Nou Cicle

Nicolás Sartorius: El vostre paradís és el seu infern

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

paradis_fiscalI. No em refereixo amb aquest títol a cap passatge bíblic. M’ha sorgit d’alguna neurona del cervell davant la indignació que em produeix comprovar la incommensurable quantitat de diners que s’amaga en els paradisos fiscals per tal d’eludir el pagament dels impostos. En un recent estudi de la Tax Justice Network s’afirma que la xifra de riquesa financera privada que s’oculta al fisc, en més de 80 “jurisdiccions secretes” arriba, com a mínim, entre 21 i 32 bilions de dòlars, és a dir, més o menys el doble del PIB d’EUA. D’aquesta ingent quantitat, la meitat la fan servir els 50 bancs privats més importants del món i, la resta, bancs més petits, companyies d’assegurances, societats d’inversió, hedge funds, etc. Diners, en uns casos d’origen legal i, en altres, producte dels més variats tràfics il·lícits -corrupció, drogues, armes, éssers humans, espoli dictadors-que es puguin imaginar. Els llocs on aquests diners s’aixopluga van ser revelats per l’OCDE en la seva “llista negra” de l’any 2000 i entre ells es troben les Bermudes, illes Caiman, Antiga, illes del Canal (Regne Unit), Mònaco, Gibraltar (Regne Unit), Illes Verges Britàniques, Lichtenstein, Singapur, Hong Kong (vegeu Paradisos fiscals, de JL Escario. Fundación Alternativas. Editorial Catarata). La xifra evadida és gegantina si tenim en compte que en un estudi del Credit Suisse de 2011 s’avalua el PIB mundial en 231 bilions de dòlars, el que significa que el 10% o 1 de cada 10 dòlars surten en aquests “paradisos”. Segons el mateix informe de la TJN, els elegits, no se sap per quin motiu, per gaudir d’aquests paradisos no són més que 91.000 persones, el 0,001% de la població mundial, que posseirien el 50% del total amagat. És fàcil imaginar que si aquesta massa de diners tributés al tipus legal establert a cada país d’origen dels fons, la recaptació dels Estats assoliria xifres suficients per finançar diversos plans marshall en diferents regions del globus i, en tot cas, diverses vegades el dedicat a cooperació al desenvolupament a escala mundial. D’aquí que el que per una insignificant minoria és un “paradís” per a la immensa majoria és el “infern”. Però per què anomenem paradís al que és una cova de delinqüents? Segons el nostre Codi Penal -similar al d’altres països- tot aquell que defrauda a Hisenda per sobre de 120.000 euros de quota tributària comet delicte i hauria d’estar a la presó. Les presons, segons aquestes xifres, haurien d’estar plenes d’aquest tipus de delinqüents i, no obstant això, estan buides.

II. En el cas d’Espanya, aquest article es podria titular “la vostra evasió fiscal és la seva desocupació i/o pobresa”. Per a mi és difícil saber quina proporció dels diners dels “paradisos” pertany a espanyols, però segur que n’hi ha si pensem que el 80% de les empreses de l’Ibex 35 tenen filials en aquests “edens”. El que també se sap és que el frau fiscal al nostre país se situa entre el 20% i el 25% del PIB, és a dir, entre 200 i 250.000 milions d’euros sobre un PIB d’1 bilió. Si apliquéssim a aquesta part del PIB submergit la mateixa pressió fiscal que a la riquesa emergida, aproximadament un tipus del 30%, obtindríem una recaptació d’entre 60.000 i 75.000 milions d’euros, gairebé el triple del que Espanya abona en interessos del deute  tot el dèficit d’aquest any, o entre 6 i 7 punts del PIB.

Les conclusions que es poden treure són bastant clares: primera, és fals que les pensions o l’Estat de benestar siguin insostenibles per falta de fons. És obvi que si els benestants i grans multinacionals no paguen impostos, s’evadeix més del doble que a Europa, concedim amnisties fiscals, etcètera, els nostres drets socials s’evaporaran. Segon, és fals que la política d’austeritat sigui inevitable. Aquí no s’ha viscut per sobre de les nostres possibilitats, ni s’ha gastat massa, a part  de golferies ben conegudes. Aquí hi ha hagut una fuga de diners als “paradisos”, una evasió massiva d’impostos, un descens de recaptació no només per la crisi, sinó perquè hi ha bancs i multinacionals dels quals la contribució al fisc és de riure histèric. El cas d’Apple multiplicant les seves vendes i rebent diners d’Hisenda és un escàndol i no és l’únic exemple. Tercer, és fals que el problema hagi estat el deute públic, que quan va començar la crisi era el més baix de la UE (36% del PIB). La responsabilitat està en la crisi financera, en el deute privat, en els regals fiscals dels governs i en la truaneria dels que no paguen impostos. Tenim un sistema fiscal aberrant en què una renda mitjana del treball té una pressió fiscal superior al 40% entre IRPF i IVA, mentre les persones més riques i grans empreses cotitzen molt menys a través d’exempcions, bonificacions, SICAV, transaccions internes, evasions i paradisos. Es calcula que l’elusió fiscal de les multinacionals a Espanya arriba al 60% dels beneficis.

III. Aquest escàndol fiscal és el que està provocant que Espanya pagui interessos prohibitius pel seu deute, que no es pugui invertir en el que necessitem: R + D + I, educació, sanitat, infraestructures, serveis socials, que no puguem rellançar l’economia i anar reduint la desocupació. Per què els governs no combaten amb energia aquesta situació? A la cimera del G-20 a Londres (2009) es va dir: “L’era del secret bancari s’ha acabat”. Aquí segueixen els paradisos, cada vegada més pròspers. Potser això es degui al fet que no és la democràcia -els ciutadans- els que manen sobre els diners, sinó aquest sobre els que dirigeixen aquella. Al meu entendre, és sobre aquesta qüestió decisiva en què han de centrar la seva atenció i acció els sindicats, els partits, els moviments socials, els mitjans de comunicació. Aquí és on hi ha la corrupció bèstia. Per quan concentracions al so de “el teu paradís és el meu infern”, “la teva evasió fiscal és la meva desocupació”.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: