Nou Cicle

Margaret Somers i Fred Block: El retorn de Karl Polanyi

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

polanyiAl llarg del primer mig segle d’història de Dissent , Karl Polanyi gairebé no ha aparegut en les pàgines de la revista. Per una banda, això és sorprenent, ja que Polanyi va ser una presència en els cercles socialistes a la ciutat de Nova York des de 1947 fins a mitjans de la dècada de 1950, el període de gestació de Dissent. Per altra banda, no és sorprenent, ja que Polanyi va ser un pensador heterodox – fins i tot entre companys socialistes. Amb algunes excepcions importants, s’ha trigat dècades a reconèixer les extraordinàries contribucions teòriques al pensament socialista que va fer amb la seva obra mestra: “La gran transformació: els orígens socials i polítics del nostre temps”, publicada per primera vegada el 1944.

Part de la foscor de Polanyi pot atribuir-se a les decisions que va prendre a l’inici de la seva joventut a Budapest. A diferència dels seus col·legues hongaresos contemporanis, Georg Lukács i Karl Mannheim en particular, no va començar en una branca acadèmica. En canvi va obtenir el títol d’advocat i va seguir una carrera política amb els  reformistes progressistes. Des de 1915 fins al 1917 Polanyi va servir com a oficial en un regiment de cavalleria de l’exèrcit austro-hongarès al front rus. Després de servir com a secretari general del Partit Radical dels Ciutadans, va abandonar Budapest per Viena a l’època de Béla Kun de la República Soviètica. A Viena, Polanyi va escriure per al diari financer líder d’Europa central, el Österreichische Volkswirt, fins que es va veure forçat a marxar cap a Anglaterra el 1933, on va trobar feina a l’Associació per a l’Educació dels Treballadors ensenyant a adults a la nit. Després va obtenir una posició d’investigador visitant al Bennington College, que estava finançat per la Fundació Rockefeller, a la dècada de 1940. Però ja tenia seixanta anys quan va començar al seu lloc acadèmic més important: com a professor visitant d’economia a la Universitat de Columbia. Polanyi mai va tenir la consolidada posició en el món acadèmic que va permetre a alguns altres intel·lectuals refugiats posar les seves idees en àmplia circulació.

En les últimes dues dècades, però, les coses han canviat dramàticament. Karl Polanyi ha guanyat el reconeixement tardà de tot el món com un dels pensadors més importants del segle XX. És invocat regularment tant per acadèmics i activistes que desafien  la globalització sense traves del lliure mercat, i els seus escrits són cada vegada més part del cànon per als sociòlegs, politòlegs, historiadors i economistes heterodoxos. El novembre passat l’Atlantic invocava Karl Polanyi, i no Karl Marx, com el pensador social més rellevant per al mandat moral del Papa Francesc sobre els mals de la desigualtat social i els límits dels mercats no regulats – només un exemple de la fama recent de Polanyi. En el nostre llibre, “El poder del fonamentalisme del mercat: La crítica a Karl Polanyi” (Harvard 2014), argumentem que el seu marc teòric innovador podria ser fonamental per al projecte de revitalització de la tradició socialista democràtica.

Les idees de Karl Polanyi van prendre forma a Viena, a la dècada de 1920, en directa oposició a l’ortodòxia del lliure mercat de Ludwig von Mises, l’avatar contemporani del fonamentalisme de mercat. Tots dos pensadors van estar profundament influenciats per “l’experiment de Viena”, el  socialisme municipal conduit pels obrers del període democràtic posterior a la Primera Guerra Mundial. Mentre Polanyi va veure en l’experiment el millor que el socialisme havia d’oferir,  l’esforç de tota la vida de Von Mises fou tractar de demostrar que el socialisme i la “planificació” eren econòmicament desastrosos i moralment corruptors.

Von Mises va tenir poc èxit en el curt termini, i la majoria dels pensadors de l’esquerra simplement el van tractar com un apologista reaccionari de les grans empreses. Però mig segle després, el seu estudiant més famós –Friedrich von Hayek– es va convertir en la inspiració per a Margaret Thatcher i Ronald Reagan, fins convertir el fonamentalisme de mercat i el neoliberalisme en les idees dominants del nostre temps. Afortunadament, Karl Polanyi va prendre’s les idees de von Mises seriosament. De fet, el seu llibre “La gran transformació” és una anàlisi de la naturalesa enormement destructiva i seductora del mercat en la cosmovisió fonamentalista que ha estat tan influent en els tres últims decennis.

Des del principi del llibre, Polanyi ataca el liberalisme de mercat que anomena la “crua Utopia.” Els conservadors havien desplegat durant molt de temps el qualificatiu “utòpic” per desacreditar els moviments de l’esquerra, però Polanyi estava decidit a canviar les tornes, mostrant que la visió d’un sistema global de mercat autoregulat era la fantasia utòpica real. L’argument central de Polanyi és que un sistema econòmic d’autoregulació és una construcció completament imaginària; com a tal, és completament impossible d’aconseguir o mantenir. De la mateixa manera que Marx i Engels havien parlat de “l’extinció de l’Estat”, els liberals de mercat i els llibertaristes imaginaven un món en què el regne de la política disminuiria dramàticament. Alhora, Polanyi reconeixia el perquè aquesta visió de la governança del mercat autònom sense estat era tan seductora. Si la política està contaminada per una història de  coerció, la idea que la major part de les preguntes importants es resoldrien mitjançant el mecanisme suposadament imparcial i objectiu de selecció impulsat per la competència de lliure mercat tenia un gran atractiu.

La crítica de Polanyi és que aquest recurs no té cap base en la realitat. L’acció del govern no és una mena “d’ingerència” en l’esfera autònoma de l’activitat econòmica; simplement no hi ha economia sense govern. No és només que la societat necessiti carreteres, escoles, un sistema de justícia i altres béns públics que només el govern pot proporcionar. És que tots els assumptes clau en l’economia -terra, treball i diners- només són creats i sostinguts a través de l’acció continua dels governs. El sistema d’ocupació, els acords de compra i venda de béns, i les ofertes de diners i el crèdit es construeixen social i sostingudament a través de l’exercici del poder coercitiu del govern.

En aquest sentit, la retòrica del lliure mercat és una cortina de fum gegant dissenyada per ocultar la dependència dels beneficis empresarials de les condicions fixades pel govern. Així, per exemple, les nostres institucions financeres gegants insisteixen que no han de ser objecte de regulacions , mentre que depenen d’un accés continu al crèdit barat -a les bones i a les dolentes- de la Reserva Federal. Les nostres empreses farmacèutiques han resistit amb èxit els límits del govern amb la seva capacitat de fixació de preus, al mateix temps que confien amb que el govern garanteixi el monopoli a través del sistema de patents. I, per descomptat, el compliment dels empleats amb les demandes dels seus gerents es manté per la policia, els jutges i una elaborada estructura de normes jurídiques.

Polanyi porta efectivament el paper del govern i la política al centre de l’anàlisi de les economies de mercat. I en fer-ho, obre la possibilitat que sovint enfosquien les altres corrents de pensament a l’esquerra. Si les regulacions són sempre necessàries per crear mercats, no cal discutir la regulació contra la desregulació, sinó més aviat quin tipus de regulació preferim: la destinada a beneficiar la riquesa i el capital o la que beneficia el bé públic i comú? De la mateixa manera, ja que els drets o la manca de drets que tenen els empleats en el lloc de treball sempre són definits pel sistema jurídic, no hem de preguntar-nos si la llei ha d’organitzar el mercat de treball, sinó més aviat quin tipus de regles i drets han d’implicar aquestes lleis – aquelles que reconeixen les habilitats i talents dels empleats que fan que les empreses produeixin o les que afavoreixen els ocupadors i els beneficis privats?

Implícitament, Polanyi ofereix una alternativa al que considera l’anàlisi centrada en la propietat del marxisme. La propietat dels mitjans de producció és la característica definitòria bàsica del mode de producció en el marc marxista; les normes legals poden fer algunes modificacions, però només en els marges. Mentre els actors privats siguin amos dels mitjans de producció, qualsevol concessió a la mobilització de la classe obrera li serà presa quan les circumstàncies permetin que els posseidors en tinguin la llibertat.

Polanyi, en canvi, insisteix que donat que l’ordre econòmic es constitueix a través de decisions polítiques, la política pot redefinir de manera efectiva el significat de la propietat. Així, per exemple, a Alemanya amb el sistema actual de les relacions laborals que combina la cogestió, els comitès d’empresa, i la negociació col·lectiva amb els sindicats, el poder relatiu dels ocupadors i els empleats és molt diferent a la d’altres empreses similars als Estats Units. Polanyi reconeix que aquests acords legals periòdicament es disputaran a mida que alguns empresaris anhelin més poder i autonomia. Però no hi ha res que asseguri que aquestes impugnacions tinguin èxit. El resultat dependrà de quin costat és capaç de mobilitzar-se de manera més efectiva en l’arena política.

Sheri Berman, en el títol del seu llibre de 2006, va descriure Polanyi com un teòric de la “primacia de la política.” Només la política es pot imposar a les prerrogatives de la propietat, tant mitjançant la redefinició del conjunt de drets que els titulars de la propietat exerceixen,  com mitjançant l’alteració de la capacitat de negociació relativa entre propietaris i no propietaris. Tots sabem això intuïtivament; per exemple, hi ha algunes comunitats en què és gairebé impossible que un arrendador desallotgi un llogater a causa de la legislació. Però Polanyi eleva aquesta percepció quotidiana a una teoria del canvi històric mitjançant la definició del socialisme com “la tendència inherent en una civilització industrial a transcendir el mercat autoregulat i  subordinar-lo conscientment a una societat democràtica“.

Tres punts importants es deriven d’aquesta definició inusual. En primer lloc, Polanyi no ens ofereix cap telos o punt final predefinit, per a aquest procés. Potser la propietat privada, en última instància haurà de desaparèixer i ser reemplaçada per  diverses formes de propietat col·lectiva, però simplement no ho sabem. En segon lloc, ja que no hi ha fi a la història, no hi haurà fi a les lluites i els conflictes, i no hi ha cap garantia que els èxits democràtics no es puguin revertir, com ho van ser amb el triomf del feixisme europeu. Finalment, el nucli del projecte socialista és ampliar i aprofundir la governabilitat democràtica de l’economia; aquesta és l’única manera d’assegurar-se que els avenços democràtics no es revertiran.

Polanyi va fer una inequívoca defensa del que alguns han ridiculitzat com la “democràcia burgesa”- un govern parlamentari i un paquet relacionat de drets polítics. Però també creia fermament que les mesures per expandir la democràcia a través dels drets polítics augmentarien poc sense una base d’igualtat en els drets socials i econòmics. Durant la dècada de 1920 es va sentir atret cap a la visió de G. D. H. Cole del guild socialism, en el qual un parlament elegit compartiria el poder  amb els representants dels consells dels treballadors que serien els propietaris i dirigents de les empreses. Cap a la dècada de 1940 estava més en sintonia amb les versions àmplies de la democràcia industrial als EUA, en què els empleats compartissin el poder amb els administradors a través d’un sistema de negociació col·lectiva que no reconeixia la prerrogativa dels gerents per prendre certes decisions per si mateixos.

Tot això suggereix que la noció de Berman de Polanyi com a defensor de la “primacia de la política” no és exactament correcte. La política no és simplement el lloc preferent de la tradicional dicotomia entre Estat i mercat. Polanyi, per exemple, defensa constantment la presència dels mercats regulats en una societat justa. Encara més important, Polanyi veu la política i el govern, com a components del concepte més ampli del social, que també inclou a la societat civil, les relacions socials i les pràctiques culturals. Per tant, seria més exacte dir que Polanyi és un teòric de la “primacia del social“.

Com que el món ha canviat notablement des de l’època de Polanyi, hem pensar nosaltres mateixos quina forma hauria de tenir la democràcia econòmica en el segle XXI. La nostra opinió és que seria una combinació de democràcia en el treball, de reformes que democratitzin el sector financer, i una expansió de la democràcia participativa en l’àmbit local que reforçaria les solidaritats socials necessàries per donar força a les institucions de la societat civil. Els experiments municipals amb els pressupostos participatius, particularment a l’Amèrica Llatina, indiquen que quan a les persones se’ls dóna una veu genuïna en la presa de decisions clau, en treuen profit. La democràcia expandida a nivell local podria ser l’inici d’un procés a través del qual es revitalitzarien les democràcies parlamentàries, i  els ciutadans serien més eficaços en la rendició de comptes dels seus representants.

Aquesta revitalització és una tasca urgent. En el nostre propi país i també en molts d’altres, la bretxa entre la classe política i el “poble” apareix cada vegada més com una bretxa insalvable marcada per l’hostilitat i la desconfiança profunda. Polanyi sabia molt bé que aquest tipus de bretxa s’agreuja en gran mesura per les polítiques que ara anomenem de fonamentalisme de mercat. Quan a les persones se’ls diu durant una generació que el govern no ha de prendre cap decisió que interfereixi en la lògica autònoma del mercat i quan els mercats internacionals  poden dictar les polítiques nacionals, és inevitable que la gent comenci a perdre la fe en la governabilitat democràtica i la seva capacitat per ajudar-los a resoldre els seus problemes.

Hi ha massa discurs públic que accepta i fins i tot propaga la propaganda dretana que una restauració del creixement econòmic requereix austeritat i major respecte a les necessitats de les empreses. La realitat és que l’austeritat en general resulta en un comportament de recerca de rendes, amb la conseqüència d’un major estancament i crisi en comptes d’inversió productiva. Polanyi ens ensenya que els períodes de prosperitat i augment dels nivells de vida, per contra, van ser un resultat directe dels avenços democràtics en la política i la societat civil. La major prosperitat que es recorda a Europa i els Estats Units es va produir durant el període socialdemòcrata, durant els anys 1950 i 1960, quan les regulacions dels negocis eren més grans. En definitiva, més democràcia i més justícia econòmica són les bases necessàries per al camí cap al socialisme i una economia més vibrant, pròspera i sostenible.

Dissent Magazine

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: