Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: Llibertat a la intempèrie

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

chaplinEl Govern d’Emmanuel Macron ja ha llançat la que serà una de les principals ofensives polítiques del seu mandat: la reforma laboral. Pel que es coneix del projecte, segueix la línia del que ja va intentar emprendre l’ex-primer ministre Manuel Valls. Es tracta d’una reforma destinada a “flexibilitzar” el mercat laboral, en la línia de les reformes empreses a Espanya, primer pel PSOE i després pel PP. I ho fa utilitzant uns arguments que la reforma espanyola ja ha demostrat que són fal·laços. La flexibilitat que es proposa ha conduït aquí a la precarietat i a la devaluació salarial, però el més sorprenent d’aquest cas és com es poden sostenir els mateixos arguments fins i tot quan ja existeix tanta evidència en contra.

La ministra de Treball, Muriel Pénikaud, ha justificat la reforma per la necessitat d’adaptar les normes laborals a les exigències d’un món globalitzat i digitalitzat en què tant els empresaris com els assalariats “busquen altres seguretats i llibertats”. A més, sosté que ara els treballadors tenen “aspiracions” diferents, “incloent-hi més mobilitat laboral o la possibilitat del teletreball”.

En realitat, quan es diu que les normes actuals són massa rígides, el que es vol dir és que són massa protectores i resulten oneroses per als empresaris. Perquè què té a veure la possibilitat del teletreball amb el model de contracte? Si les tecnologies permeten treballar des de casa i a l’empresari li interessa, quin problema hi ha perquè el treballador ho faci mantenint la seguretat i les condicions dels contractes actuals? No, en realitat s’utilitzen els canvis socials i tecnològics com a excusa. Quan es vincula la flexibilitat a l’interès i la llibertat del treballador, s’intenta fer més acceptable el que en realitat només és un canvi de model perquè les empreses puguin externalitzar els costos socials. Que sigui el mateix empleat, ara convertit en “proveïdor” que treballa per compte propi, qui es faci càrrec dels costos de cotització, assumeixi les inseguretats i oscil·lacions del cicle econòmic i afronti en solitari els embats que l’atzar infringeixi a la seva capacitat de rendiment.

Passa el mateix amb la mobilitat. A qui beneficia realment? És cert que per a molts joves pot ser un factor d’enriquiment personal i professional anar a treballar a una altra ciutat o a un altre país, sempre que sigui realment una elecció. Però en el nou model, la mobilitat és un dret o una obligació? En realitat, es presenta com una oportunitat quan la planteja l’empresa, però té poca receptivitat si és l’empleat qui la demana. Per què deu ser?

La mobilitat pot estar bé al començament de la vida professional, però què passa quan aquesta persona jove arriba als 35 anys, vol formar una família i la seva parella treballa en un altre sector si li diuen que s’ha de traslladar?

El que resulta fascinant de com es desenvolupa el debat públic sobre aquesta qüestió és l’habilitat que tenen els promotors de la reforma per presentar els canvis com si fossin un gran progrés, un indicador de la capacitat d’adaptar-se als nous temps i una oportunitat per guanyar llibertat. Quina llibertat? La dels joves precaris espanyols fent hores extra sense cobrar?

Estadística rere estadística, els fruits de la reforma laboral espanyola emergeixen amb claredat: una devaluació salarial sense precedents i un enquistament de la precarietat. Fins i tot el Banc d’Espanya ho reconeix en un informe que acaba de publicar. Tots recordem el llavors governador de l’entitat, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, pregonant un dia sí i l’altre també la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral per crear llocs de treball i posar fi a la dualitat de l’ocupació. Empenyia amb aquestes idees fal·laces una reforma laboral que no era de la seva incumbència, mentre una part del sistema bancari se n’anava en orris, una qüestió que sí que era estrictament responsabilitat seva.

Ara, el Banc d’Espanya reconeix que el contracte a temps parcial ja ha esdevingut un element estructural del model laboral del país. Però la majoria dels qui treballen a mitja jornada no ho fan perquè volen exercir la seva llibertat, sinó forçats, perquè no els queda més remei. Fins al punt que la taxa d’atur s’enfilaria fins al 30%, reconeix el Banc d’Espanya, si es descomptessin aquestes feines a temps tan reduït que no permeten viure però sí sortir de les llistes de l’atur.

La precarietat i la devaluació salarial s’han acarnissat, segons l’últim informe de l’INE, en els menors de 39 anys, amb salaris mitjans per trams d’edat que no arriben als 22.000 euros anuals bruts. Tenir feina ja no garanteix disposar de mitjans per viure. De fet, un de cada quatre joves que treballa és pobre. A això ha conduït la reforma laboral a Espanya. El debat es repeteix ara a França. I em temo que no acabarà millor.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: