Nou Cicle

Michele Salvati: Tres lliçons europees per a l’esquerra

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

partito-democratico3Totes les eleccions – en un moment donat, en un país donat – tenen la seva història particular. Això no vol dir que en les recents eleccions europees no puguin veure’s, més enllà d’un gran nombre d’influències específiques, tres influències de caràcter general.

De la primera se n’ha discutit molt, constatant la reducció progressiva del nombre de països governats per l’esquerra: probablement existeixen, en aquest període polític i econòmic, raons serioses que obstaculitzen l’eficàcia electoral del missatge de l’esquerra moderada i en canvi afavoreixen el missatge dels seus adversaris. De la segona s’ha discutit menys, però també salta a la vista: no és molt freqüent que un govern sigui confirmat pel electors en eleccions posteriors. La tercera té a veure amb la política mediàtica avui sòlidament instal·lada també en el nostre vell continent: per a vèncer no compten sols les idees i propostes; compta el líder que els hi dona suport i transmet la sensació de poder realitzar-les.

Aquestes tres influències tenen explicacions plausibles. De la primera, de les dificultats de l’esquerra reformista en un moment de crisi, n’he parlat en un article precedent i no vull repetir-me. També la segona influència té una explicació comprensible: en una situació de crisi, d’insatisfacció i malestar difusos, el descrèdit tendeix a caure sobre el govern i això succeeix més com menys aconsegueix aquest desviar cap a l’exterior la responsabilitat dels mals que pateix el país. La tercera no té necessitat d’explicacions: en igualtat d’altres condicions, la fascinació del líder, la unitat i la cohesió del partit són factors decisius per a la victòria electoral.

Si no  consideréssim les influències específiques que actuen en un o altre país,que fan difícil les previsions a llarg termini, cal tenir en compte les influències generals que hem a penes mencionat: poden sumar-se i reforçar-se recíprocament, però poden també entrar en contraposició i aleshores el resultat depèn de la que resulta prevalent a l’hora del vot, cosa que és bastant difícil de preveure.

Mirem breument tres casos molt recents. Les nostres influències generals s’han sumat en bona mesura en el cas alemany: en aquest, la insatisfacció pel govern no podia operar com a factor de tria entre els dos grans partit, perquè tots dos eren en el govern de gran coalició. En canvi han operat les altres dues: l’encant discret de la cancellera, unit al perfil decidit del seus pròxim aliat, el liberal Westerwelle: ambdos més creïbles que Steinmeier, el líder de l’SPD. I sobretot, la crisi de la socialdemocràcia, indecisa entre el missatge moderat i liberal dels temps de Schroeder i l’intent de no perdre suports en l’electorat més radical, el que ha marcat l’èxit de la Linke.

En el cas grec ha jugat sobretot la greu crisi de l’economia, les profundes insatisfaccions difuses en el país i la feblesa del govern de centredreta. El carisma de Papandreu no sembla particularment fort – circula l’acudit que va caure de la bicicleta tractant de reparar la cadena mentre pedalava: però els grecs han elegit un socialista, un socialista liberal , per tal de desfer-se d’un govern de dreta considerat incompetent i inepte.

També en les eleccions portugueses del 27 de setembre ha vençut un socialista, perjudicat a priori per dues de les influències generals que hem esmentat, perquè era socialista i cap del govern en una situació de malestar econòmic i social. Aquí ha jugat sobretot la tercera influència, la forta personalitat de Socrates i la fragilitat i els errors de la conservadora Ferreira Leite.

Com veiem, les dificultats per a l’esquerra hi són, però no són insuperables. L’avantatge dels qui són a l’oposició i aspiren a la majoria en situacions en la que el govern ha de gestionar una situació difícil certament existeixen, però el centredreta pot convèncer els electors que ha actuat de la millor manera possible, donades les circumstàncies. Es tracta doncs d’un avantatge que s’ha de jugar bé: a Itàlia existita ja en el 2006, però el centreesquerra ha jugat malament, arribant a les eleccions en condicions d’empat quan era al davant només dues setmanes abans. I per a jugar bé cal fer ús sobretot de la tercera influència: una opció d’oposició clara, evitant la demonització  de l’adversari o situacions confuses en el curs de la legislatura. I sobretot un lideratge carismàtic – o almenys, no exagerem, amb suficient autoritat – i un grup dirigent cohesionat. Serà un bé pel país, no sols pel partit, que en el seu proper congrés, el Partito Democratico faci seva aquesta lliçó.

http://www.legnostorto.com/index.php?option=com_content&task=view&id=26271

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: