Catalunya

Miquel Porta Serra: No a un preu tan alt

La pandèmia és un atracament a virus armat, un interrogatori cruel per comprovar fins a quin punt els poders saben controlar una desgràcia que afecta gravíssimament milions d’éssers humans. I la mateixa supervivència de components fonamentals del sistema econòmic del planeta.

Quant als humans, una dada: la meitat de les més de 40.000 morts succeïdes a Espanya durant la primera fase de la pandèmia (excés de morts respecte a les esperades sense pandèmia) es va registrar en l’1 % de ciutadans que viuen en residències de gent gran. Un 50 % en l’1 %. Són dades que reflecteixen tragèdies humanes. Què us sembla si pensem en polítiques útils per prevenir-les?

La pandèmia també és, doncs, una oportunitat perquè siguem més els que donem suport als que són més eficaços a controlar-la. I per descomptat que errors n’ha comès tothom, tot i que no en la mateixa mesura i misèria.

Ells, nosaltres. Els de Madrid, els indepes, els altres, els bons, els dolents. Lliçons eternes que els humans no aprenem mai. Sobre la naturalesa de les persones i les societats humanes. Sobre la nostra manca d’immunitat davant dels virus de la propaganda, els mites o els verins. Els verins del populisme ajuden el virus a matar. Resignació? No pas.

Les nefastes conseqüències de les lluites intestines: Ayuso en això tan tristament semblant a Torra.

Les conseqüències del menyspreu a les pròpies institucions d’autogovern: Trump (amb els Centers for Disease Control), tan semblant a Torra (l’Agència de Salut Pública de Catalunya) i a Ayuso. Les seqüeles del maltractament obcecat dels adversaris polítics.

Les conseqüències d’un Ministeri de Sanitat amb poquíssims recursos i lideratge. Des de fa més de quaranta anys. Un Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries amb quatre gats, inicialment. La feblesa ja li ha anat bé a Gobierno rere Gobierno, amb el suport actiu dels seus aliats; les «minories» catalana i basca, entre altres. Molt greu, ara ho veiem.

Les mortals conseqüències de la impostura: Jo Sóc l’Expert que Diu que Sap quines mesures epidemiològiques hem de prendre; els tècnics són secundaris, excepte, uns dies, els que xiuxiuegen a la meva orella, mentre fingim ignorar que en una pandèmia la deslleialtat a les institucions de salut pública és cínica i nefasta (per ser diplomàtics). Jo traeixo el deure de confidencialitat, Jo anuncio el que els experts encara deliberen. Jo sóc l’Amo i necessito una nova dosi de minuts al telenotícies. Demà passat ja direm que no ho vaig dir. Foto rere foto, propostes sense fonament (tant Torra com Ayuso, els passaports immunitaris, per exemple), fugaces com un flaix.

La incapacitat de fer. Fins i tot el que es diu que es fa. La incompetència, l’esterilitat, el no-res. L’avorrida comèdia dels rictus. Fotos. Personatges d’El fill del xofer, la crònica de Jordi Amat.

Van avisar que aquest seria el cost? Doncs els fins poden ser, i sovint són, legítims (la Independència, España Unida, l’Estat Federal… la Champions). Però a quin preu? Molts ho creiem: no a un preu tan alt. El que estarem pagant durant anys si no hi ha un canvi substancial en la manera com un mínim de ciutadans responem a la darrera pregunta. Potser –qui sap– un 7 % o un 10 % de votants de quasi tot l’espectre democràtic creiem que els fins legítims no justifiquen el que estem pagant.

Si «només» un 7 % o 10 % de votants de Comuns, PSC, ERC, Junts, Ciutadans (PP, etc.?) canvia i passa a estar més a favor de més eficiència, els popes i gurus d’aquestes formacions seguiran en l’immobilisme? O intentaran no perdre’ls, guanyar els votants que canviïn? Aquesta és la més plausible via de canvi, malgrat els modestos percentatges que proposo com a hipòtesi. No sé si passarà a pocs mesos vista, potser a mitjà termini.

Per tant, molts busquem més eficiència en tots els aparells d’Estat, en totes les administracions: pel bon govern, la salut, la justícia i el bé comú, per millorar les condicions de vida reals d’uns quants milions de persones reals.

Cinc exemples sobre millores possibles en la governança estatal.

Primer. Gràcies a la pandèmia el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut s’ha reunit moltes més vegades que habitualment. És factible millorar la preparació i seguiment dels seus acords, fonamentar-los més en el coneixement i la realitat. També trauria espai al populisme.

Segon. Cal que les principals decisions d’òrgans com la Comissió de Salut Pública del Consell Interterritorial siguin vinculants per a totes les comunitats autònomes. Per a la salut i l’economia, que no siguin vinculants com ara és molt pitjor que absurd i temerari. Si us plau, que els juristes pensin a qui han de servir les lleis. No a si mateixes, oi? És vital que les lleis donin més solidesa a les polítiques que exigeixen les complexes xarxes socials del segle XXI. Com les xarxes de patògens i contaminants ambientals, el veloç i planetari comerç de béns i serveis.

Tercer. Quan l’any vinent creem per fi el Centre Estatal de Salut Pública, caldrà que compti amb una dotació humana i tècnica adient a la complexitat dels problemes. I caldrà que sigui estatal, és a dir, de totes les administracions, no un centre «del Govern central» o «de Madrid». És un exemple més de la raó de ser d’algunes institucions federals. Per estar-hi d’acord no és imprescindible considerar-se federalista.

