Nou Cicle

Marc Andreu: Octubre groc, primavera incerta

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Uno piensa que en la vida hay coyunturas históricas que no se supieron aprovechar, o no se pudieron, o no se quisieron. Hay que seguir bregando en pos de unos ideales que parecen inalcanzables por si surgen de nuevo coyunturas, incluso coyunturas casuales” (Paco Candel)

La tarda del 2 de novembre de 2017 milers de persones es van concentrar davant del Parlament de Catalunya clamant per la vaga general i en protesta per l’empresonament, aquell mateix dia a Madrid, de bona part del Govern de la Generalitat. La setmana anterior s’havia fet la proclamació bufa de la República catalana i, amb l’excepció del president Carles Puigdemont i quatre consellers fugits o exiliats a Brussel·les, la resta del Govern (amb el vicepresident Oriol Junqueras al capdavant) i la presidenta del Parlament van anar a donar la cara davant del Tribunal Suprem i se’ls van quedar a dormir a la presó. Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, líders d’Òmnium i l’ANC, feia dies que eren a la presó. A tocar de la Ciutadella, dins del recinte del Born, aquell mateix vespre l’historiador Josep Fontana pronunciava una conferència sobre els 100 anys de la Revolució Russa. Va ser un acte molt concorregut, com tot el cicle que, al voltant de l’impacte de l’Octubre Roig, va organitzar el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Un senyal, prou significatiu, de l’existència de públic i de possibilitats de vida intel·lectual i reflexió historicopolítica més enllà del procés sobiranista. No obstant això, mentre la remor de les proclames independentistes es barrejava amb el soroll dels helicòpters policials que intimidaven la ciutat, la darrera pregunta del col·loqui va transportar Fontana directament al present històric: “El que estem vivint a Catalunya, sobretot a partir de l’1 d’octubre, pot ser considerat una revolució?“.

Extraordinàriament hàbil i eficaç en la construcció del relat i l’hegemonia cultural (una altra cosa és l’estratègia política), el moviment independentista ha jugat a fons la carta (semàntica) revolucionària. Definida durant anys com “la revolució dels somriures” (pacífica, transversal, audaç i gairebé màgica), la seva aposta rupturista no concretada fins als tristos plens del Parlament del 6 i 7 de setembre de 2017 i culminada en el que es pot qualificar d’octubre groc ha mutat, un cop fracassada, en el que ara s’anomena “primavera catalana”. I sempre postil·lant que “això va de democràcia”. Desaprofitat el gran èxit mobilitzador de l’1 d’octubre i l’aturada general del dia 3 en les vacil·lacions posteriors per part de la Generalitat a l’hora de convocar eleccions, en les falses DUI o proclamacions republicanes del 10 i el 27 d’octubre i en la inexistència d’estructures d’Estat preparades ni de reconeixements internacionals, l’independentisme no acaba d’admetre obertament el seu estrepitós fracàs de la tardor del 2017. Com si la repressió policial i judicial dels sobiranistes, la pèrdua de l’autogovern de Catalunya per aplicació de l’article 155, la fugida d’empreses i capitals i la tensió i fractura social d’un país que es volia (i encara es vol?) un sol poble no fossin exemples palmaris d’aquest fracàs.

Denunciar la repressió i la involució democràtica de l’Estat espanyol no hauria de ser impediment perquè l’independentisme fes autocrítica sincera i a fons

Com ja han fet alguns polítics (sobretot de l’òrbita d’ERC, començant pel diputat Joan Tardà) i periodistes (de l’articulista Francesc-Marc Álvaro a la directora de l’Ara, Esther Vera) a risc de ser titllats de traïdors per la mateixa parròquia que els aplaudia abans, denunciar la repressió i la involució democràtica de l’Estat espanyol no hauria de ser impediment perquè l’independentisme fes autocrítica sincera i a fons. Incloent-hi l’assumpció de responsabilitats polítiques per part dels dirigents i organitzacions que ens han dut irresponsablement fins aquí. Naturalment, això val també per l’altra part, la del nacionalisme espanyol, el Govern de Mariano Rajoy i unes forces polítiques del 155 (PP, Ciutadans i PSOE) tant o més culpables de la situació pel seu immobilisme o suport, per activa o passiva, a la involució democràtica. Fins i tot els anomenats equidistants o les forces polítiques, sindicals i socials que es troben al mig fent tota mena d’equilibris i intentant de bastir ponts han d’admetre que, fins ara, el seu únic èxit ha estat sobreviure al tsunami del procés. Un procés que sembla que ho hagi trencat políticament tot, començant pel catalanisme i el sistema de partits, i que posa en risc la cohesió social del país. Tot això sense que, per ara, s’hagi assolit el proclamat objectiu revolucionari d’acabar amb l’anomenat “règim del 78”. De fet, l’independentisme pot haver reforçat i endurit l’statu quo al mateix temps que malgastava el cartutx autodeterminista i desaprofitava una finestra d’oportunitat molt treballada amb una estratègia i tàctiques equivocades, com ve denunciant des de fa mesos i anys, gairebé en solitari, l’independentista lúcid que és Vicenç Fisas. Per responsabilitat històrica davant del que alguns titllen “d’hora greu” i és, innegablement, la crisi política més important des de la Transició, tothom hauria de fer exercici d’autocrítica i reflexió. De catarsi, fins i tot. Sense enrocar-se ningú en pecats originals (que existeixen) ni en infantils retrets del tipus “i tu més!”. I sota una divisa vigent atribuïda a Lenin, Romain Rolland o Gramsci: “La veritat és sempre revolucionària”.

Després de resistir i vèncer contra pronòstic les eleccions del 21 de desembre de 2017 convocades per Rajoy en aplicació del 155 -al preu que Ciutadans i el seu anticatalanisme i populisme de dretes guanyessin per primer cop unes eleccions catalanes gràcies al suport de molts votants socialment d’esquerres-, l’independentisme té problemes per formar Govern i insisteix ara, a la primavera del 2018, en l’embat o la confrontació amb l’Estat espanyol. I ho fa sota la gimnàstica revolucionària dels CDR i la bandera dels presos polítics i els exiliats, amb Puigdemont al capdavant i una nova presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que en una entrevista al diari ‘Ara’ celebra com un èxit “la situació de bloqueig amb l’Estat”, menysté la repressió i banalitza l’autonomia i el 155. Sense haver ampliat la seva base social, l’independentisme va a aquest nou combat amb una tropa molt mobilitzada per la indignació però desconcertada i sota risc de frustració, sense lideratge polític clar i entre la divisió estratègica (si no confrontació directa) dels seus partits i entitats socials més representatives. I, sobretot, enmig d’una perillosa confusió entre el que podria ser una àmplia i transversal estratègia antirepressiva i de defensa de la democràcia i l’autogovern (l’anomenat “front democràtic”) i el que no deixa de ser obcecació en una retòrica aposta rupturista (“fer República”) que amb prou feines compta amb el suport de menys de la meitat de la població. Seguir calibrant malament la correlació de forces (les pròpies i les contràries) i no reconèixer les possibilitats i els límits (interns i externs) de l’acció política només porta de nou al fracàs. Com ha escrit Francesc-Marc Álvaro a ‘La Vanguardia’, “la simplificació és atractiva i les actuacions arbitràries de la justícia espanyola alimenten la fascinació pel torcebraç final”, però potser convindria repassar els manuals revolucionaris que parlen de “replegament tàctic”. Altrament, com alerta Vicenç Fisas al diari ‘Ara’, s’imposarà un cop més una estratègia que causarà “més divisió, més polarització, més anticatalanisme, menys autogovern real i més repressió”.

Diu la sociòloga Marina Subirats a la revista ‘La maleta de Portbou’ (nº 27, gener-febrer 2018) que la lògica de l’independentisme ha estat “apujar tant el llistó que qualsevol càlcul basat en el principi de realitat fos impossible, construir un relat paral·lel a la realitat i negar qualsevol referència a aquesta com si es tractés d’una traïció”. No és habitual que això funcioni en societats de cultura sòlida i on sol imperar el realisme, el sentit pràctic i també el sentit crític. Però ocasionalment succeeix, per conjuntura, context històric, acompanyament mediàtic i manca de contra-relats, que operacions d’aquesta mena calen entre gran part d’una població i donen ales a “moviments extraordinàriament amplis i persistents, que adquireixen característiques pròpies i menys vinculades a les d’altres moviments de caràcter polític que als que responen a raons religioses o emocionals”. Algú tan poc sospitós d’independentista com l’exdiputat d’ICV i exlíder de CCOO Joan Coscubiela reconeix al seu llibre ‘Empantanados’ que “el moviment independentista és un dels processos socials més interessants i més potents dels inicis del segle XXI a tota Europa”. I n’admira amb enveja “la capacitat que ha demostrat per canalitzar sentiments, sumar il·lusions, construir un relat molt convincent, crear un potent imaginari, organitzar al seu voltant persones i entitats socials molt diverses, aixecar un projecte i hegemonitzar el debat social i polític a Catalunya i també a Espanya”. D’això últim se’n fa creus també l’historiador de la Universitat d’Extremadura Juan Andrade quan, reflexionant a la revista catalana d’història ‘Segle XX’ (nº 10, 2017) sobre el concepte de revolució i la seva vigència, admet: “Alguns vam pensar que el tema de la Revolució russa penetraria en els debats polítics i mediàtics, encara que fos amb l’habitual histrionisme i presentisme de les tertúlies, […] però al final no ha donat resultat perquè crec que el tema de Catalunya ha acaparat tota l’atenció pública”.

Com recorda el periodista Guillem Martínez a l’historiador Andrade en la mateixa revista ‘Segle XX’, “el procés a Catalunya és una revolució lèxica, un culte al lèxic rupturista que ja no emet l’esquerra”. No li falta raó; però no deixen de ser, sobretot, paraules. Ho reitera diversos cops Jordi Amat en l’imprescindible assaig ‘La confabulació dels irresponsables’. “Sobretot hi havia paraules: el relat que allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”. Segons Amat, aquest relat, en la seva decantació de la declaració unilateral d’independència, té un fonament historicista de “relat unidireccional reelaborat, generació rere generació, per la historiografia nacionalista”. A més a més, com va fer Raül Romeva la nit electoral del 27-S de 2015 davant la militància de Junts pel Sí aplegada al Born (i tants d’altres han fet, abans i després), aquest relat invoca, però de part, la divisa catalanista un sol poble. “No era veritat. Era una irresponsabilitat, però la dinàmica del procés ha impossibilitat sempre la rectificació realista”, sentencia Amat. I conclou: “És un relat que no permet rectificar la realitat i que supera els problemes accelerant-se. És la confabulació dels irresponsables. […] Perquè tothom sap que, més enllà de les paraules, més enllà de la mobilització, no hi havia res de sòlid. Hi havia relat, hi havia energia, hi havia il·lusió, hi havia un nou demos, però no hi havia política perquè s’havia negat la realitat”.

La construcció d’una realitat paral·lela és possiblement, diu Marina Subirats, la dada més cridanera del procés. És la lògica de la il·lusió o del pensament màgic. I es manté viva, com exemplifica la presidenta de l’ANC quan declara: “El que no has de fer és passos enrere discursius”. Aquesta lògica se sosté en un important aparell de propaganda mediàtica que, com apunta el periodista Enric Juliana, “ha adquirit vida pròpia” en el sobiranisme. Però, com conclou Subirats, “la màgia no ha funcionat”. El llenguatge, la semàntica i la polisèmia de conceptes com revolució, república, democràcia o un sol poble no ho aguanten tot. Tampoc ho aguanta tot el lèxic que utilitza l’Estat i un nacionalisme espanyol que, al final, veient que no es confirmava la seva teoria del suflé sobiranista, ha hagut d’inventar igualment un relat propi: legalitat, cop d’Estat, rebel·lió, violència… Acompanyat al màxim nivell des de l’autoritari discurs del rei Felip VI del 3 d’octubre del 2017, també en aquest cas funcionen bastant per lliure els emissors del relat espanyolista, siguin jutges, fiscals o mitjans de comunicació. Algun dia caldrà analitzar amb calma, sentit crític i deontologia professional el paper del periodisme i dels periodistes en tot plegat, tant a Barcelona com a Madrid. Però és a Catalunya i entre el sobiranisme on el xoc amb la realitat ha deixat un panorama més trinxat, amb explicacions dels mateixos intel·lectuals o polítics que, com diu Subirats, es poden qualificar de “penoses”. Potser és per efecte de certa “dissonància cognitiva”, un concepte que utilitza Coscubiela a ‘Empantanados’. Un llibre, per cert, que al marge de la caricatura que alguns volen imposar del seu autor o de l’histrionisme de la portada i un sumari que no fan justícia al rigor i valentia del seu contingut, es revela una obra important per entendre què està passant (molt més útil que les fluixes memòries de Santi Vila i altres títols de ‘fast food’ periodístic sobre el procés).

Si diferenciem, com fa Coscubiela, entre la legitimitat de la reivindicació autodeterminista i la força creixent i sostinguda del moviment independentista de la seva instrumentalització partidista i de l’estratègia processista o unilateralista, és innegable que en els darrers anys alguna cosa important ha passat a Catalunya. Igual que al conjunt de l’Estat espanyol amb tot el que va representar el 15-M. Però, tot plegat té prou gruix per a parlar de revolució? Argumenta Andrade en clau històrica que els moments de canvi polític fort –”parlar avui de revolució és una mica pretensiós”, diu- sempre són resultat de la suma d’un canvi d’hegemonia política i d’una acció social. El 15-M del 2011 va obrir la porta a aquesta conjunció perquè un moment d’esclat social fort va empènyer a assaltar posicions institucionals. Això, molt evident per als “ajuntaments del canvi” i la “revolució democràtica” amb la que es va batejar el 2015 el triomf de Barcelona en Comú i altres confluències d’esquerra arreu d’Espanya, en certa manera val igualment pel pols sobiranista. A partir del 2012 i dels successius 11-S, el repte independentista també es va traspassar del carrer a les institucions. I en algun cas per motivacions espúries: en origen, Artur Mas i CiU es van enfilar com un salvavides a la taula del sobiranisme per surfejar l’onada de la crisi econòmica, la seva corrupció i les seves pròpies retallades neoliberals i la resposta social del 15-M.

Ara bé, tant en un cas com en l’altre, i salvant distàncies i particularitats, la falta de rearticulació social dels moviments i l’onada reaccionària o la involució que s’hi oposa des de ja fa temps deixen en mal lloc qualsevol possibilitat d’èxit. Pels “ajuntaments del canvi”, ho apunta Albert Recio a ‘Mientras tanto’ (nº 167, abril 2018): “Van guanyar, com ha succeït amb algunes revolucions, de forma més fàcil del previst, quan al principi gairebé ningú ho creia possible. Però, igual que en molts casos de canvi revolucionari, allò difícil ve després. El més fàcil és aprofitar una conjuntura; allò difícil, fer transformacions de fons, perceptibles com avenços per molta gent”. Pel repte sobiranista, ho certifica així Santiago Alba Rico a ‘La maleta de Portbou’ (nº 27, gener-febrer 2018): “Que les ruptures tinguin un ancoratge territorial no vol dir que l’independentisme català inclogui necessàriament una matriu -ni tan sols un embrió- de ruptura. […] La CUP demostra certa ingenuïtat en donar per fet que al bombo hi ha una oportunitat de ruptura i que, si no els ha sortit a Podemos i companyia contra PP, Cs i PSOE, els sortirà a ells en companyia d’ERC i PDeCAT (i contra PP, Cs, PSOE, Comuns i Podemos)”. La conclusió d’Alba Rico apunta més aviat a creure que “aquests dos processos paral·lels s’han anul·lat recíprocament per a satisfacció del règim del 78”.

Així doncs, definitivament no hi ha revolució de cap mena? En general, Andrade reflexiona a ‘Segle XX’ que la llunyania que la gent sent envers les revolucions té a veure “amb canvis sociològics i culturals que han construït subjectivitats hostils o alienes a un horitzó de transformació radical de la societat”. Tot això, sumat a l’ofensiva intel·lectual, cultural i mediàtica del neoliberalisme des de fa anys, explica moltes coses. Però, a escala més concreta, el mateix historiador extremeny a qui costa de qualificar de revolucionari el que està succeint a Catalunya apunta que les veritables revolucions  “van necessitar uns nivells de direcció política que ara brillen per la seva absència i d’una capacitat d’entrega i sacrifici per part dels seus protagonistes a l’hora d’assumir els costos de tot el pols a l’Estat que costa de veure en les bases del procés, amb l’excepció, potser, d’una part de la CUP”.

Fa gairebé un segle, quan el líder d’Estat Català Francesc Macià va anar a l’URSS, el 1925, a demanar ajuda pels seus plans separatistes frustrats, en els seus informes el futur primer president de la Generalitat republicana deia coses com aquesta: “L’ideal de reivindicació social de Catalunya no és especialment comunista. El caràcter català és d’un fort individualisme que raneja en l’exageració. […] Es pot dir veritablement que a Catalunya, en el sentiment popular, el dret a la propietat privada és una de les tesis més sòlides que hi regeixen […]. La joventut catalana, sempre oberta a qualsevol ideal de progrés i llibertat, està avui cansada de l’egoisme dels rics catalans, i podria humanament mostrar-se receptiva al comunisme si els propagadors d’aquesta idea es presentessin com a interessats en la resolució d’aquest problema. […] Ens plau declarar que la nostra revolució, així com la llibertat política de Catalunya, s’encamina també a la dignificació moral i la millora material de les classes obreres de Catalunya”. Una dècada més tard, com recorda l’historiador Josep Puigsech a ‘La revolució russa i Catalunya’, la fundació del PSUC, el juliol de 1936, es va fer des d’un compromís ple “amb l’alliberament nacional de Catalunya, que considerava que estava indissolublement lligat a l’alliberament social dels obrers i camperols catalans, seguint així un discurs que no havia estat hegemònic en el moviment obrer català però que formava part de la seva essència des del seu origen al segle XIX”.

Aquesta síntesi revolucionària entre consciència social i consciència nacional no va ser completa i hegemònica fins als anys 60 i 70 del segle XX, gràcies precisament a l’acció del PSUC, de Comissions Obreres, del moviment veïnal, dels militants cristians de base i de tot el que va representar l’Assemblea de Catalunya. Va cristal·litzar en un catalanisme popular d’ampli espectre, que proclamava el dret a l’autodeterminació i un horitzó federal però no independentista, singularment defensat i estès entre molts treballadors provinents de la immigració i ben perfilat, com a excepcionalitat i fita avui oblidada, al llibre ‘Clase antes que nación. Trabajadores, movimiento obrero y cuestión nacional en la Catalunya metropolitana (1840-2017)’, coordinat per José Luis Oyón i Juanjo Romero. Això no obstant, i malgrat la retòrica de l’esquerra independentista i els esforços d’Òmnium per fer valdre o apropiar-se de les anomenades “lluites compartides” de l’antifranquisme i molts moviments socials, el cas és que aquest fil roig del catalanisme popular no queda ben recollit avui pel llaç groc del sobiranisme. La “revolució dels somriures” llargament promesa i que, la tardor del 2017, hagués pogut aspirar a alguna mena d’octubre roig si s’hagués plantejat en altres termes, al final es va quedar en octubre groc. I ara segueix aferrada al relat, al llenguatge, a la simbologia revolucionària sota la divisa d’una “primavera catalana” que, mig segle després del Maig francès i altres primaveres mítiques, es presenta més aviat incerta.

Així doncs, i per concloure: el que estem vivint a Catalunya és una revolució? Del llenguatge i de la vida política, potser. En termes històrics i socials, no està gens clar. I en clau nacional i de drets i llibertats, ara per ara és clarament una involució. Al Born, la nit del 2 de novembre de 2017 –encara octubre, segons el calendari julià vigent a la Rússia de 1917-, Josep Fontana va dir que abordar aquesta pregunta requeria una conferència específica. Però no va eludir una resposta d’urgència, amb un missatge ben clar i català: Si pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats”. Qui prefereixi una resposta potser no més optimista però sí un pèl més lírica o esperançada, pot recórrer a la cita que encapçala aquest text: és una reflexió corresponent al 27 de maig de 1964, després d’un intercanvi d’impressions amb l’editor Xavier Folch sobre ‘Els altres catalans’ i el futur de Catalunya, i està extreta dels dietaris del referent del catalanisme popular i un dels artífexs de la idea d’un sol poble que va ser Paco Candel. Pensem-hi.

Marc Andreu és periodista, historiador i conseller tècnic de Barcelona en Comú al districte de Sant Martí de Barcelona.

Crític

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: