Nou Cicle

Luís García Montero: Cap d’any en família

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La política està trista, té fred, suporta els símptomes de la saturació i la fatiga. Les il·lusions es queden seques, l’embriaguesa e lleva amb ressaca, les paraules i els bons desitjos tot just suporten la seva closca mentidera. El debat polític recorda molt aquests sopars finals de les celebracions nadalenques on la gent es reuneix per explicar-se que està cansada de reunions, sopars, begudes, xerrades i mantegades.

Sempre penso que la gent podria deixar de queixar-se i sopar menys, beure menys, xerrar menys. Així no perdrien el desig de la celebració ni considerarien una molèstia maleïda el compartir taula amb els altres. Les persones solitàries i callades no solen ser enemigues de la societat i la conversa; en realitat, respecten d’una manera íntima el sentir-al costat dels altres, i per això eviten convertir la companyia en soroll i l’amistat en una versió particular de la multitud.

Trist per l’estat trist de la política, sense notícies de l’esquerra i d’un horitzó amb esperances veritables, m’esforço a celebrar la nit de cap d’any amb la meva família més propera, la meva dona i els meus fills. És una manera de confirmar els fonaments de la meva vida. És clar que en assumir la paraula fonaments, tan estimada en la meva joventut universitària, la família adquireix un altre tipus de significat, es barreja amb la meva biblioteca, amb la meva història, amb el sediment de veritat que deixen les pèrdues inevitables. Lliurepensadors, republicans, rojos, progres, camarades …, són la meva família.

Sóc nét dels republicans espanyols. El que va semblar una primavera inesperada el 14 d’abril de 1931, va ser en realitat una història de segles i de pactes per oposar-se al pensament reaccionari espanyol. Es van asseure a la taula els hereus de la cultura lliure, la burgesia progressista i la classe obrera que buscaven una forma democràtica de govern (per facilitar l’aprovació de mesures laborals) i els homes i les dones que comprenien la necessitat de reconèixer la llibertat, la igualtat i la fraternitat com una qüestió de gènere. Em sento hereu no només d’aquesta il·lusió, sinó de la capacitat de resistència que van demostrar, a l’interior i a l’exili, quan la mesquinesa del món es va aixecar en armes contra els seus somnis.

Sóc fill de la lluita clandestina contra la dictadura franquista. La llibertat civil i la dignitat laboral eren una il·lusió que conduïa a la tortura, a la presó i a la pena de mort. Va ser un dels períodes més cruels de la història, i no només per la sang vessada, sinó per l’existència quotidiana de la humiliació. Quan la indústria dels anys 60 va entrar pel nord, els desitjos de llibertat es van apaivagar davant la sortida de la pobresa extrema que oferia Manuel Fraga Iribarne amb els seus 25 anys de pau. Però el Règim va seguir envellint, la por va deixar de ser el motiu únic de l’existència i la gran mentida del franquisme es va esfondrar per convertir-se en fum.

Sóc pare de fills i de filles que viuen marcats per la incertesa. Em sento compromès amb el futur a través d’ells. Ja no es tracta del món que vull conquistar, sinó de la dignitat del món en què ells viuran. És el seu temps, són les seves pors i les seves il·lusions. Em limito a fer memòria per explicar algunes coses en els sopars de família. Que no creguin que paraules com roig, esquerra, igualtat, seguretat i pacte, estan passades de moda. Ens ho van dir als seus besavis, als seus avis i als seus pares moltes vegades. Que no creguin que les coses no canvien i que lluitar i pactar no val la pena. Les coses canvien per a bé o per a mal, i si no es lluita o es pacta sempre canvien per a mal. Deixar llibertat a la llei del més fort sempre va en contra dels febles.

És veritat que hi ha polítics que actuen com a hereus del franquisme;és  veritat que s’ha estat injust amb la memòria dels antifranquistes. Però dir que Espanya segueix sent franquista és fer-li un favor a Franco i és menysprear moltes conquestes decisives per als homes i les dones de la nostra societat. Després d’un dia, arriba el següent.

Les decepcions i el cap d’any no són la fi de la història. Aquesta no és la democràcia que volem els que no estem disposats a confondre la modernitat amb el liberalisme, la mercantilització del món i de l’opinió, la desigualtat naturalitzada i el descrèdit de la política i l’Estat. Així que convé tornar als fonaments, asseure’ns a sopar en família, treure’ns la tristesa i desitjar-nos un pròsper 2018.

InfoLibre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: