L’últim set (fins al moment) d’aquesta inacabable partida de tennis de taula que juguen Junts i ERC va començar la tarda de l’última Diada, quan els consellers de Junts van participar en una manifestació que va acabar al crit de “Govern, dimissió”. Deixant de banda la flagrant contradicció en què incorrien els membres del mateix govern a què se li exigia la renúncia, el contingut i el destinatari del missatge estaven clars: es tractava de desafiar el president Pere Aragonès a fer fora Junts del Govern. El president va guardar silenci, mentre el focus es concentrava en la contradicció de Junts per estar al govern, reclamar-ne la dimissió i mantenir-s’hi com si res.
Aragonès es va prendre el seu temps per contestar i ho va fer de manera el·líptica en el debat de política general. La seva proposta de solució a la canadenca enviava de manera subtil l’1-O al museu d’Història, tornant el cronòmetre al moment inicial del procés (acord amb l’Estat, referèndum acordat). Era tota una invitació a Junts perquè abandonés el govern.
Junts va tornar la pilota en el torn de resposta al president: li proposava (li exigia, de fet) que se sotmetés a una qüestió de confiança si volia continuar. Volies que ens anéssim? Doncs no. Fes-nos fora tu, si t’atreveixes.
Aquest cop al president no li va quedar més opció que moure fitxa. Si no hagués fet res, hauria quedat totalment desautoritzat. El moviment, però, va venir amb control de danys. Al carrer el vicepresident, però no Junts. La bola tornava al camp exconvergent. Vinga, a veure si sou capaços de sortir.
La resposta de Junts es va fer esperar, però va seguir el mateix patró: podrien haver optat per franquejar la porta que els obria Aragonès, però van preferir tornar-li una altra vegada la pilota. Que sigui el president qui es mulli, que faci una proposta i llavors les bases de Junts decidiran. Així, en darrera instància, Junts abandonaria el Govern no per voluntat pròpia sinó empesos per Aragonès. No marxarien, els haurien fet fora.
Aquesta sembla que és la tònica de la batalla entre els partits independentistes: que, passi el que passi, la responsabilitat es pugui atribuir a l’altre. És una curiosa manera de comportar-se en política, on tradicionalment les decisions no només es prenen, sinó que es fa tot el possible perquè l’electorat sàpiga que ha estat un qui ha pres la decisió. La política s’entén com un espai on triomfen els que decideixen, fins i tot els que s’imposen.
Però aquesta no sembla ser la manera de fer política entre les forces hereves del procés. La clau consistiria, sembla, a fer responsable l’altre. En comptes de fer-los fora, convidar-los a marxar. En lloc d’abandonar el govern, provocar que te’n facin fora. En comptes de donar tu les raons per prendre tal o tal decisió, que sigui l’altre qui hagi d’explicar perquè l’ha pres. Tant se val que la teva autoritat s’esvaeixi, que apareguis com un partit que es mou en funció del que fan els altres i no en funció del que vols fer tu.
Els partits independentistes han decidit renunciar a prendre decisions, renunciar a fer-se responsables davant de la ciutadania. Han decidit, en definitiva, renunciar a fer política.
