Nou Cicle

Maria Lluïsa Penelas: Perquè no soc independentista

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

IMG_2973La única lliçó que m’ha quedat viva de la Història que ens van explicar al Batxillerat, i això era a finals dels anys 50, és que els musulmans que ocupaven la península ibèrica van dividir-se en petits regnes de taifes, esmicolant el poder que els havia portat a ocupar un territori que després no van poder defensar.  Molts anys després vaig llegir com Venècia havia perdut el seu poder sobre el Mediterrani a causa, també, de les divisions que enfrontaven els nobles que s’havien fet riquíssims gràcies al comerç que havien dominat. Aquests fets són lliçons històriques de manual, que ningú hauria de desconèixer, que no hauríem d’oblidar.

Ara penso en Europa i em pregunto: podrà la Unió Europea mantenir la nostra regió geopolítica cohesionada i forta per fer front als enormes desafiaments que s’han fet presents en les nostres vides quotidianes? Pot Europa ser la mateixa si en comptes de 28 estats ens situem en 40 o molts més estats? Perquè Catalunya podria ser, eventualment, el primer en acomplir la secessió, però sabem que hi ha d’altres que pateixen la mateixa pulsió, al propi estat espanyol, sense anar més lluny. Ens convé la independència? No podem dir que som europeus, que estimem Europa, i alhora plantejar-nos un fet que no convé a la unitat europea. Europa és un projecte que està en construcció i que, com tot procés històric, demana temps i intel.ligència col.lectiva per arribar a bon port. Els catalans no anem, certament, pel bon camí. No ens hauria de sorprende que cap mandatari polític no hagi rebut Puigdemont i el seu conseller d’exteriors. Perquè fer-nos patir un ridícul que tots ressentim com propi quan conviden congressistes nordamericans que es corren la gran “juerga” a càrrec del nostre erari?

Em permeto fer un suggeriment als nostres dirigents, d’un bàndol i de l’altre bàndol :  que  declarin que la partida està en taules, que no té recorregut, i pactin ambdós contendents una treva -d’un any, per exemple- per donar un respir als ciutadans estressats, i es posin d’acord en obrir un debat públic sobre la millor manera d’arribar a acords sobre les reformes que s’han de fer a la Constitució per superar en positiu aquest fatal estira-i-arronsa. Que ningú perdi i que ningú guanyi, però tots sortiríem guanyant. Si el 1978 va ser possible l’elaboració de la Constitució encara ara és vigent, perquè no ha de ser possible posar-hi uns pedaços que satisfacin les demandes legítimes que tanquin les ferides causades? No ens juguem la independència de Catalunya, ens juguem molt més: està en l’aire la construcció d’una Europa lliure, segura, valedora dels Drets Humans, pròspera i més equitativa, que ha de ser model per a altres regions mundials que voldrien i podrien assemblar-s’hi.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: