Nou Cicle

Marco Revelli: Navegar sense carta (sobre la crisi dels partits polítics)

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

navegarNavegar sense carta: aquesta sembla ser avui la condició universal. No sols pels mercats financers, avui imprevisibles per definició. També pel spread, de diagrama similar a un encefalograma, o per les cotitzacions en borsa, que en general “cauen” i  a vegades’ “envolen”. També per a la política el paisatge s’ha fet incert, mòbil, com el de les nostres ciutats, on cada vegada més ens sentim estranys. El baròmetre polític no sembla diferent de l’atmosfèric: embogit. Amb els fluxos electorals giravoltant, incerts, entre caigudes imprevistes i sobtats enlairaments, com quan les aigües quietes s’arremolinen en vòrtexs…

La geografia sòlida que havia caracteritzat la llarga fase de la “democràcia dels partits” del segle XX s’ha desfet a Itàlia en el llarg parèntesi de la segona república: en el seu fals bipolarisme  i en la seva verinosa personalització. I ens trobem avui viatjant amb mapes caducats i amb coordenades canviades, en un escenari líquid, en el que els grans contenidors d’ahir – els partits polítics, les seves estructures organitzatives i les seves representacions institucionals, que constituïen els punts de referència fixos – han esdevingut de cop elàstics i permeables. Tendeixen a dispersar al seu voltant el seus continguts fluids,  travessats per una patològica “crisi de confiança” (el veritable mal du siècle):  per una retirada de les fidelitats i un sentit insidiós de desconfiança.

Condemnats a constituir el fonament quasi únic de la legitimació política, els partits polítics no aconsegueixen mantenir de manera estable els seus “mandants” – garantir-ne la delegació, estructurar-ne amb continuïtat la pertinença – transferint de manera preocupant la pròpia crisi a les pròpies institucions que haurien de legitimar. Acabant per perdre – i trair – el seu mandat.

No és sols un fenomen italià, encara que a casa nostra es manifesta de forma patològica. Ni és una qüestió que afecti sols als països fràgils de l’eix mediterrani colpejats pel xoc aclaparador de la crisi. És l’acceleració – això sí – i la precipitació d’un procés que implica a totes les democràcies occidentals, que s’inicià ben abans del xoc de les sub-prime, i que està en curs des de fa almenys un quart de segle: una progressiva i insidiosa “crisi de confiança” que ha minat lentament i inexorablement el sòcol dur de la representació, convertint en inestables els consolidats receptacles electorals dels tradicionals “organitzadors del consens”, fent poroses i evanescents les seves fronteres.

Arreu, al Regne Unit o a França, fins i tot a la quadriculada Alemanya, qui havia estat el protagonista indiscutit de l’espai públic del segle XX, el partit polític, està cada vegada menys present en les malles de la societat, a l’hora de d’estructurar la vida pública, i cada vegada més fluctuant en la seva superfície, amb “lligams febles” i formes de lleialtat efímeres. Arreu, la identificació tendeix a ser substituïda per un sentiment d’estranyament, la militància per la desconfiança: un sentiment barrejat de frustració per la impotència dels decididors i d’intolerància envers les seves intrusions.

D’altra banda, el partit és, per definició, una forma d’organització. En certs aspectes, l’organització per excel·lència; aquella en la que recolza el funcionament estructural del sistema polític. I els models organitzatius han sofert, en el llarg canvi de segle, una transformació que obre una altra època: en certa mesura, una “revolució copernicana” que configura un veritable “salt de paradigma”, ben visible en la metamorfosi de l’empresa i de les dinàmiques organitzatives en el camp de la producció i de l’activitat econòmica, amb la superació de les lògiques típiques de la producció de massa estandarditzada i de l’anomenat “fordisme”. S’afirma un model més intern al caràcter “dissipatiu” de les xarxes i dels fluxos financers. Com pensar que la política no es conformi a aquesta metamorfosi general?

En el fons, el “partit de masses” del 900 – que ha marcat durant quasi un segle la forma ideal típica de l’organització política i de la democràcia representativa – s’ha plasmat en la matriu de les grans burocràcies públiques: en la forma de l’Estat nacional. I en l’estructura dels grans sistemes productius nascuts a redós de la segona revolució industrial. Fàbriques del consens i de la legitimació, els partits havien assumit les mateixes lògiques de funcionament de les grans fàbriques de productes i serveis, centralitzades i burocràtiques, mecanitzades i estandarditzades, rígides i i rigorosament territorialitzades, pensades per a la programació i planificació de llarg període. No podia subsistir aquest model de partit – amb aquesta estructura – en l’època de la interdependència global i de l’externalització, dels sistemes reticulars de geometria variable, i de la gestió sistemàtica de la incertesa i de la imprevisibilitat. En l’univers “líquid” de la hipermodernitat post-industrial, per dir-ho com Zygmunt Bauman.

El “final de partit” al que s’al·ludeix en el títol del meu llibre és aquest: una llarga metamorfosi, en gran part ja acomplerta, que està canviant sota els nostres peus les formes estructurals de la política.  Contaminant-la amb “factors de sistema” que reflecteixen, més que governen, les tensions noves que genera la tempesta social que ens arrossega. En el fons, si ho mirem bé, totes les línies caòtiques de l’actual capitalisme financer, que ha substituït la “potència geomètrica” de l’obsolet capitalisme industrial, són paral·lelament visibles en la deriva de transformació i de crisi de l‘organització de partit: la inestabilitat i la gestió dinàmica del desordre, més que la producció estable i artificial de l’ordre. El caràcter ocasional de les decisions i dels programes, susceptibles d’adopcions brusques i de ràpids abandonaments; el sacrifici de les anteriors lògiques “de lloc” per a practicar de forma cada vegada més desimbolta dinàmiques “de flux” (cosa que significa desterritorialitzar la representació, abandonar la pràctica de mandat, separar les elits que decideixen de les seves bases socials tradicionals). I finalment, en darrer lloc però no amb menys importància, el paper creixent del diner com a forma directa d’organització, ben mesurable per l’explosió dels costos de la política i per l’ús massiu del marketing.

Si tot això portarà a un nou equilibri o si, pel contrari, acabarà per accentuar l’entropia intrínseca en l’actual estructura socioeconòmica, és una qüestió oberta. El cert és que amb aquesta “tempesta perfecta”, en la que s’encreuen les línies de crisi dels múltiples subsistemes (econòmic, social, cultural, ambiental i naturalment polític), haurem de conviure-hi per molt temps.

Marco Revelli

Prefaci del llibre “Finale di partito”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: