Nou Cicle

Marco Revelli: Grillo, “democràcia instantània” i partits

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

beppeBeppe Grilloalias Gianroberto Casaleggio – és un “catastrofista” (en el sentit literal del terme catàstrofe com a “capgirament radical i definitiu). Proclama obertament que la nova democràcia naixerà sense partits. No per res el 8 de setembre de 2007, a la Plaça Major de Bolònia, obrint el primer “V-Day” llançà el crit “Els partits han mort!”. I en el subtítol del què pot ser considerat el “Manifest” del Movimento 5 Stelle, el llibre titulat significativament Estem en guerra (Beppe Grillo i Gianroberto Casaleggio, Siamo in guerra), es llegeix: “La Xarxa contra els partits”. Aleshores pocs el prengueren seriosament. Pensaren en l’enèsima provocació. En canvi, Grillo parlava en serio. Invocava una de les lleis de la Xarxa: “Cadascú val cadascú”.

La “llei de la Xarxa”: en la seva visió, és el final de la “democràcia dels partits”, i  no té ni origen social ni raons culturals. Té una causa tecnològica. Així com a l’inici del segle passat foren l’automòbil i la producció de massa estandaritzada  que acabaren amb els “partits de notables” i la “democràcia parlamentària”, ara són la comunicació digital i la Xarxa les que condemnen la “vella política” i les formes escleròtiques de la “democràcia dels partits”. Amb una sentència encara molt més definitiva, perquè no hi ha metamorfosi per a la “forma partit”. Es tracta brutalment, simplement, del seu final. Que no significa, afegeix, l’extinció contemporània del model democràtic. Pel contrari, n’anuncia la restauració, en la forma més pura i originària: amb el perfil d’una democràcia directa feta possible, finalment, per una tecnologia capaç de superar el pes de les dimensions d’espai i de nombre (els factors que imposaren la forma representativa).

Sobre tot això, el text és taxatiu. En el futur imaginat com ja immanent, quan la Xarxa haurà ocupat de manera estable el lloc que l’espera, desapareixeran els diaris, i “després vindrà el torn de les televisions, seguides dels llibres”. Junt amb els “mitjans tradicionals desapareixerà gran part de les estructures jeràrquiques que regulen els diversos aspectes de la societat i de l’economia. Entre elles, també els partits, que seran substituïts pels moviments”. Perquè la Xarxa, amb la seva capacitat inèdita de connectar instantàniament tothom amb tothom, d’una banda permetrà apropar allò que la transformació social del canvi de segle havia allunyat – els representants i els representats, els electors i els elegits, els qui estan en els territoris i els qui estan en les institucions – , permetent als primers controlar directament i constantment els segons. En “temps real”, per dir-ho així. Dictant els continguts de les deliberacions i els termes de les tries. D’altra banda, suprimirà la necessitat de mediació organitzativa (de la “forma partit”, per tant, i dels seus aparells).

Una mica com succeí en la Reforma protestant, quan la invenció de Gutenberg, permetent reproduir la Bíblia en milers d’exemplars, va fer possible tècnicament el “lliure examen” de les Escriptures eliminant la mediació institucional de l’Església en l’accés a la paraula divina. Ara, la tecnologia “viral” d’Internet farà tècnicament possible l’accés directe de tot ciutadà al procés decisional i legislatiu (en certa mesura, la identificació instantània de representat i representat), fent aparèixer com inútil – i per tant perjudicial – la interferència del partit en l’expressió de la “veu del poble”. “Els referèndums via Xarxa, sense quòrum i propositius esdevindran normals”, proclama aquest nou profetisme secularitzat, “i les Constitucions els diversos països podran ser rediscutides on line cada vegada que es consideri necessari, com succeí a Islàndia el 2011. Els programes polítics seran escrits pels ciutadans i cada nou punt haurà de ser aprovat abans de la seva aplicació”.

En aquest “nou món” creat per la Xarxa, quasi tots els vicis de la política del segle XX – com les degeneracions de l’Església en el XIV – seran esmenats, perquè la Xarxa és per pròpia naturalesa ètica: en ella, la reputació ho és tot, el càrrec formal res. La Xarxa no tolera mentides ni fingiments: la seva “memòria eterna”, gràcies als seus caché, als seus arxius clonats i duplicats a l’infinit, deixa traça de tota afirmació, de tota promesa. Funciona com una mena de “tribunal del poble” (la shadow identity de cadascú el segueix per sempre, tal com si fos la seva ombra). La seva informació és difosa i directament disponible – sobre ella “els ciutadans informats no es deixaran aixecar la camisa”. La Xarxa és post-ideològica, fa valdre la força de la realitat sobre les construccions abstractes. És també post-liderística – “el concepte de líder per a la Xarxa és una blasfèmia… només existeixen portaveus de les instàncies dels ciutadans”.

Gràcies a la Xarxa, el poder de manipulació dels mitjans “oficials” és neutralitzat. Ho demostraria l’èxit del referèndum per l’aigua pública i contra les nuclears, el junt de 2011, quan “els mitjans tradicionals no van poder fer res davant la viralitat de la Xarxa”. Així com l’experiència de resistència No-TAV a Val di Susa, capaç de sobreviure al bombardeig mediàtic i a una acció de falsificació sense precedents. O les infinites experiències en el territori que han posat en valor l’information divide que separa ja netament els media autoritaris subordinats a la política dels negocis i el nou mèdium que, des de baix, subministra una contra-informació cada vegada més eficaç.

La Xarxa, en fi, permet esmenar la política del seu veritable “mal del segle”: la seva connexió amb el diner (aquí també el paral·lelisme amb la revolta de Luter contra Roma i el mercat de les indulgències és significatiu); l’estreta identificació entre política i negocis, que transforma els polítics en agents financers o en dependents dels diversos lobbies i dels més potents grups de negocis nacionals i globals. Gràcies a la Xarxa – diu el llibre de Grillo – els ciutadans podran pagar-se directament la pròpia política amb el micro-fundraising, finançant amb un simple click el candidat que en cada ocasió interpreta les pròpies expectatives.

L’exemple que hauria de confirmar aquest diagnòstic és el cas de Barack Obama, que el 2008 – s’afirma en el llibre – “ha esdevingut president dels EUA amb l’aportació determinant de la Xarxa”: amb els seus missatges “virals” transmesos de persona a persona a través de llargues cadenes (gràcies a les quals els 2000 vídeos produïts per l’staff d’Obama i publicats a You Tube es multiplicaren fins a ser 442.000!). Amb els 8,5 milions de visitants mensuals del seu web MyBarackObama.com, i els 35.000 grups de voluntaris que organitzaren 200.000 actes. El milió d’amics a Facebook (cinc vegades més que el seu adversari).  Amb un poble d’internautes que el seguiren on line deu vegades superior al de McCain. I sobretot amb els mil milions d’email enviats adreçats als milions de nord-americans  (un de cada cent receptors dels reiterats missatges “personals” del candidat Obama) que van participar al finançament de la seva campanya contribuint “6,5 milions de vegades amb una donació mitja de 200 dòlars”, fins assolir la xifra rècord de 659 milions de dòlars de “contribucions individuals”. Gràcies a això – per mèrit de la Xarxa – Obama va poder garantir-se “la independència de l’establishment del Partit demòcrata” i sobretot va poder esdevenir president dels EUA “sense haver de donar les gràcies als lobbies pel finançament obtingut a la Xarxa”.

Sobre aquest darrer aspecte, els autors “visionaris” de la política digital i de la palingènesi integral que permet insisteixen molt. Aquesta autonomia financera constituiria el símbol d’una nova política, finalment “alliberada dels lobbies” i sense “filtres entre el poder i els ciutadans”. Quasi com si la Xarxa fos un món paral·lel – més real que el real – en què es pot fàcilment corregir els vells vicis i les insuportables pesantors de la política tradicional.

En realitat les coses són més complicades. Els nombrosos estudis focalitzats específicament en els mecanismes, certament innovadors, del finançament de Barack Obama en la doble campanya electoral de 2007-2008 (primàries i eleccions generals), ens diuen que la representació d’una small donor revolution és reduïda, perquè en realitat els large donors van jugar un paper gens menor en la successió temporal dels esdeveniments. I molts dels small donors eren en realitat large, perquè contribuïren amb donacions reiterades… Es pot calcular, de fet, que prop de 100 milions de dòlars arribaren a Obama a través de donadors múltiples que, amb petites transferències repetides, acumularen sumes oscil·lant entre 201 i 999 dòlars: un tipus particular de sostenidors que foren també responsables en gran part de l’energia de la campanya electoral i de l’activisme voluntari. I que uns altres 200 milions provingueren de contribucions superiors als 1000 dòlars, en particular dels anomenats bundlers, recol·lectors de suports entre xarxes de tipus professional o social. Elements, doncs, de militància en part tradicional i en part innovadora,  implicada en formes organitzatives capaces d’utilitzar la Xarxa com instrument, però no constituïdes exclusivament “en xarxa”: una estructura bastant menys virtual, feta de comitès territorials, seus i grups, homes i dones compromesos en la multiplicació de comunicació personal, la recapta de fons en els barris, penjar cartells i promoure reunions…

També en el món futurible ja present, per tant, la frontera entre el “vell” i el “nou” és difusa, ambdós es barregen i, malgrat la viralitat de la Xarxa, és difícil prescindir de la dura resistència de l’Organització a deixar-se suplantar per una lliure i plena participació. De la mateixa manera, resta precària la temptativa dels protagonistes emergents de la “política digital” d’emancipar-se de la llei de ferro de Michels i del risc oligàrquic que els afecta, tal com apareix en les no innocents vicissituds internes del Movimento 5 Stelle des de la mateixa fase inicial. Tampoc apareix resolt el problema d’aquell factor constitutiu de la democràcia que és la discussió, l’element dit “deliberatiu”, és a dir l’elaboració discursiva de les qüestions de rellevància pública en l’àmbit d’una confrontació d’arguments orientat a afavorir solucions compartides o racionals.

Aquest element havia estat central en la fase del “parlamentarisme”, quan l’hemicicle parlamentari veia la confrontació entre lliures “opinions” de les persones que eren diputats sense vincles de partit (quan les sessions plenàries del Parlament eren un fòrum de discussió deliberativa. Després, la “democràcia dels partits” l’havia xuclat fora de la institució parlamentària, transferint-la als partits i d’aquests, via aparells, als seus vèrtexs, únic lloc de deliberació. Ara, la “democràcia digital”, amb la seva instantaneïtat, no sembla prometre una restauració de la deliberació, sinó la seva liquidació definitiva.

Més enllà de les retòriques pan-tecnològiques, de fet és evident que el mecanisme de la decisió telemàtica tendeix a cancel·lar la fase necessàriament lenta, problemàtica, reflexiva, de la discussió, per donar pas, seleccionar i promoure els elements emotius, les sensacions immediates, les pulsions instintives. Els abanderats de la “democràcia immediata” electrónica – com els autors de “Estem en guerra” – posen exemples simples “Demaneu a un italià si prefereix tenir un hospital que funcioni o bombardejar Líbia, si vol transports públics moderns o la guerra als talibans, si desitja eliminar les províncies o reduir els ensenyants de suport als nens amb problemes”. No es demanen què succeiria si hagués de pronunciar-se sobre la pena de mort després d’un delicte monstruós. O sobre la qüestió de la guerra després d’un atemptat sanguinari. O què passaria amb els camps nòmades si el poble en xarxa hagués de pronunciar-se amb un simple “sí” o “no”, després d’un delicte horrible com el de Tot di Quinto, a Roma, quan sobre l’onada de la indignació popular, assistírem a un inici de progrom institucional… No necessàriament el plebiscitarisme electrònic apropa la vox populi a la veu de déu…

Pot, certament, respondre a la demanda d’intervenció en temps real d’un arc cada vegada més ample de les qüestions que afecten a la vida de tots i de cadascú per part d’un públic sens dubte més aculturat, informat i exigent, capaç de procurar-se a la Xarxa la informació necessària. Menys endoctrinable pels aparells. Que ja no és portador de punts de vista predeterminats per la pertinença. I també això és una paradoxa del nostre temps: que a una extensió de l’aculturació i del coneixement acabi per correspondre una reducció paral·lela del temps de la discussió i de la deliberació argumentada, comprimit fins a la dimensió puntiforme del fatídic click. Amb el qual, indubtablement, pot ser satisfeta l’exigència d’interdir o de controlar d’aquesta nova multitud solitària desitjosa de trencar el seu isolament i irrompre “a distància” en l’esfera institucional reduint la distància entre els llocs de la vida i els de les decisions.

Però difícilment pot ser restaurada la virtut de la proposició deliberativa mitjançant el progressiu examen  dels problemes en l’arena real parlamentaria – com succeïa en l’exercici del “poder legislatiu” abans que la partidització de la vida pública en segmentés l’espai i el camp – sinó per a sectors limitats del públic capaços d’accedir a formes sofisticades de software (recordem els Piraten alemanys, o l’ús de plataformes telemàtiques complexes com Liquid). Elits – una vegada més – propositives, enmig d’un poble majoritàriament desconfiat.

Marco Revelli, “Finale di partito”.

2 Responses to Marco Revelli: Grillo, “democràcia instantània” i partits

  1. Pingback: Forcades i Oliveres, els “grillini” catalans? | Notes de Brussel·les

  2. Pingback: Raimon Obiols: Forcades i Oliveres, els “grillini” catalans? | L'Hora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: