Nou Cicle

Lola García: Sobreexcitació emocional

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Dos factors van abocar el Parlament a aprovar una declaració unilateral d’independència. El primer és l’íntim convenciment de Carles Puigdemont, per a qui la secessió no forma part només del seu ADN polític, sinó també personal. Trair-se a si mateix i als ulls de la resta és doblement difícil. El segon és l’agra disputa per l’hegemonia de l’independentisme entre Esquerra i els hereus de Convergència. Cap dels dos podia quedar per darrere de l’altre en convicció i empenta. Les dues circumstàncies van desembocar en la DUI. Aquestes eleccions, convocades gairebé sense temps per pair el que ha passat, es celebraran marcades també per aquestes dues premisses: el caràcter imprevisible del president destituït i la lluita intestina entre els dos grans partits que defensen la secessió.

L’independentisme concorre a aquestes eleccions en estat de xoc després de l’abrupta proclamació de la república sense continuïtat i de l’entrada a la presó dels seus dirigents. Vivim cada elecció quotidiana sotmesos a un bombardeig d’estímuls sentimentals, la política s’ha convertit en terreny abonat per a l’apologia i la hipèrbole i una societat políticament estressada com la catalana és molt sensible als missatges d’alt contingut emocional. Puigdemont ho intueix i per això ha construït un relat de resistència. S’erigeix ​​en el David que combat Goliat, amb el qual es poden identificar molts electors més enllà d’unes sigles o unes altres. Amb unes credencials independentistes tant o més lluïdes que les d’Oriol Junqueras, Puigdemont reclama suport als votants per donar-li una lliçó a Mariano Rajoy tornant a col·locar el president destituït en el lloc que legítimament li correspon a través de les urnes. I aquest discurs l’està ajudant a retallar distàncies amb Esquerra.

Per això, els republicans ja han advertit que pot ser el president legítim, però no el president executiu, és a dir, el que mani de veritat, ja que no podrà acudir ni a la seva investidura. Aquest detall no intimida Puigdemont, que ha assegurat que tornarà a Catalunya si aconsegueix la presidència, per la qual cosa exigirà als republicans el seu vot en el cas que l’independentisme sumi majoria absoluta. I això és tant com dir que l’expresident no està disposat a donar el seu suport a Junqueras o Marta Rovira en cas que ERC guanyi els comicis. Fins i tot ha manifestat al seu entorn la seva disposició a provocar noves eleccions si els republicans li menystenen. Sap que en el moment que hi hagi un nou president de la Generalitat, el potencial polític del seu exili a Brussel·les s’anirà apagant.

Puigdemont llança en aquesta campanya un missatge de que no està tot perdut. Però, un cop més, no hi ha pla més enllà del dia històric, en aquest cas el 21-D. El programa de la seva candidatura, Junts per Catalunya, no pot ser més eteri. Assegura que aquestes no són unes eleccions per elegir un president perquè ja n’hi ha un, sinó per “restaurar la democràcia“. I per construir la república, sense explicar com. Assegura que es revocaran les causes pendents com si això depengués del Parlament o del Govern, i conclou: “Només des d’aquestes premisses es pot obrir un diàleg amb el Govern espanyol“. Aquesta és tota la seva proposta.

El programa d’ERC és una mica més prolix, però també ambigu. Planteja un diàleg “amb l’Estat espanyol i les institucions europees per fer realitat la república catalana“. I, com implícitament s’entén que aquesta via no tindrà molt èxit, mentrestant, s’anirà avançant “cap a una sobirania financera, cultural, social, judicial …“, que ve a ser alguna cosa així com continuar construint les estructures de estat.


I es buscarà el suport dels comuns i altres moviments socials per aconseguir un referèndum d’autodeterminació. La contradicció és evident: si cal aconseguir un referèndum és que no va ser vàlid l’1-O … I què passa amb la república proclamada en funció d’aquell resultat?

Els dos partits obliden que van aprovar el dia 7 de setembre, en una tempestuosa sessió parlamentària, la llei de transitorietat jurídica que, en teoria, hauria d’aplicar-se després de proclamar la independència, segons el seu full de ruta. Aquesta norma havia de guiar les primeres passes de la república i en ella es preveia que ja es podria sol·licitar la nacionalitat catalana, que es negociaria el deute amb Espanya, que es subrogarien els funcionaris estatals o s’anul·larien els processos penals a polítics sobiranistes.

Els dos partits assumeixen així de forma implícita un nou escenari, però amb extrema timidesa perquè necessiten conrear l’esperança entre els seus votants i a més competeixen entre ells. A l’espera del desenllaç de la batalla per l’hegemonia independentista, els últims compassos del Procés hauran abonat el terreny per convertir a Ciutadans en una força amb aspiracions d’arribar a la presidència. Fa cinc anys era un partit de nou diputats, la sisena formació del Parlament. Segons els sondejos, ara pugna per ser la força més votada. És l’altra cara de la sobreexcitació emocional amb què votarà Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: