CatalunyaPortada

Milagros Pérez Oliva: Curiosa defensa del públic

bellvitgeTenir una Sanitat Pública de qualitat, d’accés universal i gratuït, constitueix un tresor social de tal magnitud que pocs s’atreveixen a atacar-la de front. Saber que, et passi el que et passi en aquesta loteria que és la salut, estaràs cobert per un sistema capaç d’oferir-te les millors teràpies disponibles al marge de quina sigui la teva posició social és una font de tranquil·litat que no sempre apreciem prou. Com la salut mateixa, potser només siguem capaços de valorar el que tenim quan ho perdem. I ho podem perdre si no ho defensem. Però cal encertar també en la forma de defensar-lo.

En les últimes setmanes hem vist com les costures del sistema sembla que s’estiguin descosint. Pacients a Urgències de Bellvitge o de la Vall d’Hebron esperant durant dies un llit en la qual poder ingressar; familiars i personal sanitari proveïts en les unitats perquè no es tanquin llits a l’estiu; metges estressats per la sobrecàrrega assistencial i molt malestar. Quatre anys de retallades fan el seu efecte.

Escoltant dijous passat les explicacions que el conseller Boi Ruiz donava a Els Matins de TV-3, qualsevol pensaria que és el primer i el millor dels defensors del sistema públic. Tot el que fa el seu departament, inclòs el tancament de més de 3.000 llits a l’estiu, és en nom d’una major eficiència, que al seu torn ha de garantir la sostenibilitat del sistema. Tot està justificat. Tot té la seva explicació. Però per poc que s’afini l’oïda, el discurs té un doble fons.

El té, per exemple, quan s’afirma que el tancament de llits i quiròfans no augmenta les llistes d’espera perquè l’activitat programada es substitueix per cirurgia ambulatòria. Aquest tipus de cirurgia és un gran avanç que estalvia costos al sistema i molèsties al pacient, però no tot pot operar-se en règim ambulatori. La cirurgia complexa requereix quiròfan i ingrés. La suspensió d’operacions programades incrementa el temps d’espera, la qual cosa augmenta la probabilitat que l’estat del pacient s’agreugi i acabi a Urgències. Operar d’urgència implica al seu torn suspendre intervencions programades, i així és com es fa una bola cada vegada més gran. El col·lapse de pacients a Urgències de Bellvitge o de la Vall d’Hebron no són, doncs, com es va dir, fets puntuals. La realitat és tossuda: dies després d’aquesta explicació, 33 pacients seguien esperant llit a Bellvitge.

Mentre el conseller apareix com a paladí del sistema públic, les imatges de pacients amuntegats als passadissos i les dades sobre l’augment de les llistes d’espera alimenten la idea que la sanitat pública es deteriora greument i això pot portar a molta gent a la conclusió que potser sigui millor subscriure una assegurança privada. Només cal veure els anuncis que fan les companyies d’assegurances privades a la televisió per adonar-se que aquest és precisament el target al qual es dirigeixen.

I mentre això passa, assistim en paral·lel a una altra curiosa forma de defensar el que és públic: donar entrada a la iniciativa privada amb el fal·laç argument que és més eficient i permet estalviar costos. El discurs oficial juga amb l’ambigüitat a l’hora de definir què és gestió privada. Gairebé sempre es posa com a exemple la cessió de serveis a associacions de metges. Però una cosa és la gestió privada de base associativa, que pot ser positiva en la mesura que implica més als professionals, i una altra molt diferent la que es lliura a societats anònimes mogudes pel voraç ànim de lucre dels fons especulatius que integren el seu capital. L’argument de la major eficiència en boca de qui té la responsabilitat de gestionar la xarxa pública té la seva gràcia. Perquè, o és una impostura, o és una declaració d’incompetència. El conseller hauria d’explicar per què els seus gestors -els salaris dels quals són els únics que ha preservat de les retallades -no haurien de ser capaços de gestionar amb la mateixa eficiència que se li pressuposa a la iniciativa privada.

El resultat subliminal d’aquest tipus d’arguments és el descrèdit de la cosa pública. Aquest és el joc. Així les coses, convindria una reflexió sobre com incideix en aquesta estratègia la lògica expressió de malestar per part dels professionals del sector públic. És evident que si, malgrat les retallades, la valoració dels ciutadans segueix sent alta és gràcies al lliurament de molts dels seus professionals, que supleixen amb esforç i dedicació la sobrecàrrega i la falta de mitjans. Tampoc cal dubtar que, quan protesten, ho fan en defensa d’aquest tresor que és poder tenir un sistema públic que a més de qualitat ofereix equitat. Però caldria anar amb compte que la forma d’expressar el malestar no acabi contribuint a l’estratègia de descrèdit de la cosa pública. Si els professionals bombardegen constantment als pacients amb les seves queixes, depenent de com ho facin, poden acabar contribuint a la idea que el sistema no funciona i millor serà anar pensant en una assegurança privada.

Bloc de Milagros Pérez Oliva a El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button