que estem encallats. Ens hi va el país.

Ara

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: