Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: La fallida d’un model de televisió

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

fabra-canal9Els redactors de l’informatiu del Canal 9 tenien prohibit utilitzar la paraula “retallada” per referir-se a les retallades. Quan filmaven al president Zaplana, tenien ordres d’enfocar-lo sempre pel costat bo del seu perfil, i quan el president socialista Zapatero va anunciar a bombo i platerets el seu famós “xec-nadó”, els informatius de la televisió autonòmica valenciana rebre instruccions d’ignorar el tema. Ho explica una de les seves periodistes, Iolanda Màrmol, però qualsevol dels seus col·legues podria afegir a la llista nous i nombrosos exemples de manipulació informativa.

El tancament de la ràdio i la televisió pública valenciana és una lamentable i trista conseqüència dels molts errors de gestió comesos, però sobretot, d’una concepció dels mitjans públics que només pot portar al fracàs perquè condueix inexorablement a una doble fallida: econòmica i de credibilitat. La RTV pública valenciana no és l’únic exponent d’aquest model. Altres televisions autonòmiques, entre elles la de Madrid, estan transitant pel mateix camí d’alt risc. I tampoc és exclusiu del Partit Popular, tot i que aquest partit és el que l’ha portat al paroxisme. Altres grans partits de govern han caigut en la mateixa temptació: la de convertir els mitjans públics, que paguem entre tots, en un instrument de propaganda al servei del govern de torn.

En el cas de la televisió valenciana, fallida econòmica i fallida de la credibilitat han anat de la mà. La debacle econòmica és el resultat en primer lloc d’una gestió temerària i irresponsable, però també del fracàs d’audiència que només cal atribuir en aquest cas a la pèrdua de credibilitat i de funció social. Els números són molt eloqüents. Quan el PP va arribar a la Generalitat valenciana es va trobar una televisió pública creada pels socialistes plena de periodistes i tècnics que els populars consideraven desafectes a la seva causa. Alguns dels dirigents del partit es van permetre fins i tot dir en cercles no massa restringits que Canal 9 era un niu “d’enemics socialistes”. I van operar en conseqüència.

Com bufaven vents de bonança econòmica i no podien acomiadar sense motiu a treballadors que havien guanyat unes oposicions, van aplicar la política de l’aixafament per redundància, és a dir, contractar nous periodistes i nous tècnics de la seva confiança que van suplantar als primers. Així, entre 1991 i 2011, la plantilla de l’ens públic va passar de 687 treballadors a 1.620, és a dir, més que les plantilles d’Antena 3, Tele 5 i La Sexta juntes. I en aquests 20 anys va passar d’un deute financer de 20 milions a 1.126. Les xifres, i la comparació, van ser aportades per l’advocat de la pròpia televisió pública en el judici que es va fer a l’octubre sobre l’ERO que afectava 1.198 treballadors.
¿I quin havia estat el resultat d’aquesta política? El més estrepitós dels fracassos. Després d’haver assolit una audiència del 21% el 1989, havia caigut fins a poc més del 4%.

Com és possible que una televisió que ha aconseguit un èxit considerable en termes d’audiència, dilapidi d’aquesta forma el capital acumulat? Aquí entra la segona de les premisses: la fallida de credibilitat. La manipulació dels continguts era tan barroera, tan descarada, que va destruir la confiança dels televidents. Els dirigents populars han estat en aquest cas víctimes del seu propi verí, de la seva pròpia desmesura.

A València com a Madrid, els governs del PP van assaltar els mitjans públics amb fruïció, convençuts que podien utilitzar-los com instruments de propaganda, en una plataforma de publicitat per les seves actuacions i de descrèdit per a les de l’oposició. Des dels mitjans públics aconseguirien controlar la visibilitat pública, no només del partit i els seus dirigents, sinó també la dels seus adversaris. Aquesta pretensió parteix d’un error previ: la creença que, emmotllant a conveniència el relat de la realitat, es pot aconseguir, si no canviar les coses, almenys canviar la percepció que la ciutadania té del que passa. Els spin doctor del PP, que coneixen molt bé els manuals de màrqueting polític, saben molt bé la importància de crear marcs conceptuals favorables. No és el mateix explicar la crisi econòmica, i dins d’ella la de les caixes valencianes, com una catàstrofe natural davant la qual el Govern no pot fer altra cosa que demanar paciència i col·laboració, que explicar aquestes crisis com la conseqüència d’una manca de control de la política sobre uns mercats financers desbocats per l’ambició i de la manca d’escrúpols d’uns directius que només pensaven en el seu propi benefici.

El PP s’ha lliurat, tant a la televisió autonòmica de València com a la de Madrid, i ara també a TVE, al somni berlusconià de pretendre colonitzar l’espai mediàtic amb els seus argumentaris, i ho ha aconseguit en bona part, però a costa de portar els propis mitjans al fracàs. Perquè el problema de distorsionar la realitat és que el relat que tracta d’imposar-se acaba xocant amb la realitat mateixa, i més ara, que les xarxes socials li ofereixen múltiples oportunitats d’emergir i polvoritzar les falses versions.

Aquest model d’actuació implica un sentit patrimonial de la televisió pública. La temptació patrimonialista ha fet efecte en tots els partits que han assolit posicions de govern. Ha passat en el cas del PSOE amb la televisió andalusa, i en el de CiU, amb TV3, per exemple. Encara que en els últims anys s’han produït fugaços episodis de canvi i rectificació, les aigües han tornat ràpidament al seu vell llit. Un d’aquests episodis es va produir durant el govern Zapatero, en què, malgrat el que digui el PP, TVE va aconseguir cotes d’autonomia professional i qualitat molt notables. I també durant el tripartit català, que va promoure la primera reforma legislativa destinada a eliminar el control governamental de la direcció dels mitjans públics. El control va passar al parlament, però aviat es van posar d’acord els partits per repartir-se el pastís del consell d’administració en funció de les seves quotes parlamentàries i en lloc de posar en aquests llocs a professionals de consens pel seu prestigi, col·locar als seus responsables de comunicació i els seus caps de premsa. Va ser una decepció. Amb tot va significar un cert avanç, que CiU va revertir amb l’ajuda del PP quan va arribar de nou al poder.

Quan una delegació del Col·legi de Periodistes de Catalunya es va entrevistar amb el llavors president de la Generalitat, el socialista Pasqual Maragall, per defensar la seva proposta de regulació dels mitjans públics, l’argument, al qual el president va ser sensible, va ser que s’havia de aprovar una regulació amb la qual pogués sentir-se còmode, no sent president, sinó quan tornés a l’oposició. La partidització extrema a què han estat sotmesos molts mitjans públics perjudica greument els professionals del periodisme, perquè no deixa marge per a una carrera professional independent basada en els mèrits i la vàlua, i col·loca a tots aquells que ocupen un càrrec directiu en situació de sospita permanent, ja que el sistema tendeix a promocionar a aquells que es pleguen amb més facilitat als requeriments del partit que controla el medi. I els que, malgrat tot estan disposats a assumir alguna responsabilitat, queden marcats per sempre.

La manipulació informativa, la contorsió de la programació, acaba erosionant, més aviat que tard, la credibilitat del propi mitjà, que va perdent primer audiència i després influència, amb el que al final ja ni tan sols serveix per als propòsits dels que tenen la capacitat de manipular-lo.

Mal negoci, en primer lloc per al pluralisme i la democràcia. Però també per al sistema polític. Vist amb la perspectiva de tots aquests anys i el trist resultat final, el relat del que ha passat podria resumir-se així: el PP pren a l’assalt la televisió valenciana com a mitjà de propaganda partidista i com a instrument per canalitzar una distribució clientelar,- i en ocasions corrupta , com ha demostrat la investigació del cas Gürtel-, dels ingents pressupostos assignats a l’ens. Quan aquest model entra en fallida, ja no serveix i llavors, o es tanca o es privatitza. Amb un 4% d’audiència, poca propaganda pot fer.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: