Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: La política, aquesta trituradora

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Cent anys hauria complert el 3 d’agost passat Maria Aurèlia Capmany, la dona que va dir que mai seria prou vella ni prou covarda com per no tornar a començar un altre cop amb les mans buides. Intel·lectual prolífica i polifacètica, la personalitat volcànica de Maria Aurèlia Capmany és recordada en el centenari del seu naixement com un exemple d’intel·lectual compromesa.

El 1983, quan ja era una institució en si mateixa i es trobava en la cúspide de la seva projecció com a escriptora i com a activista cultural, Pasqual Maragall la va convèncer perquè l’acompanyés en la llista del PSC per a l’Ajuntament de Barcelona. Ell tenia 42 anys i ella 64. Així com era l’escriptora, gelosa de la seva llibertat i sempre reticent als enquadraments, va oferir una mica de resistència però va acabar acceptant. A Maragall, no podia negar-li res. El seu no era, no obstant això, un gest estrany. En aquests anys, a més dels activistes del moviment obrer, veïnal i estudiantil, la política es va nodrir d’intel·lectuals i professionals de gran prestigi, com Oriol Bohigas o Marta Mata. I bona part de la transformació que va viure Barcelona, Catalunya i Espanya en les primeres dècades de democràcia va venir de l’aportació decisiva d’aquest tipus de personalitats.

La política mai ha estat un camí fàcil, és cert, però què ha passat perquè ara ens trobem en el paradigma contrari? Si algú de prestigi és cridat per assumir un càrrec públic, el més normal és que surti corrents. La política s’ha convertit en una trituradora i pocs són els que accepten enrolar-se en una aventura de final incert, que els fa perdre oportunitats professionals i que pot posar en risc el prestigi acumulat. La lluita partidista s’ha tornat despietada, amb atacs que no sempre es basen en la veritat. I l’escrutini públic és tan intens i tan invasiu que a les dificultats de governar i l’exigència d’una dedicació intensa, s’afegeix ara una gran tensió emocional. En aquestes condicions, cal tenir molta vocació de servei públic per enrolar-se en la política.

En el cas de les dones s’hi afegeixen, a més a més, factors específics que fan la càrrega encara més pesada. Maria Aurèlia Capmany va ser una de les que va obrir camí. No era fàcil. En el primer consistori de Barcelona només hi havia tres regidores. Quan ella va ser triada, el 1983, eren cinc i quan va morir, el 1991, amb prou feines set. Va caldre esperar fins a les municipals del 1999 perquè pugessin a 14. Ara són 18 sobre un total de 41 i l’alcaldia està en mans d’una dona. S’ha progressat, certament, però la vivència que tenen les dones que ara exerceixen responsabilitats en la política municipal és molt diferent de la que transmetia Maria Aurèlia Capmany. Ho vam poder veure en un debat d’homenatge a l’escriptora que va reunir dues de les regidores que la van acompanyar en aquells primers mandats, Francesca Masgoret i Eulàlia Vintró i dos de l’actual consistori, Laura Pérez i Laia Ortiz.

La Maria Aurèlia era una feminista sense complexos que fumava puros, amb freqüència feia broma sobre la seva condició de “dona pública” i participava en les avantguardes culturals sense deixar d’escriure. Exhibia una energia infinita, però, sobretot, no tenia fills. Podia dedicar a la política el temps que volgués sense cap culpabilitat. Llavors no hi havia telèfons mòbils i quan es tancava a escriure, ningú la pertorbava.

És cert que la conjuntura de pertànyer a un grup molt reduït fa que les dones que ara porten el pes de l’acció de govern a Barcelona tinguin una càrrega excepcional de responsabilitat, però la idea que la política té un cost personal més elevat per a les dones que s’hi dediquen és una experiència compartida en diferents institucions i diferents conjuntures.

A diferència de les pioneres, les dones que ara participen en política no volen renunciar a ser mares i desitgen viure una vida familiar satisfactòria. A molts ajuntaments, també el de Barcelona, s’han fet esforços per canviar horaris i establir normes de conciliació, per exemple que cap reunió acabi més tard de les 20.30. S’han implantat serveis de custòdia, però el que necessiten les dones amb càrrecs polítics no és un lloc on poder deixar els fills mentre estan reunides o assisteixen a un acte institucional, sinó acotar la vida pública i alliberar temps per a la privada.

L’única manera que les dones puguin participar-hi sense culpabilitat ni patiment és canviar els temps de la política, cosa que al seu torn requereix canviar els temps de la ciutat, des de la feina al comerç.

https://cat.elpais.com/cat/2018/10/20/opinion/1540052935_959610.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: