Dues setmanes després de les eleccions catalanes, els partits vencedors i derrotats a les urnes continuen sumits en el desconcert. Ciutadans va obtenir una victòria que no li serveix per governar, el Govern de Rajoy encara no ha assimilat que l’independentisme va obtenir la majoria absoluta (això li resulta més dolorós que l’estrepitós resultat del PP), Esquerra es llepa les ferides sense capacitat per reaccionar i Carles Puigdemont, més enllà de l’eufòria inicial, no sap com fer valer el cabal de vots que, contra tot pronòstic, va arrabassar als republicans. Aquest és el panorama que ha deixat el 21- D.
Els pròxims deu dies (el 17 es constitueix el Parlament) assistirem a una ferotge guerra de nervis entre els dos partits independentistes per marcar les regles de joc de la nova i vacil·lant legislatura que s’estrena. Els republicans s’havien preparat per a un altre terreny. Es tractava d’imprimir al procés cap a la independència un ritme més realista, adquirir més credibilitat en la gestió social, mantenir l’enfrontament amb l’ Estat dins de marges més suportables i ampliar el suport popular a les seves tesis. Aquesta era la pista d’aterratge d’ERC, que planejava governar amb suports parlamentaris més transversals. Però Puigdemont ha quedat per davant i, paradoxalment, els plans de qui pertany a un partit que en un altre temps es deia d’ordre no van en aquesta direcció.
L’expresident està en una delicada situació personal. Si cau en l’oblit podria passar-se anys a Brussel·les sense cap possibilitat de tornar. L’intent de forçar Rajoy per la via de les urnes perquè pressionés la fiscalia i se li permetés tornar no ha donat resultat. Però Puigdemont no s’aturarà aquí. Necessita convertir-se en el primer problema d’ Espanya, posar contra les cordes l’ Estat per forçar una sortida. Per això la seva investidura és essencial en la seva estratègia. Si Oriol Junqueras es convertís en president executiu, com defensa ERC, i ell quedés com a figura legítima a l’exili, el dia a dia l’aniria deixant en un segon pla inevitable.
L’entorn de Puigdemont, format per alguns dels seus col·laboradors al Palau de la Generalitat, amics fidels i exdirigents de Convergència que van sortir escaldats del congrés fundacional del PDECat, busca incansablement una solució imaginativa. Es coneixen el reglament del Parlament de memòria. Les idees que han sorgit van des de boicotejar la sessió constitutiva del Parlament, cosa que provocaria un bloqueig que ningú no sap quines conseqüències tindria més enllà de la continuïtat de l’aplicació del 155, fins a la investidura a distància, sigui per delegació en un altre diputat o per videoconferència. Això últim requeriria una “reinterpretació” del reglament del Parlament. Es va estudiar fins i tot fer-ne una reforma exprés, però el temor d’una actuació del Constitucional sobre el nou president de la Cambra va arraconar la idea.
Puigdemont i els seus pressionaran ERC si cal fins a l’últim moment per forçar la seva investidura com sigui. Per aconseguir-ho té una arma fonamental: forçar la repetició d’eleccions negant-se a donar suport a un candidat d’Esquerra. És difícil preveure el missatge electoral de Puigdemont si es tornessin a celebrar eleccions després d’haver promès el seu retorn si guanyava i no haver complert el seu compromís, però també és veritat que a ERC ara mateix no li convenen uns altres comicis. El discurs del legitimisme llançat per l’expresident fa efecte en Esquerra, que no pot presentar-se davant els seus en contra de restaurar en el seu càrrec els qui han estat cessats pel 155.
La lluita entre les dues llistes per la independència se centra de moment en el repartiment de poder. Puigdemont esgrimeix l’argument legitimista per tornar a situar Carme Forcadell al capdavant de la Mesa del Parlament o, si no hi està disposada, un altre candidat d’ERC, ja que d’aquesta forma queda clar que l’aspirant a la presidència de la Generalitat li correspon a Puigdemont o a qui ell designi. Però la disputa té un rerefons més important, ja que els desitjos d’ERC d’introduir una dosi de realisme i assossec a la seva acció política resulten impossibles davant la necessitat de l’expresident de posar l’Estat contra les cordes. Així doncs, la guerra de nervis entre les dues parts pot portar Catalunya una altra vegada a decisions transcendentals adoptades a l’últim minut i, el més preocupant, sense un rumb clar.
