Nou Cicle

Manuel Cruz: Un ‘cocktail’ indigest

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

politicsFa alguns mesos, una marca de refrescos d’aquest país va tenir l’ocurrència, que al capdavall es va revelar francament desafortunada, de llançar una campanya basant-se en la presumpta idea-força que els nostres polítics no eren tan dolents com s’acostuma a proclamar. En els anuncis es mostraven casos de genuïns servidors públics disposats a arribar fins al sacrifici personal en benefici de la comunitat. Crec que la van retirar al poc temps. Dono fe que en el cinema de Barcelona en què es projectava un d’aquests anuncis una espectadora va reaccionar espontàniament al veure-ho cridant enmig de la foscor de la sala: “No compreu A…!”.

No interpretin vostès que he referit l’anècdota per sumar-me a continuació a la tan generalitzada desqualificació completa i absoluta del que se sol anomenar, amb notòria impropietat, la classe política. I per intentar deixar-ho clar referiré amb una mica més d’extensió una altra anècdota, aparentment de signe contrari. També fa pocs mesos, es va celebrar en un centre cívic d’un barri popular de Barcelona un acte polític sobre la crisi, organitzat per associacions de veïns i moviments socials. En ell van intervenir, entre altres, dues persones que en certa manera justifiquen el títol del present article.

D’una banda, un vell militant del PSUC despenjat del partit des del moment mateix de la seva legalització, que va centrar el seu parlament en els errors de la transició, les conseqüències segons ell ara estàvem patint. Escoltant-lo, recordava aquell memorable article d’Eduardo Haro Tecglen de mitjans dels vuitanta sobre la generació bífida, només que en aquest altre cas la divisió d’una mateixa llengua generacional s’hauria produït entre els que en arribar la democràcia a aquest país van decidir mantenir-se presumptament purs, sense contaminar-se de cap oficialisme, i els que van optar per dedicar-se a la política institucional. Malgrat la seva inqüestionable bondat personal, les paraules d’aquell home transpiraven ressentiment. Semblava com si celebrés les hores baixes dels antany triomfadors (vells camarades seus alguns d’ells), com si es complagués en la seva derrota, com si haver tingut raó en algun moment garantís tenir-la de per vida (parafrasejo al poeta, òbviament), com si el consolador “ja ho deia jo” li eximís de reconèixer que aquest Estat de benestar que exhortava a defensar amb ungles i dents van començar a crear-lo molts dels que ell criticava amb manifesta ferocitat.

L’altra persona que va cridar l’atenció amb la seva intervenció era representant d’un moviment social que ha assolit una considerable notorietat en els últims temps. He de reconèixer que la seva posada en escena -no dubto que molt professional- em va resultar certament cridanera. Va comunicar a l’organització que arribaria amb un lleu retard, a causa de la necessitat d’atendre uns periodistes estrangers. Va entrar a la sala amb l’acte ja començat, però encara es va demorar una mica més en incorporar-se a la taula, repartint abraçades i petons a vells amics i companys de facultat. Quan finalment va pujar a l’escenari i va haver d’intervenir, el primer que va fer va ser preguntar als tècnics per la càmera que estava gravant l’acte i va retirar de la perpendicular el micròfon que li podia tapar la seva cara parcialment. A continuació va repetir la mateixa intervenció que portava fent des de fa temps, insistint molt en la seva condició de simple portaveu, de mer representant d’una assemblea (excusatio non petita …?), subratllant que l’important era el col·lectiu, no les individualitats, juntament amb altres llocs comuns.

Entre aquests últims, un en què va insistir en gran manera va ser el de la desqualificació dels partits polítics tradicionals. De passada, va informar als assistents que havia rebut ofertes per anar a la llistes de determinades formacions, però que de moment les havia desestimat. Per cert: no perquè estigués en radical desacord amb la línia de les mateixes, sinó perquè creia que en l’actual situació dels moviments socials proporcionaven més visibilitat que els propis partits, argument que em va generar, ho reconec, un cert neguit. Va finalitzar el seu parlament excusant-se per no poder quedar-se al debat, però havia de sortir a corre-cuita cap a l’aeroport per agafar un avió que el portava a Madrid, on anava a gravar un programa de televisió en horari de gran audiència.

En acabar l’acte vaig tenir la sensació d’haver assistit a un espectacle molt poc edificant. Sobre aquell escenari (la sala d’actes era el teatre d’un vell ateneu popular) s’havien exhibit en públic dimensions de la condició humana de les que no crec que es pugui esperar res de bo.

Ambició i ressentiment, per estesos que estiguin, per variades que siguin les seves formes de barrejar-se o per diferents que siguin les persones en què s’encarnin (militants d’un partit propinant-se ganivetades per un càrrec o destacats membres de moviments socials a la recerca d’una drecera cap a les llistes electorals), no constitueixen precisament el millor de l’ànima humana, sinó que, per contra, formen part precisament del seu costat més fosc.

Encara que a primera vista pugui semblar, tot l’anterior no pretén constituir una crítica psicologista -o, pitjor encara, carregada de moralina- cap a ningú. De la mateixa manera que tampoc pretén justificar la conclusió, tan abrasiva com paralitzant, segons la qual tots (això és, tant els que són com els que aspiren a ser) són iguals. Més aviat al contrari: del que s’ha tractat amb el que s’ha exposat fins aquí ha estat de cridar l’atenció sobre l’esterilitat de crítiques de semblant tenor. Al capdavall, de tals argumentacions l’únic que es pot seguir són consignes hipersimplificadores -fugides cap endavant, en realitat- del tipus “que se’n vagin tots”, amb les que per afegiment no es fa justícia als qui, tant des de les institucions com des de la mateixa societat, porten a terme una tasca útil, honesta i esforçada.

Davant de plantejaments així, s’imposa desplaçar l’angle des del qual examinar l’assumpte. Els polítics han vingut rebent en els últims temps crítiques de molt diversa naturalesa: econòmica (atribuint-los la presumpta condició d’elits extractives), psicològica (retraient la seva malaltissa ambició de poder), sociològica (per les seves suposades ànsies de créixer en l’escalafó social) o fins i tot moral (per la recalcitrant deshonestedat de molts d’ells). Però és probable que hagi estat el desprestigi de la pròpia política la que ha motivat que, en termes comparatius, els nostres polítics amb prou feines hagin rebut crítiques des de la perspectiva que resultava més pertinent, això és, la pròpiament política. En tot cas, als polítics no només se’ls ha d’exigir que no es constitueixin en un lobby que s’enriqueixin a costa de l’erari públic, que no pateixin cap patologia per ocupar un escó o una secretaria d’Estat, que no incompleixen les seves promeses o que no es considerin a si mateixos una casta per sobre dels ciutadans.

Als polítics -tant als que estan al poder com als aspirants-se’ls hi ha d’exigir, a més de l’anterior (només faltaria!), que tinguin una idea definida del tipus de societat a la qual aspiren, que plantegin amb claredat els mitjans per accedir-hi, que tinguin la capacitat d’interpretar les transformacions de tot tipus que no paren de produir-se en el nostre món i la direcció a la que apunten, que no embarquin a la ciutadania en aventures insensates ni especulin amb les seves necessitats per càlculs electorals o, en fi, que (en lloc de viure pendents de les enquestes) sàpiguen llegir els senyals que emet la pròpia societat, senyals en què aquesta mostra els seus genuïns anhels, alhora que els seus més profunds malestars. Exigim-los a tots, abans d’haver de lamentar que el que se’ns havia venut com a promesa de profunda regeneració democràtica no era en realitat una altra cosa que un simple canvi de noms sense contingut polític.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: