CatalunyaCulturaPortada

Oriol Bartomeus: La llengua, altre cop

Vam acabar 2021 amb una nova polèmica sobre la llengua i el model d’escola, arran de dues sentències judicials. Un apunt: es constata que les decisions judicials són, hores d’ara, l’únic que pot mantenir viva la flama del procés, malgrat que la capacitat mobilitzadora de l’independentisme no sigui avui tan forta com fou (hem de tornar a la tardor de 2019 per veure l’última gran mobilització… arran d’una decisió judicial).

Aquesta polèmica es pot entendre com un dels molts episodis que han anat sovintejant al llarg del desplegament de les polítiques de normalització des de principis de la dècada dels vuitanta. Però no només. És cert que hi ha elements repetits: l’espanyolisme que denuncia el model d’escola en nom d’una suposada defensa del bilingüisme, quan les dades demostren (ho han demostrat sempre) que ha estat precisament el sistema d’immersió el que permet que els catalans i les catalanes de menys de cinquanta anys siguin avui completament bilingües. Aquí la prova:

Però és que la qüestió no va (no ha anat mai) d’aprenentatge i de domini de les llengües. Ha anat sempre de política. I l’espanyolisme s’ha valgut del “bilingüisme” per atacar el sistema que precisament garantia això al que ells deien aspirar. En el fons, no era això. En el fons aquest discurs sempre ha perseguit (des de Lerroux) recloure el català en la part de la societat que el té com a llengua materna, deixar que quedés reduït a una mena de patois familiar.

La diferència del que ha passat amb els episodis anteriors és que una part del nacionalisme ha seguit l’espanyolisme en aquest objectiu d’empetitir el català. Aquesta és la novetat. No havia passat mai abans, com a mínim no des que es va aprovar la llei de 1983.

Certament, no és la primera vegada que el nacionalisme català conservador utilitza la llengua políticament. La llei de política lingüística de 1998, que succeí la de normalització, promoguda pel govern Pujol en minoria, perseguia un objectiu polític, no lingüístic. CiU va utilitzar la llei per fer-se perdonar el pacte del Majestic que havia permès investir José María Aznar per primer cop (1996). Davant de les crítiques i de la puixança d’ERC, a Pujol no se li va acudir cap altra cosa que posar damunt la taula una proposta de llei que “superés” la de 1983. Tenia sentit des d’un punt de vista lingüístic? No gens. Però és que no era això el que es buscava. L’objectiu era un altre, i era completament polític, com ha escrit Jordi Argelaguet. No seria l’última vegada que CiU faria la mateixa jugada. Ho tornà a fer amb la reforma estatutària de 2005, altre cop amb el mateix objectiu: combatre ERC. El resultat ja el sabem.

Amb el procés, una una part del nacionalisme nostrat ha abandonat manifestament el suport al model lingüístic que es va pactar a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Fa temps se succeeixen les declaracions i els manifestos que reclamen “superar” l’actual model per avançar cap a un de nou, on només el català sigui llengua oficial (manifest Koiné), tot deixant el castellà com una opció residual i estrictament familiar. Els sona?

Com ha deixat escrit Albert Branchadell, el model d’immersió no tenia com objectiu la substitució d’una llengua (el castellà) per una altra (el català). Els que defensen això no defensen la immersió, per més que vagin a concentracions on se suposa que es defensa el model català d’escola. El problema de fons és que aquesta nova lectura sobre la immersió que fa cert independentisme acaba afeblint el català, malgrat que l’objectiu que persegueix sigui eliminar el castellà de Catalunya.

El que ha fet aquest sector de l’independentisme és desaprendre el que van aprendre els nostres pares i mares, plasmat en la llei de 1983: el català només se salvarà si és acollit com a propi per la part castellanoparlant de la societat catalana. Només amb el bilingüisme efectiu, és a dir, fent que tots (catalanoparlants i castellanoparlants) sàpiguen parlar, llegir i escriure en català, el català podrà sobreviure com a llengua social i no com un residu sentimental.

La llarga nit del franquisme ens va ensenyar que intentar prohibir una llengua converteix els seus parlants en resistents. La supervivència del català a la dictadura hauria de fer entendre a alguns que quan tu ataques una llengua, quan la vols reduir, esborrar de l’àmbit social i recloure-la al domèstic, no estàs atacant una entelèquia, un concepte difús, sinó que ataques l’essència d’una comunitat, l’element constitutiu d’un poble.

Així mateix, quan ataques el castellà, com fan els que promouen la seva degradació a llengua no oficial, no ataques una llengua opressora i colonitzadora, franquista. Estàs atacant uns parlants. Estàs atacant la meitat dels catalans en allò que ells consideren no un mitjà de comunicació global, sinó la part més pregona de la seva identitat, la llengua en què parlen amb els seus pares, la llengua en la que van aprendre a parlar, t’agradi més o menys. Com pretens que aquestes persones, a les que els negues la seva llengua (els diràs que “parlin en cristià”?), abracin el català? A garrotades? O potser és que s’espera d’ells que s’entornin “al seu poble”, com a bons “colons”, com si fossin pied-noirsdesprés de la independència d’Algèria?

Potser és això, perquè només fent fora la meitat dels catalans és possible una Catalunya monolingüe en català. Però abans que passi això és més probable la situació contrària, la d’una Catalunya on el català recula i on les polítiques de normalització troben cada cop més resistències, i no només d’uns jutges impresentables i salva pàtries, sinó dels propis catalans castellanoparlants.

La situació del català ja és prou complicada a nivell global, per efecte de les xarxes socials on la seva presència és testimonial, com per afeblir-la en l’arena domèstica fent-la aparèixer com una llengua imposada per la força (quina força?), antipàtica, per als catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia. L’estratègia de la confrontació entre un petit i un gran sempre acaba amb la derrota estrepitosa del petit. I aquí ja sabem qui és el petit, per més que els pesi als milhomes. Acceptar la realitat no és ser covard, és ser intel·ligent.

El català només es pot salvar si s’actua en una doble via. A casa i a fora. En primer lloc, tornant als consensos, a les velles ensenyances del catalanisme històric: tots som catalans, parlem el que parlem, i el català és de tots. I en segon lloc, avançant en una nova direcció que fins ara no s’ha explorat i que la recent llei de l’audiovisual apunta. Fins ara el català, com les altres llengües cooficials de l’estat, ha estat monopoli del govern de la Generalitat, que l’ha preservat com un tresor, com el seu jardí privat. Ja va sent hora que el poder central també s’impliqui en la seva defensa i promoció, ja va sent hora que compleixi el que diu l’article 3.3 de la constitució (“la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”). El principal camp de batalla per a la supervivència del català se situa a l’àmbit global i allà no hi arriba el govern de la Generalitat, però sí el govern central i s’ha d’aconseguir que aquest assumeixi la defensa de la “riquesa lingüística” com un element constitutiu d’un estat plural (mal que pesi a alguns). En el fons, com va escriure Antoni Pugiverd, Espanya ha de decidir si el català i les demés llengües cooficials són també llengües espanyoles. I actuar en conseqüència.

La ciutat llunyana, 13 de gener de 2022

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button