Quart. Sovint el que té més efectes positius en la vida real és el BOE, el DOGC i similars. El Decret 725/2020 del 4 d’agost planteja accions transformadores. Com ho fa la Llei 33/2011, General de Salut Pública, que finalment ara es comença a desenvolupar; per part del Govern estatal i de diverses administracions. Una llei estatal no és «del govern central» o «govern d’Espanya», sinó de totes les administracions de l’Estat. Un exemple més dels canvis de mentalitat necessaris. Allà i aquí, en ells i en nosaltres.

Cinquè. Cal que els que maldem per millorar la vida real de la gent més que no pas en «els laberints autocomplaents» ajudem a desenvolupar i aplicar normes com l’article 145.2 de la Constitució, que aixopluga la cooperació «horitzontal»: la que es produeix entre comunitats autònomes. En salut pública i altres polítiques socials n’hi ha molta més de la que es reconeix, de cooperació horitzontal. Molta és «clandestina», no fos que fer-la pública entorpís el guió del guinyol polític quotidià; doncs sovint es produeix, fructífera, entre comunitats governades per partits diferents.

Durant la Dictadura el meu pare deia: «si no fos pel Franco, això seria Suècia.» O Suïssa. Tant li fa: fa poc tant l’una com l’altra han tingut pèssimes xifres d’incidència de covid-19. Tan bé que ens aniria, que ho haguessin fet bé, als partidaris d’un Estat eficient. Federal. O indepe. Els passats octubre i novembre, tant Suècia com Suïssa i també l’altre possible exemple indepe i federal, ai, els Estats Units («exemple»?) han tingut xifres pèssimes d’incidència i mortalitat per covid-19. Pitjors que Espanya. Sí, pitjors que el confederal-ni-sí-ni-no Estat espanyol. Vegeu-les a l’excel·lent Our world in data. Però compte, abans que importunem Sísif, pedra amunt, pedra avall… (els homes no aprenen mai, el Destí… les habituals homilies). Abans de pontificar galindaines sobre els inexorables Errors de l’home, si us plau considerem dues possibles raons del que ha passat a indrets com Suïssa i Suècia, allà i aquí.

El SARS-CoV-2 és molt mal bitxo. En societats tan superinterconnectades i desregulades com les nostres les interaccions víriques, socials i clíniques són… el que estàs veient, exactament. Mort, ruïna, indignació… «Dolentes com la pesta». Les malalties humanes, tant a escala clínica-individual com social no són mai purament biològiques, sempre són el resultat d’interaccions fisiopatològiques i socials (culturals, econòmiques). El reduccionisme biològic (genètic, fisicoquímic) no pot explicar una pandèmia; tampoc l’historicista, l’economicista, i encara menys, és clar, el purament conspiranoic. Cap reduccionisme no pot explicar una pandèmia i molt menys controlar-la. Tampoc el maniqueisme populista.

Ens recordem de santa Bàrbara quan trona: les darreres dècades a quasi tot arreu del món («mal de molts, consol…») les inversions en infraestructures epidemiològiques han estat molt menors del que calia (rastrejadors cercant informació vàlida sobre casos i contactes, intervenint, promovent l’anticipació als brots i actuacions ràpides, decisions fonamentades, seguiment, avaluació…). Són «coses» que molts heu après aquests mesos sobre la silenciosa feina de l’epidemiologia cada dia, invisible. M’agradarà molt veure els canvis en recursos humans i materials per a l’epidemiologia de camp que la pandèmia haurà portat. Si tampoc ara els fem… aleshores quan arribi la nova onada, ara mateix, si us plau no ens esquincem les túniques i els epítets. I que la mort i la ruïna confortin els lletraferits profètics, els que sempre ja ho havien dit, que passaria.

Això també ho podem aprendre: que en contra de la molt humana tendència a cercar un culpable o una explicació («nosaltres, ells», «aquí, allà»), fenòmens socials tan sistèmics i ràpids com la pandèmia de la covid-19 no tenen mai una sola causa, sinó diverses: la feblesa dels aparells d’Estat, la manca d’inversions en les infraestructures (epidemiològiques, de salut pública, socials i sanitàries), la infectivitat del virus, les tensions entre salut, economia i les altres facetes irrenunciables de la vida social… La naturalesa de les persones i les societats humanes. I, evidentment, uns modes de producció i de comerç sovint demencials; per exemple, les indústries de carn animal on el bestiar és maltractat, hormonat i sotmès a desastroses dosis d’antibiòtics. Reservoris de patògens, riscos sistèmics.

Potser només som un 7 % o un 10 %. Molts. Els que creiem que els danys que causa la pandèmia i els anys de devastació que tenim davant són una raó excepcional i una oportunitat històrica per posar-nos una mica més d’acord en aquestes «coses». Per fer. Millor. Amb menys «ells» i més «nosaltres», aquí i allà. Amb més realisme, ambició, generositat, eficiència, lleialtat, solidaritat, coneixement. Pel bé comú, el seny, el bon govern, la ciència, la vida, l’única vida que encara tenim.

No tot és tan polític i prosaic com sembla. A vosaltres, a ells: bon any a tothom. 

politica&prosa, 3 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button