Nou Cicle

Marcin Król: El dia que es rebel·li la classe mitjana

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

classeAl contrari del que sostenen les idees generalitzades, no són els pobres ni els desgraciats els que inicien les revolucions a Occident, sinó les classes mitjanes. És el que ha passat en totes les revolucions, començant per la Revolució Francesa, amb l’excepció de la Revolució d’Octubre, que va ser un cop d’Estat perpetrat en una situació de desordre polític extrem.

En quin moment decideix la classe mitjana desencadenar una revolució? En primer lloc, no es tracta de la classe mitjana en el seu conjunt, ni tan sols d’un grup organitzat, ni menys encara d’una comunitat, sinó més aviat dels líders de la classe mitjana, els que avui guanyen les eleccions a Europa i als que es titlla d’irresponsables (perquè no pertanyen a la geriàtrica classe política tradicional), però que de sobte es tornen no només molt populars, sinó també sorprenentment eficaços.

Ciutadans de segona categoria

En el cas clàssic de la Revolució Francesa, la funció avantguardista revolucionària la van exercir advocats, empresaris, empleats de l’administració pública de l’època i una part dels oficials de l’exèrcit. El factor econòmic era important, però no primordial.

Els elements que van desencadenar el moviment revolucionari abans que res van ser l’absència d’obertura en la vida pública i la impossibilitat d’ascendir socialment. Quan l’aristocràcia va intentar limitar tant la influència dels advocats i dels homes de negoci, va incitar la revolució. A tota Europa, excepte a la sàvia Anglaterra, la nova classe mitjana, amb ciutadans de segona categoria, no estava en posició de decidir el seu propi destí.

En què consisteix la discriminació actual? És diferent i alhora, semblant. És cert que l’aristocràcia ja no monopolitza la presa de decisions, sinó que són els banquers, els especuladors borsaris, els directius que guanyen centenars de milions d’euros els que aparten hàbilment del procés de presa de decisions a la classe mitjana, que pateix les greus conseqüències de la situació. Xipre és l’últim i significatiu exemple.

El domini de la gent gran

Per descomptat, hi ha molts exemples. És el cas dels professors universitaris, que no només a Polònia sinó a tot Europa temen per la seva feina, sobretot si tenen la mala sort d’ensenyar matèries declarades poc útils per la Unió Europea, els Estats membres i les multinacionals que dicten el mercat laboral.

A Eslovàquia, per exemple, les ciències humanes pràcticament han desaparegut, de manera que als especialistes en història, gramàtica, etnografia o lògica no els falten motius per preocupar-se. D’aquí a poc, els seguiran altres categories professionals. És el cas també dels funcionaris públics, el nombre literalment va esclatar en el passat. És culpa d’ells? És clar que no. I què pot fer un funcionari acomiadat amb 15 anys d’antiguitat, si sempre ha conegut la seguretat del seu treball? Probablement no gran cosa. Passa el mateix amb els joves titulats universitaris als quals s’ha deixat de banda del mercat laboral, així com amb els artistes, els periodistes i altres professions que s’han tornat fràgils davant del sector digital.

Les revolucions sorgeixen amb les exclusions, en les professions, en la presa de decisions i amb el dèficit democràtic. S’alcen contra la barrera generacional, o senzillament, contra el domini de la gent gran.

Efectivament, no és casualitat que els dirigents de la Revolució Francesa tinguessin al voltant de 30 anys, mentre que l’edat dels líders presents al Congrés de Viena (1815) que va restablir l’ordre conservador a Europa era de més de 60 anys. La majoria dels dirigents europeus actuals tenen entre 50 i 60 anys, però tenint en compte els avenços de la medicina, és molt probable que d’aquí a 20 anys, Merkel, Cameron, Tusk, i Hollande encara segueixin actius. Excepte si els escombra una revolució.

El crit de la revolució

Totes les vies d’avanç de la classe mitjana actual, majoritàriament jove, les obstaculitzen multimilionaris, o bé vells, o els que així considera una persona de 25 anys. Aquesta situació és explosiva. Ens equivoquem si creiem que els joves rebel·lats contra el sistema, però desproveïts del llenguatge habitual dels partits polítics i els moviments polítics estructurats, no acabaran portant a terme una revolta organitzada. No obstant això, mai s’ha realitzat una revolució en nom d’una mesura concreta, per exemple, una supervisió bancària més estricta, sinó en nom del fet que ja no es pot viure així. Una revolució, en oposició total als mètodes dels partits polítics, no empra cap llenguatge polític. La revolució crida, rugeix, el so revolucionari és per naturalesa desordenat, però de vegades molt audible.

Així doncs, volem o no volem una revolució? Al meu entendre, probablement no, perquè la revolució implica la destrucció total, abans de la construcció d’un nou ordre. Dit això, els nostres responsables polítics segueixen sense adonar-se que estan asseguts sobre un barril de pólvora. No ho entenen, doncs estan massa absorts en l’única idea que els obsessiona: tornar a l’estat d’estabilitat de fa deu o trenta anys. El que no saben és que en la Història mai es produeixen retrocessos i que les seves intencions s’assemblen molt a l’expressió de Karl Marx: “la Història es repeteix, però com una farsa”.

presseurop.eu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: