Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: El segrest de l’acció

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Un exèrcit de 6.000 CDR recluta la guerrilla del 21-D“. Aquest és el titular de portada de l’edició del divendres d’un dels diaris que representa amb més entusiasme les posicions més bel·ligerants contra l’independentisme català. Quin marc mental es pretén crear amb aquest tipus d’exageracions? Exèrcit. Guerrilla. Reclutament. És clar que s’està preparant l’armadura conceptual que permeti interpretar qualsevol incident que es produeixi el proper dia 21, quan se celebri el Consell de Ministres a Barcelona, com si d’un atac d’una guerrilla urbana es tractés. Aquest tipus de jocs de llenguatge no són innocents. Preparen el solc i abonen el terreny pel qual discorrerà després el discurs dels líders que intenten treure rèdit electoral del conflicte català. Com quan el mateix dia Pablo Casado diu: “Hi ha 16.000 homes armats en mans d’un boig fanàtic com Torra“. La idea que es projecta és la d’una amenaça bèl·lica, com si aquests homes armats, que són els Mossos d’Esquadra, fossin uns autòmats en mans d’un dement disposat a llançar-los contra… qui?

A aquest tipus de desvaris ha contribuït l’immens, patètic i maldestre error del president Torra quan, en un improvisat –com acostuma a fer– al·legat des d’Eslovènia, va criticar l’actuació dels Mossos contra grups dels Comitès de Defensa de la República que buscaven l’enfrontament amb manifestants d’ultradreta i va anunciar purgues internes. La rectificació posterior només va servir per demostrar com de precipitat i inconsistent havia estat, però el mal ja estava fet: alimentar la idea que els Mossos no són res més que un peó al servei de la causa independentista. Un error enorme, perquè és l’excusa que esperaven els qui molt abans ja demanaven que el Govern central prengués el control de la policia autonòmica, i una erosió enorme per a una institució clau de l’autogovern, la Presidència de la Generalitat.

Com ha anat passant al llarg d’aquest conflicte, els errors d’una part alimenten les exageracions de l’altra, en una espiral que fa cada vegada més difícil sortir del bucle. Com més inflamació, més febre, i com més febre, més ofuscació. Però tota aquesta vociferació té una utilitat política i un objectiu precís: segrestar la capacitat d’acció dels que, a una i altra banda, intenten desescalar el conflicte i tendir ponts per al diàleg. En totes dues parts hi ha també guardians de les essències que, per raons electoralistes en uns casos, per mera supervivència política en els altres, intenten impedir-ho.

Després de la moció de censura que va derrocar Mariano Rajoy i va alçar a la presidència Pedro Sánchez amb el suport dels grups parlamentaris catalans, es va obrir la possibilitat d’un període de distensió que permetés il·luminar almenys una via d’entesa. Pedro Sánchez va començar el seu mandat amb un canvi de discurs i alguns gestos que auguraven un canvi d’escenari per intentar avanços més significatius. Però les coses s’han torçat. En les últimes setmanes s’ha produït un canvi de guió que fa més difícil seguir aquesta estratègia.

En el camp sobiranista, ha empitjorat la pugna soterrada entre dues estratègies cada vegada més distants. D’una banda, les posicions que representen Esquerra Republicana, Òminum i una part del PdeCat, partidaris de replantejar l’estratègia, intentar ampliar la base social i mentrestant governar, conscients que després del fracàs de la via unilateral de la tardor passada, Catalunya està, com va dir Felipe González, més a prop de perdre l’autonomia que de guanyar la independència. A l’altre costat Carles Puigdemont i el seu alter president Joaquim Torra, una part de Junts per Catalunya, l’Assemblea Nacional Catalana, la CUP i els CDR, que persisteixen en la via de l’enfrontament, ignorant que l’Estat al qual s’enfronten ha demostrat ser més fort del que van pensar. A hores d’ara, amenaçar amb “implementar la república” i insistir en la unilateralitat és pura desesperació. Però els de Waterloo semblen disposats a sacrificar l’autogovern per intentar una nova “finestra d’oportunitat“. El momentum del qual parla Torra. I creuen que aquesta oportunitat només pot venir si aconsegueixen desestabilitzar el Govern d’Espanya coincidint amb el judici als dirigents presos.

Però com més gesticulen, més alimenten la reacció anticatalana a la resta d’Espanya. Ciutadans, el PP i VOX es freguen les mans cada vegada que Gabriel Rufián fa de les seves. El resultat de les eleccions d’Andalusia mostra fins a quin punt.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: