Europa

Olivier Ferrand: Cap a l’Euro-federalisme

La crisi a la zona de l’euro ha reviscut la perspectiva d’una Europa federal. Un nombre creixent d’experts i de polítiques ho situen a l’anàlisi: la integració econòmica i monetària no és viable sense una integració política, el salt federal és necessari. La novetat és que aquest salt federal es faria en el marc d’una Europa de dues velocitats.

L’Europa federal era el somni que tenien els pares fundadors, amb Jean Monnet al capdavant, per sortir de la guerra. No ho van aconseguir amb la Comunitat Europea de Defensa (CED). Va fer el gran salt amb un exèrcit europeu, amb un govern polític. Però el projecte va fracassar, rebutjat per l’Assemblea Nacional de França el 1954, després d’un psicodrama polític.

Els pares fundadors de l’Europa no es van donar per vençuts. Van aprendre les lliçons del fracàs de la CED. L’Europa política no entraria en vigència a la força, ex nihilo; la “revolució federal” era impossible amb els nacionalismes després de la guerra encara calents. Calia inventar un mètode diferent, més gradual, menys frontal, renunciar a fer l’Europa política avui per poder-la fer demà. Així, Jean Monnet i Robert Schuman van concebre la Comunitat Econòmica Europea (CEE): una Europa tècnica que no posés en perill la sobirania dels governs nacionals, però concebuda com un “primer pas” per construir la confiança, la solidaritat, la massa crítica necessària per avançar un dia cap a una Europa federal.

Per als seus hereus, aquest dia va arribar amb la caiguda del Mur de Berlín. Va ser l’impuls polític, després de trenta anys d’èxit en la construcció europea. La prova d’aquest compromís, va ser el canvi de nom d’Europa, provocada pel Tractat de Maastricht el 1992: de la Comunitat Econòmica Europea a la Unió Europea – de l’Europa tècnica a l’Europa política. Una voluntat que es va manifestar dotze anys després amb la Constitució Europea. Però aquesta batalla federal va ser un fracàs. Amb els tractats de Maastricht (1992), Amsterdam (1997), Niça (2001), la Constitució Europea (2004), Tractat de Lisboa (2007): negociació rere negociació, l’Europa política va ser rebutjada.

Aquesta Europa política – “francesa” – s’enfronta a la negativa dels governs i els ciutadans, que tenen una altra concepció, “britànica”, de la finalitat d’Europa. Per a ells, la primera etapa d’Europa és també l’última. Veuen a Europa com una gran zona econòmica de pau i prosperitat, que no té vocació d’aprofundiment polític, però sí d’expansió geogràfica, cap a Turquia i més enllà.

Molts van pensar que la finestra d’oportunitat federal estava tancada definitivament. No obstant, una nova oportunitat s’ha presentat amb la crisi de l’euro. Aquest seria el triomf del mètode Monnet: la intensitat de la integració “tècnica” de l’eurozona, la moneda única, passa per la integració política. L’eurozona està enmig de la corrent i s’ofega. L’status quo no és possible. L’alternativa mai ha estat més clara: o bé el retorn, amb el desmantellament de l’euro o el salt federal.

L’Europa federal es troba de nou a l’abast de la mà. No obstant això, es basaria en la partició d’Europa entre una Europa amb vocació federal per aquells Estats membres que escollissin la moneda única, i un segon cercle de caire confederal per reagrupar-ne la resta. Seria el reconeixement d’una Europa de dues velocitats, l’esquema defensat en va a Maastricht per François Mitterrand.

És aquesta la solució? El patró de l’Europa de dues velocitats pot resoldre la disputa que ha enfrontat sempre les dues concepcions, la francesa i la britànica d’Europa. Cinquanta anys després del Tractat de Roma, aquests dos dissenys segueixen sent tan forts i irreconciliables, com per donar-los dos camps de joc diferents. En lloc de paralitzar tant l’aprofundiment com l’ampliació, es poden desenvolupar l’un i l’altre. I treure’n el doble dividend: el poder polític d’un cor europeu integrat, i la capacitat de pacificació i desenvolupament econòmic d’una Europa ampliada.

Hi ha un límit, que és institucional. Com articular les futures institucions federals de la zona euro i les institucions intergovernamentals de la Unió Europea? Podria algú imaginar-se a un ministre de finances de la zona euro o en última instància, un govern de la zona de l’euro, responsable políticament davant dels ciutadans europeus, dins de les estructures actuals de la Unió Europea? No hi ha un patró convincent presentat fins ara. Pensar en les institucions de l’euro-federalisme: aquest és l’últim desafiament dels europeus.

Le Monde

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button