Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: El que les banderes amaguen

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Mentre el país s’omple de banderes, algú pot estar robant-nos el futur. El bucle interminable d’esdeveniments, d’accions i reaccions de l’anomenat conflicte català ens manté en suspens, però per sota d’aquest corrent que ens arrossega passen moltes altres coses. Algunes de greus. I si estirem del fil, el que emergeix no deixa ben parat els qui ens governen, però mentre tinguin banderes en les quals embolicar-se, no passa res.

El divendres vam saber, per exemple, que el Govern ha hagut de recórrer una altra vegada a un préstec per poder pagar la paga de desembre i l’extra de Nadal als pensionistes. Si estirem d’aquest fil veiem que en sis anys, el PP ha esgotat la guardiola que la Seguretat Social va començar a omplir el 2001 i que quan Mariano Rajoy va arribar al poder, el 2011, acumulava 66.815 milions d’estalvis.

Ara queden amb prou feines 8.095 milions, el just per a una paga, però aquesta xifra és una ficció. Si el fons no està a zero és perquè la ministra Fátima Báñez, la reina de la simulació, no vol veure aquest titular als diaris i deixa aquest romanent. Però la veritat és que per pagar les pensions d’aquest any ha hagut de recórrer als 10.200 milions dels “recursos addicionals” —llegeixi’s préstec— que el Govern va incloure als pressupostos generals. Malgrat la recuperació econòmica, la Seguretat Social no té prou ingressos per fer front a la suma de les pensions i això és alguna cosa que el Govern hauria de respondre, però com que està embolicat en una gran bandera, no passa res.

Però seguim el fil. Que la Seguretat Social no tingui prou ingressos malgrat que ha augmentat la població activa i l’ocupada és perquè l’ocupació que es crea és de tan mala qualitat i amb salaris tan baixos, que les cotitzacions que genera no donen per sostenir les pensions actuals. Encara menys per estalviar.

L’enquesta de població activa confirma que la immensa majoria de les ocupacions que es creen són temporals. Tan immensa que arriba al 91,98% dels contractes signats el 2016. I segueix la tendència perquè també són temporals 148.000 dels 216.000 contractes subscrits el tercer trimestre d’aquest any. A això, cal afegir-hi que quatre de cada deu ocupacions són a temps parcial, i no perquè el treballador vulgui, sinó per força en el 62% dels casos. Malgrat aquestes dades demolidores, Fátima Báñez s’ha permès afirmar al Congrés que “cada dia hi ha ocupacions més bones” però com que el Govern està embolicat en una gran bandera, tampoc passa res.

Com a conseqüència de tot això, les llars espanyoles són, entre tots els de l’OCDE, les que han patit una pèrdua més gran de renda disponible. Ho diu l’informe sobre benestar que acaba de presentar l’Institut Valencià d’Investigació Econòmica. Concretament han perdut un 8,7% de poder adquisitiu, descomptada la inflació, entre 2008 i 2015. El 2016 el salari mitjà va baixar un 0,8% més tot i que els beneficis de les empreses van créixer un 13% segons el Banc d’Espanya. La nòmina mitjana és ara de 1.878 euros bruts, però en el cas dels contractes temporals es queda en 1.312 i en el dels de temps parcial, en 734,2. Recordeu: euros bruts al mes. Els directius de les empreses de l’Ibex 35, en canvi, van augmentar els seus honoraris en un 15%, per la qual cosa ara cobren 207 vegades més de mitjana que el treballador més mal pagat de la seva empresa. Són dades bastant escandaloses, que demostren que la recuperació no arriba a tothom, però com que hi ha grans banderes en les quals embolicar-se, no passa res.

Tanta temporalitat i tanta precarietat no permeten fer gaires projectes de vida. Per això l’edat mitjana a la qual s’emancipen els joves espanyols és de 29 anys, quan a Suècia se’n van de casa als 19. I molts dels que se’n van és per compartir pis i amb l’ajuda dels pares, ja que ben pocs poden pagar els 870 euros del lloguer mitjà a Catalunya. Això explica, seguint el fil d’un altre informe, que els joves catalans menors de 35 anys que treballen dediquin de mitjana un 65% dels seus ingressos al lloguer. Amb aquests salaris i aquesta inseguretat laboral, no es pot ni somiar amb comprar un habitatge amb el qual assegurar, com van fer els seus pares, que si alguna cosa va malament quan siguin grans, almenys tinguin un sostre.

Totes aquestes són dades de notícies publicades els últims dies. I és només un dels molts fils que es poden seguir. El fil de la precarietat i els somnis trencats. Però n’hi ha d’altres: el de la corrupció i el descrèdit de la justícia; el de la contaminació i l’ús recalcitrant del carbó malgrat els milers de morts prematures que cada any provoquen; o el de l’erosió de la democràcia i la regressió autoritària que permet el frau de llei quan convé. Per exemple, en l’abús del procediment d’urgència per eludir el debat parlamentari. Fils que en altres països serien motiu d’escàndol polític. Però aquí, mentre hi hagi banderes en les quals embolicar-se, no passa res.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: