Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: La batalla és la xarxa

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

fakeUna sola imatge, espontània i incontrolada, pot destruir tota una estratègia governamental. Aquelles dones enfurismades acomiadant amb banderes espanyoles els agents de la Guàrdia Civil que sortien per garantir l’ordre públic a Catalunya es va convertir en viral en minuts. Aquell “A por ellos, a por ellos, oé, oé, oé” era la millor propaganda que podia trobar l’independentisme pocs dies abans del referèndum de l’1-O. La cançó, de sinistres ressonàncies, confirmava amb més força que mil desmentits oficials tot l’imaginari d’opressió que l’independentisme ha construït i que els antisobiranistes han intentat sempre desmuntar, sense èxit.

Tota batalla política és abans que res una batalla pel relat que es projecta en l’esfera pública mediàtica. La que es viu a Catalunya és una revolta molt estranya. Els estudiants es tanquen a les universitats amb el suport dels rectors, els estibadors fan una vaga selectiva contra els creuers on s’allotgen els policies mentre les abadesses ofereixen els seus convents per votar en un referèndum declarat il·legal. Quins mecanismes han propiciat aquest insòlit escenari d’una revolta popular i institucional alhora, on el Govern es posa al davant d’una mobilització que utilitza procediments antisistema? El que passa a Catalunya té molt a veure amb els nous mecanismes d’intervenció i participació política i per això els observadors internacionals hi tenen l’ull posat.

El que passa a Catalunya és ara mateix un laboratori per estudiar com interactuen les xarxes i els mitjans de comunicació i com s’han alterat els mecanismes de creació d’opinió pública. Després que Obama revolucionés les campanyes electorals amb l’ús de les xarxes i de veure com han influït en la campanya del Brexit o en la elecció de Donald Trump, molts es pregunten: han perdut els mitjans de comunicació tradicionals la seva hegemonia en la creació d’opinió pública?

No. Han perdut el monopoli, però no l’hegemonia”, respon Simona Levi, activista social impulsora d’iniciatives com Xnet, FCFòrum, 15MpaRato o el Grup Ciutadà contra la Corrupció. “Sempre que apareixen tecnologies disruptives, es produeix una crisi d’intermediacions. Com va passar amb la impremta, amb Internet s’ha creat un nou escenari. No han desaparegut els vells intermediaris, però n’han aparegut de nous. Ara les fonts d’informació estan més distribuïdes i això permet una democràcia de més qualitat”.

Genís Roca, president de la consultora Roca-Salvatella, és un arqueòleg especialitzat en el paleolític, però ja fa molt de temps que ha deixat la prehistòria per estudiar l’impacte de la revolució digital. Explica que fins fa un any pensava que les xarxes eren un mitjà pel qual circulava informació, però difícilment podien moure l’opinió pública. “Si un assumpte sorgia a la xarxa però no era capaç de saltar als grans mitjans, generava soroll però no tenia impacte sobre la formació d’opinió pública. Això ara està canviant. Els mitjans beuen de les xarxes i les prenen com a font. La comunicació és ara omnicanal i qualsevol estratègia per crear opinió pública ho ha de tenir en compte”. Mentre les xarxes s’expandeixen, l’audiència dels grans mitjans es fragmenta. Sortir per televisió ja no és suficient per crear impacte. S’ha de crear impacte.

El que és nou és la bidireccionalitat”, apunta Ismael Peña, professor de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya. Mitjans tradicionals i xarxes socials se superposen i s’interrelacionen, creant mecanismes de sinergia molt poderosos. Cal tenir en compte que el 80% dels que veuen la televisió ho fan amb una altra pantalla al costat. La interacció és permanent, de manera que una reacció a la xarxa pot arribar a modificar la percepció del que s’està veient. L’exemple més recent és l’entrevista que Jordi Évole va fer al president Carles Puigdemont. Conforme s’anava emetent, les xarxes socials bullien de comentaris destinats a condicionar la recepció del que estava passant, uns destacant la falta de consistència i les contradiccions del president, altres subratllant la valentia de sotmetre’s a aquell tercer grau.

Si dels mitjans tradicionals se’n deia el quart poder, ara ja es parla de les xarxes com del cinquè. Els activistes del sobiranisme ho tenen molt clar i han demostrat una gran capacitat per generar marcs mentals, en el sentit en què els defineix el sociolingüista nord-americà George Lakoff, i aconseguir un potent efecte d’arrossegament. “Els gran mitjans ja no poden deixar de mirar què passa a les xarxes”, sosté Ismael Peña. Abans els directors dels diaris es llevaven pensant quines notícies donarien. Ara van a la xarxa a veure què és notícia.

La relació és de simbiosi i influència mútua, però encara són els gran mitjans els qui proveeixen la major part dels continguts. Una investigació d’Amparo López Merí, professora de Periodisme de la Universitat Jaume I de Castelló, sobre la creació d’opinió a les eleccions del 25-N, publicada a la Revista de Recerca i d’Anàlisi (vol 32/2015), conclou que més de la meitat dels continguts difosos per Twitter contenien valoracions personals i només un 23% es podia catalogar com a informació. Predominen, doncs, les vivències i les valoracions subjectives. L’estudi confirma un aspecte rellevant que ja s’havia establert en altres treballs: el 88% de la informació que circulava per la xarxa s’havia publicat prèviament en un altre mitjà: el 81,8% en mitjans convencionals, i el 18,2% en blogs i webs oficials. Les xarxes exerceixen doncs com amplificadores d’informacions ja publicades i com a termòmetre de com evoluciona l’opinió pública.

Però convé no precipitar-se a l’hora de treure conclusions sobre la seva influència en el moment de votar. “Cal tenir en compte que els internautes són més joves i tenen un component sociocultural que no representa la població general”, adverteix Manuel Arias Maldonado, professor de Ciència Política de la Universitat de Màlaga. Ell hi observa tres grans grups: els observadors, els actius i els hiperactius, cadascun amb un paper diferent. Però són els molt actius els que generen l’agitació que domina la conversa pública, el braç armat de la ideologia que representen. “Creen opinió, però no és una opinió pública autònoma, perquè en la seva formació operen mecanismes de contagi basats en elements emocionals que dificulten el raonament crític i una deliberació de qualitat”. En un context molt polaritzat, la xarxa es converteix en l’imperi dels exaltats, dels hiperventilats.

La perversió d’aquesta qualitat de les xarxes és la seva utilització per provocar un efecte d’arrossegament deliberat. Els tuits a la recerca del retuit. “Aquesta deriva provoca una banalització de la política”, apunta Ismael Peña. “De fet ja hi ha molts polítics que utilitzen les xarxes no per comunicar, sinó per arrossegar i aconseguir notorietat i influència”. Les piulades del diputat Rufián han estat assenyalades com un exemple d’aquest ús.

Hem passat d’un model en el qual pocs parlaven i molts escoltaven, a un altre en què tots poden parlar i molts creuen que tenen una opinió formada i el dret d’expressar-la. Però no sempre és una opinió fonamentada”, apunta Arias Maldonado, que en el seu darrer llibre, La democracia sentimental, aborda precisament el paper de les emocions en l’eclosió de fenòmens populistes.

Les xarxes socials tenen molta força a l’hora de crear percepcions i estats d’ànim col·lectius, és a dir, la manera de percebre el que ens passa. No és casualitat que el moviment del 15-M, gestat a les xarxes, es definís a si mateix com el dels indignats. No hi ha dubte que, com a generadores d’espais públics afectius amb una gran força per crear identificació i adhesions, també han jugat un paper determinant en la penetració i amplitud del moviment independentista a Catalunya.

Si el predomini de les emocions predisposa a l’atrinxerament, el mecanisme de polarització s’exacerba quan el que divideix és una proposta com el referèndum de l’1-O, que convida a una resposta binària. Les posicions que estarien per altres vies queden escombrades. En l’activisme digital, tan important com la capacitat de penetració és la velocitat de la resposta. I els activistes de l’independentisme han demostrat tenir la musculatura molt més entrenada que els seus adversaris. Ho hem vist en l’episodi de Piolín. La imatge del creuer habilitat per allotjar els agents desplaçats a Catalunya decorat amb figures gegantines de dibuixos animats va ser ràpidament utilitzada com a munició. Un cop creada i convertida en viral la metàfora, cal anar molt en compte en com s’intenta neutralitzar. L’intent de tapar el creuer amb lones només va servir per provocar una segona onada de befes.

La batalla no es limita només al llenguatge. També hi juguen, i força, els símbols. Una bandera onejant de la mà d’un nen a coll del seu pare és més atractiva que la d’un policia fent un escorcoll. Aquesta iconografia ha determinat el relat aquí, però també l’ha projectat la premsa estrangera. “La imatge de grups humans mobilitzats en defensa d’una causa sempre serà més atractiva per les xarxes i els mitjans que la defensa d’idees abstractes com l’imperi de la llei”, diu Arias Maldonado.

Però a més de la sinergia entre xarxes i mitjans, el que s’ha vist les darreres setmanes és la relació entre xarxes i acció política. La seva capacitat d’arrossegament i d’immediatesa interfereix amb l’acció política i actua com un factor d’acceleració dels processos polítics. Molt poc després que es difongués que la policia havia entrat a la seu del Departament d’Economia, milers de persones es concentraven a la rambla de Catalunya. Les xarxes són ambivalents: generen soroll i polarització, però també fan més intel·ligents les masses en acció i permeten reaccionar davant les actuacions del poder. Per això el Govern de Madrid està ara mateix tan preocupat pel que pugui passar diumenge a l’hora de votar.

Bots’, mentides i algoritmes

El tancament de 140 pàgines web per ordre de la Fiscalia ha mostrat alhora la importància d’Internet i la dificultat de controlar la xarxa. A mesura que la Guàrdia Civil les clausurava, sorgien nous clons en servidors remots. “La versatilitat d’Internet facilita més la defensa que el control”, sosté Simona Levi. “Com s’està veient, és molt important que les eines d’informació no estiguin tutelades pels governs, sinó per la ciutadania. El Govern català s’ha vist obligat a compartir aquesta tutela”. Levi recorda que durant molt de temps el sobirà o els seus representants podien obrir les cartes dels particulars. “Fins al segle XVIII no es va imposar la inviolabilitat de la correspondència. Ara hem de protegir la comunicació digital”.

Els algoritmes que utilitzen Google o Facebook tenen una gran capacitat de segmentació i, per tant, de precisió a l’hora d’escollir destinataris. “Permeten segmentar en temps real grups d’opinió fins a límits increïbles”, explica Genís Roca. Poden separar, per exemple, la gent que té al seu cercle de relacions algú que expressa idees independentistes, o que hi expressa dubtes o rebuig, i dins de cada grup, tornar-los a segmentar per edat o per localització. I existeixen eines per inocular informació, amb missatges específics per a cada grup. No hi ha indicis que aquest tipus d’eines, que costen molts diners, s’hagin utilitzat aquí, però sí que s’han utilitzat bots, una mena de robots que creen perfils falsos i repliquen missatges per generar la percepció d’un estat d’opinió molt compartit al voltant de la idea que es vol propagar.

El fet que el cofundador de la plataforma Pirate Bay, Peter Sunde, oferís les infraestructures de la companya Njalla, radicada a l’illa de Nieves, per acollir la pàgina que donava informació sobre els col·legis electorals del referèndum, va fer escalar el conflicte a una dimensió mundial. S’ha acreditat la intervenció de mitjans russos en la difusió d’informacions falses replicades per robots amb milers de perfils també falsos.

La intervenció de Julian Assange ha tingut un efecte ambivalent. La seva controvertida figura no el fa un aliat gaire convenient. La irrupció d’Edward Snowden, en canvi, ha tingut un efecte diferent. Haver denunciat les activitats il·legals de les agències d’espionatge nord-americanes fa que encara conservi credibilitat en medis cibernètics. “Rajoy té dret a oposar-se a la independència de Catalunya, però només amb persuasió, no amb violència. L’ús de la força per parar la votació és opressió”, va piular.

Ara són els independentistes els que alerten els seus seguidors sobre la possibilitat que rebin informacions falses. Temen una trampa per fer-los caure en provocacions que generin violència i trenquin el marc conceptual de la revolució dels somriures. La postveritat també és present a les xarxes. Arias Maldonado cita un tuit que informava fa uns dies de la mort d’un jutge de la trama Gürtel en estranyes circumstàncies. Va arribar a tenir més de 3.000 retuits. El desmentit que explicava que el jutge havia mot de càncer, només unes dotzenes. Molts es quedaran amb la idea falsa. I això és el que pretenen justament els que llancen aquestes mentides. Com la fotografia de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en un opípar esmorzar a la suite d’un hotel de luxe, el Palace de Madrid. Era una foto trucada. Algú havia substituït la imatge de la foto original, de Josep Antoni Duran i Lleida, per la d’Ada Colau.

El problema de la postveritat no és nou. Igual que ha estat difícil desmentir notícies falses en els mitjans analògics —recordem la gran mentida de l’11-M—, ara també ho és, perquè hi ha moltes fonts actuant sobre les xarxes. Malgrat tot, la comunicació distribuïda permet una democràcia de més qualitat. El que hem de fer és educar la ciutadania i crear mecanismes ràpids i eficaços de verificació”, conclou Simona Levi.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: