Nou Cicle

Michela Marzano: “Hem presenciat una forma de suïcidi polític”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

pdGiorgio Napolitano, que farà 88 anys al juny, va acceptar, dissabte 20 abril, ser reelegit al seu càrrec pels grans electors, incapaços de trobar-li un successor. Escriptora i professora de filosofia a la Universitat de París-Descartes, Michela Marzano, de 42 anys, va ser elegida diputada (a Milà) al febrer de 2013 sota la bandera del Partit Demòcrata (PD). Ha analitzat els últims esdeveniments polítics italians.

L’esquerra no ha aconseguit triar al “seu” president. En quin estat d’ànim es troba?

Estic molt preocupada, com molts dels nous diputats del Partit Demòcrata. Aquesta última setmana ha estat tràgica. Hem presenciat una forma de suïcidi polític. Afortunadament, Itàlia té ara un president de la República. Però a quin preu? Encara està per veure quin efecte tindrà aquesta reelecció sobre la composició del nou govern … Vaig votar per Napolitano perquè ens van assegurar que no hi hauria cap tracte de l’esquerra amb la dreta de Berlusconi per a la formació del nou executiu. Però no vaig signar un xec en blanc.

Hi ha futur per al Partit Demòcrata després de tal desastre?

Una cosa és certa, el PD haurà de canviar radicalment. Està arrencat i esquinçat, a la vora de l’escissió. Mai em vaig imaginar que les divisions entre les corrents i contracorrents fossin tan profundes i irreversibles entre laics i catòlics, els ex-democratacristians i els ex-comunistes. Hi havia d’un costat els que volien l’elecció d’un candidat com Franco Marini obrint la possibilitat d’un acord amb la dreta, i els que, per contra, eren hostils a aquest supòsit, i recolzaven la candidatura de Romano Prodi.

Pierluigi Bersani, el secretari general del partit, el dijous primer va donar la raó als primers abans de confortar als segons el divendres. Resultat: els partidaris dels uns i els altres es van neutralitzar i es van venjar entre si pels candidats imposats. Una galeria de tir.

Podeu mirar-vos als ulls entre els parlamentaris del PD, sabent que almenys 1 de cada 4 ha traït les consignes de vot del partit?

L’ambient és molt pesat. L’altre dia, estava parlant amb tres membres de la Cambra de Representants. Un de nosaltres va dir: “Us n’adoneu que, estadísticament, un de nosaltres és un traïdor.” Tothom sospita de tothom. Els antics acusen als joves de falta de disciplina, per eludir-se de la seva responsabilitat actual, els més joves acusen als antics de ceguesa política…

Com se’n poden sortir?

S’ha tornat molt difícil reunir en la mateixa formació identitats polítiques tan diferents. Per entendre què és el PD, dividit entre els ex-comunistes i els ex-democratacristians, cal imaginar-se el Partit Socialista francès albirant sota el mateix sostre a Jean-Luc Mélenchon i Christine Boutin! Però la qüestió de la identitat es planteja en tots els partits polítics.

El que cal destacar és que hi ha avui en dia, amb la crisi, un canvi real en la demanda dels votants vis-a-vis dels partits i els seus representants, així com la tolerància zero vis-à-vis amb la corrupció. A Itàlia, Beppe Grillo ha arribat a “atrapar” aquesta sol·licitud. Però hi ha el risc de derrapatge: molts polítics, incloent els del PD, es veuen temptats pel model de democràcia participativa del Moviment 5 estrelles basat en un tipus de “mandat imperatiu”.

Al meu entendre, els elegits no poden ser simples portaveus dels votants, com ho voldrien Beppe Grillo i els idòlatres de la democràcia a través d’Internet. Sinó aquest serà el final de la democràcia parlamentària i, en última instància, de la democràcia en si, com bé ho ha explicat Benjamin Constant en la seva crítica del Terror jacobí.

L’alcalde de Florència, Matteo Renzi, podrà revifar el Partit Demòcrata?

El canvi que hi ha d’haver no es pot resoldre amb una nova cara. Renzi té una mena de geni polític en la forma en què ha entès l’esperit dels temps, adaptant el seu discurs en funció del que la gent diu i espera d’ell. Però per mi, és massa centrista. Necessitem una veu decidida a cobrir aquesta demanda de canvi expressada pels votants disgustats, en cas contrari serà realment el final…

Entrevista de Philippe Ridet per a Le Monde

One Response to Michela Marzano: “Hem presenciat una forma de suïcidi polític”

  1. Àngel Castanyer 23 abril 2013 at 23:27

    No és d’ara el suicidi polític, fa temps que dura, i no solament a Italia!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: