Nou Cicle

Milagros Pérez-Oliva: La dialèctica del xantatge

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Ryanair CEO Michael O'Leary poses for the mediaL’aerolínia irlandesa de baix cost Ryanair és una experta en llançar ultimàtums a l’administració, dels quals gairebé sempre obté algun benefici. La seva estratègia és ben coneguda: primer ofereix instal·lar-se en un aeroport o obrir noves connexions a canvi de bonificacions, que han de ser substancioses, i un cop instal·lada amenaça amb anar-se’n si no se li augmenten les ajudes. Ho va fer ja el 2011 i li va sortir molt bé. Després de posar contra les cordes al govern de la Generalitat amenaçant de deixar sense activitat els aeroports de Girona i Reus, va acabar aconseguint un nou acord pel qual rebria 5,8 milions d’euros més el 2012 i el mateix nombre el 2013 a canvi de mantenir la activitat, però les previsions de l’acord no s’han complert doncs en lloc d’ampliar vols els ha reduït.

Ara ha tornat a la càrrega amb un nou repte: si la Generalitat aplica la nova taxa mediambiental sobre l’enlairament de vols comercials, rebaixarà encara més l’activitat en aquests aeroports. I fins i tot ha quantificat l’abast de la seva amenaça: només amb reduir un 20% les freqüències setmanals a l’aeroport de Girona, Catalunya deixarà de rebre 80.000 visitants i el sector turístic deixarà d’ingressar 71 milions d’euros.

Per què serà que ni la impudícia del gest ni la gosadia de l’envit causen ja ni sorpresa ni indignació? Sabem que els poders econòmics fan lobby i pressionen sempre que poden en els despatxos del poder. Però últimament alguns d’ells ni tan sols es molesten a dissimular. Plantegen el xantatge a cara descoberta, com si fos la més normal de les formes de relacionar-se amb el poder polític, com hem vist en les negociacions sobre els projectes d’Eurovegas i BCN World.

Aquests són els exemples més recents i descarats però la dinàmica que ens ha conduït fins a ells es va iniciar fa temps, quan molts ajuntaments van començar a competir en els anys vuitanta per la localització d’empreses concedint facilitats, reformes urbanístiques i bonificacions fiscals a demanda. També les autonomies van entrar en la lògica de la competitivitat basada en la renúncia amb rebaixes d’impostos i gravàmens. Després, en els noranta, van haver de oferir ajudes perquè aquestes i altres empreses no marxessin, malgrat la qual cosa l’onada de deslocalitzacions va produir un èxode interminable. Cap ajuda era suficient per competir amb mercats laborals més explotables. Ens consolem llavors dient que sempre ens quedaria l’aposta pel “valor afegit”, el del coneixement i la innovació, però ara veiem com darrere de les empreses s’estan anant els enginyers, físics, arquitectes i informàtics que tant ens ha costat formar. I ja no competim per atreure activitat de gran valor afegit, sinó turisme de casinos.

La dinàmica de subhasta a la baixa en què estem instal·lats ens està brindant humiliants exemples de submissió del poder polític a canvi de promeses més o menys vagues de crear ocupació. Hem vist els màxims responsables polítics de Catalunya i Madrid peregrinar amb la seva cartera d’ofertes als rutilants feus del magnat del joc Sheldon Adelson a Las Vegas. Després d’atorgar avantatjoses concessions en matèria urbanística i laboral i de reduir a mínims irrisoris la fiscalitat, ni Madrid, ni Barcelona. Al final ha resultat que al magnat no li interessava Espanya.

Ara és el Govern d’Artur Mas el que es mostra disposat a cedir davant BCN Word, la versió “nostrada” d’Eurovegas, amb la complicitat vergonyant d’un PSC erràtic que pagarà molt car aquest nou error. No es pot criticar el Govern perquè retalla en Sanitat o Educació i després servir la coartada perquè deixi d’ingressar uns diners que tant necessiten els serveis públics catalans. A ningú se li amaga que els llocs de treball són només la coartada d’unes operacions que tenen molt d’especulatiu. Per descomptat que volem crear ocupació. Però com s’ha vist amb Adelson, per més facilitats que es doni als inversors, si no els interessa no vénen. I si vénen és perquè els interessa. No arribo a comprendre per què els quatre casinos que hi ha a Catalunya han estat fins ara perfectament rendibles tributant pels beneficis del joc al 55% i els sis previstos a Tarragona necessiten que se’ls rebaixi al 10%, i menys tenint en compte l’enorme quantitat de turistes i jugadors que asseguren que atreuran. Amb l’operació urbanística assegurada, quina necessitat tenien de regalar la rebaixa fiscal? Naturalment les concessions a BCN World s’estendran a tots els casinos i ara són les escurabutxaques i els bingos els que exigeixen rebaixes fiscals. Qui serà el següent que s’atreveixi amb el Govern?

Les lleis, les normatives, no hi són perquè sí. Tots perdem alguna cosa cada vegada que el poder polític cedeix a aquest tipus de pressions. El problema és que com més cedeix i més vegades ho fa, més es debilita el Govern i més forts se senten que tenen alguna cosa a guanyar amb la dinàmica del xantatge.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: