Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: Apuntant la poteta…

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

polítiquessocialsEstà apuntant la poteta l’OCDE?, Es preguntava diumenge passat Joaquín Estefanía. Es referia a l’últim informe d’aquest organisme, que clama contra l’augment de la desigualtat a Espanya i proposa aplicar mesures específiques per als més desfavorits, sense esmentar que han estat les polítiques instigades pel FMI o la mateixa OCDE les que les han exacerbat. Les desigualtats ja augmentaven en plena fase d’eufòria econòmica, però han estat les polítiques aplicades durant la crisi les que han engrandit la bretxa social.

Espanya és el país on més creixen les desigualtats. La mateixa OCDE constata que les rendes del 10% dels espanyols més rics gairebé no s’han reduït entre 2007 i 2010 un 1% anual, mentre que les del 10% més pobre han caigut gairebé un 14% a l’any, el que per aquests suposa una pèrdua enorme ja que no és el mateix perdre poc tenint molt a perdre molt tenint poc. Aquestes xifres no inclouen el gruix de les retallades i baixades salarials, que es van aplicar a partir del 2010.

I què ens proposa l’OCDE? Que cal focalitzar la política de despesa social en les capes socials més desfavorides. Creu que “les prestacions assistencials poden ser orientades de manera més precisa i eficient, de manera que la despesa social vagi en ajuda de les persones més necessitades”. Sembla raonable. Altres organismes, com la Fundació Alternativas, han assenyalat la necessitat d’aplicar programes “de rescat” de la població vulnerable com ancians, aturats de llarga durada o joves sense formació. Benvinguda doncs l’OCDE a la lluita contra les desigualtats que ella ha contribuït a crear.

Però si anem a les mesures concretes, el que trobem és la proposta de.. Pujar l’IVA reduït! L’argument no té desperdici: resulta que a Espanya el menjar, el transport o l’energia “gaudeixen de taxes d’IVA especials a causa de consideracions socials”, però això no és just perquè com els pobres consumeixen menys que els rics, “les exempcions i rebaixes de l’IVA els beneficien menys”. Solució, que tots paguin més IVA i ja els donarem als pobres una ajuda. La trampa consisteix a tractar de substituir polítiques de redistribució de caràcter universal, per polítiques sectorials per als grups marginals, i presentar-les com excloents. De tal manera que qualsevol oposició al canvi pugui ser qualificada de retrògrada i fins i tot injusta, per defensar privilegis enfront de les peremptòries necessitats dels que menys tenen.

No és la primera vegada que se sent aquest tipus d’arguments. I de vegades fins i tot sonen bé. Em vénen a la memòria un parell d’exemples.”No té sentit que el català de renda mitjana subvencioni la universitat de la meva filla, com ara és el cas”. Ho va dir el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell el 2011. Dit d’una altra manera: és injust que la filla del conseller, situat a la franja de les rendes altes, pagui el mateix que el fill del conserge, situat a la franja de les rendes baixes. Sembla raonable no és cert?

Semblant argument va utilitzar el ministre Wert el 2012 per justificar una pujada de les taxes universitàries de fins al 66%. No era just que, tenint rendes diferents, tots els estudiants paguessin el mateix. La matrícula seria més cara per a tots, però els pobres no havien de preocupar-se perquè ells tindrien beca. Dos anys després, les matrícules han pujat, el pressupost de beques s’ha encongit i milers d’estudiants s’han quedat sense ajudes perquè també s’han endurit els requisits per obtenir-les.

En realitat la matrícula només cobreix al voltant del 25% del cost dels estudis. Però per a les famílies amb menys renda, aquesta primera barrera és la de l’exclusió. Resulta que el restant 75% del cost dels estudis, inclosos els de la filla del conseller, els paguem entre tots. Així que no hauria de preocupar-se tant per l’equitat de la matrícula. Se suposa que si, com ningú dubta, compleix amb les seves obligacions fiscals, per raó de la seva renda més elevada ja haurà pagat més impostos i haurà contribuït en major proporció que el conserge al sosteniment de la universitat pública.

L’altre exemple el va proporcionar el conseller de Sanitat, Boi Ruiz, en només arribar al càrrec. En una conferència va venir a dir que, davant els creixents problemes de sostenibilitat financera, caldria explorar la possibilitat de reformar el sistema sanitari de manera que es garantissin unes prestacions bàsiques iguals per a tots en el sistema públic, i s’obligués a les persones de rendes més altes a subscriure una assegurança privada complementaria. Es tracta d’aconseguir més diners per a la sanitat. Els que més tenen, que paguin una assegurança a part. També sembla raonable.

Però quina diferència hi ha entre pagar més a través dels impostos, o pagar més a través d’una assegurança privada complementaria? Que si es recapta a través dels impostos, els diners reverteixen sobre el sistema sanitari públic i es reparteix de manera equitativa entre tots aquells que ho necessiten. Per contra, si l’aportació extra es fa a través d’una assegurança complementària privat, el que en realitat s’està fent és garantir a les rendes altes que el que paguen de més, no es repartirà entre tots sinó que revertirà en una millora assistencial exclusiva per a ells. Això ja no sona tan bé, oi que no?

Caldria, efectivament, destinar molts més recursos a rescatar els més desfavorits, com s’han dedicat a rescatar els bancs. Però compte amb les fórmules perquè no són neutres. D’entrada cal sospitar de les que proposen ajudar per als pobres a costa d’eliminar prestacions universals, perquè solen portar trampa.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: