CatalunyaPortada

Neus Tomàs: Què va ser i què no va ser l’1-O

La votació de l’1-O del 2017 era el pla. L’únic que hi va haver, abans i després. Va ser un exercici de desobediència col·lectiva impressionant i en el què, per un dia, l’independentisme va tenir raó quan deia que el món mirava Catalunya. Centenars de persones van participar a mode de xarxa clandestina en el dispositiu que es va organitzar per aconseguir que arribessin les urnes i les paperetes als punts de votació.

L’1-O no el va fer la gent, per més que hi ha qui encara avui repeteix aquesta frase, per bé que sense la gent no hauria estat possible. Dirigents i exdirigents de partits i entitats van dissenyar una organització que va treballar sempre amb alternatives diverses per no fallar. I no va fallar. Quan aquell dia Jordi Turull i Marta Rovira van entrar de matinada al Palau de la Generalitat -van ser els primers polítics a fer-ho- ningú sabia molt bé què acabaria passant. Però tots dos eren conscients que la imatge de les paperetes i les urnes seria el primer triomf. La de les porres, com va reconèixer Artur Mas quan va veure a la BBC les primeres càrregues policials, també va jugar a favor de l’independentisme.

No es podia dir públicament, però el formiguer de càrrecs, diputats i exdiputats que aquell dia estaven repartits pel Palau ho sabien. Molts no eren conscients del call center que s’havia ubicat als baixos de l’edifici (la majoria militants d’ERC) i dels hackers (pròxims a l’entorn de Julian Assange) que havien dormit a les golfes. Gràcies a ells es van repartir milers de contrasenyes per esquivar els atacs informàtics. Tot estava pensat, per bé que la por va aparèixer quan es va especular que hi podria haver morts i per un moment es va plantejar la possibilitat de parar les votacions. Van constatar que era impossible fer marxa enrere. Milers de persones eren als carrers, a les portes de col·legis i centres cívics, moltes actuant com a escuts humans davant uns policies i guàrdies civils que feia dies que esperaven per complir unes ordres que cinc anys després ningú vol assumir públicament.

María Dolores de Cospedal va ser la única ministra que aquell dia es va desplaçar a Barcelona. Càrrecs del PP català feia temps que avisaven el Govern del que passaria i en el dinar que van celebrar a l’hotel Grand Marina aquell dia, més d’un ho va pensar. Ens ho van confessar al grup de periodistes que vam escriure ‘Tota la veritat‘ (Ara) publicat el 2019, encara que oficialment sempre han evitat contrariar la direcció de Gènova. Alguns eren partidaris d’una mà més dura. Altres, els que encara mantenien ponts amb dirigents de l’independentisme, pensaven tot el contrari. Però a Madrid no els van fer cas perquè mai no els escolten, cosa que els populars catalans porten amb no poca resignació perquè ha passat sempre, estigués qui estigués al capdavant del partit. Encara sona divertit que Soraya Sáenz de Santamaría presumís de rebre representants de l’anomenada societat civil durant aquelles setmanes prèvies per escoltar la seva versió del que estava passant a Catalunya. Molts eren els mateixos empresaris i periodistes que ja havien passat per La Moncloa per explicar-ho a Mariano Rajoy.

L’1-O era el pla que tenia el Govern de Puigdemont i va sortir bé, però aquella mateixa nit es va comprovar que ningú no sabia què fer l’endemà. Es va guanyar temps, un parell de jornades, per no donar el resultat definitiu. Havien votat molts catalans, més de dos milions de persones, però era una xifra semblant a la consulta del 9-N i això no permetia ni accelerar ni tampoc frenar. El Govern aquella nit va veure que estava atrapat i alguns ja van intuir que el pitjor estava a punt d?arribar.

Es buscava forçar una negociació, però als seus votants no se’ls hi havia dit això. Se’ls hi havia promès que es declararia la independència i que Catalunya passaria a tenir un nou estatus que tampoc no s’havia concretat. En realitat havia estat una votació sense reconeixement internacional i menys en tindria una ruptura unilateral. Però tot això no se’ls hi havia explicat. Un lustre després encara hi ha dirigents, cada cop menys, que segueixen apel·lant al “mandat de l’1-O” com si pel fet de repetir-ho, existís. El cinquè aniversari seria un bon moment per dir-los la veritat encara que hi hagi qui encara no estigui disposat a escoltar-la.

elDiario

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button