Economia

Marc Murtra: Aquí calen tots els vaixells

En la meva primerenca joventut, en els llunyans vuitanta, flamejava el debat sobre què és millor, la gestió pública o la privada. Alguns defensaven que la gestió pública és més altruista i llargterminista i, per tant, millor. D’altres apuntaven a la seva rovellada incompetència i falta d’adaptabilitat als canvis. Tots miraven a les revolucionàries privatitzacions de Margaret Thatcher, molts ho ­feien amb horror, alguns amb admiració i altres amb curiositat. Mentrestant, a Espanya, Felipe González privatitzava amb el mateix afany que la Dama de Ferro , però amb aquell hàbil estil que tant el caracteritzava.

Però les brases d’aquest foc es van refredar fa temps: l’experiència dels últims 40 anys ha servit perquè es generi un important consens sobre el que ha de ser públic, privat, o publicoprivat. Per exemple, és universalment acceptat que la policia, la justícia i l’exèrcit són més efectius quan són gestionats per l’Estat. També és generalment admès que la gestió de la salut és més barata i eficient si és pública i universal, idealment amb complements privats. Siguem conscients que el sector públic és un conjunt de gegants vaixells portacontenidors: lents i difícils de maniobrar, però l’opció més fiable i menys cara si es vol transportar mercaderies a molt llargues distàncies.

Altres sectors són molt més eficients ges­tionats per la iniciativa privada, concretament on la competència existeix i devora ­despietadament ineficients i obsolets. Aquí hi ha, per exemple, les empreses tecnològiques, la restauració o els bufets d’advocats. Cal notar que hi ha mercats que han de ser especialment regulats per protegir els consumidors, seria el cas del sector bancari i el dels mercats borsaris. El sector privat és una va­riada flota de llanxes, velers i vaixells de tota mena. El resultat de tot això és que els sectors públic i privat tenen els seus propis coneixements, capil·laritats i virtuts, cada flota i cada vaixell serveix per a coses diferents, i que quan es combinen, en els anomenats partenariats publicoprivats i en condicions molt concretes, ho poden fer de forma molt efectiva. Seria el cas, per exemple, dels millors Jocs Olímpics de la història, els de Barcelona’92.Uns Jocs quees van fer amb planificació pública, coordinació amb el sector privat, ambició programàtica, talent executiu, enteniment de qui sap fer què i pulcritud ètica.

Si es vol que un partenariat publicoprivat funcioni cal un lideratge estratègic públic, ja que el sector privat no té ni l’incentiu ni els coneixements per fer-ho, i uns objectius clars. També es requereix un repartiment efectiu de responsabilitats que aprofiti el coneixement i la capacitat executiva del sector privat i una sana tolerància al fracàs, no a la incompetència, ja que quan es pretén que tot sigui perfecte, no es fa res.

Avui, mentre vivim una enorme crisi econòmica i sanitària i estem a uns mesos de rebre una injecció massiva de recursos europeus, faríem bé de potenciar la cooperació publicoprivada, ja que amb els fons europeus tenim l’oportunitat de reactivar la nostra economia, modernitzar les nostres empreses, arreglar part del nostre problema mediambiental, solucionar el problema de l’habitatge i evitar un gran patiment. Això no es farà bé i a temps només des de l’administració: aquí calen tots els vaixells.

Tampoc serà possible planificar-ho tot des del Govern central, cal que cooperin totes les administracions des de la generositat, la confiança i el talent. Actuem i fem-ho bé, perquè si no serem responsables d’haver malbaratat una opor­tunitat històrica en circumstàncies ombrívoles. Dependrà de nosaltres, naturalment: és el moment de donar poder a directors d’orquestres, no a gent que toca triangles i sonalls. Si no, benvolguts lectors, ens passarà allò de “vaig ­esperar el pitjor, i va ser pitjor del que vaig esperar”.

La Vanguardia, 3 de febrer de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button